"Nosaltres, els líders del G20 farem servir cada centau que no tenim per salvar el capitalisme de les seves contradiccions i per tornar l'economia mundial al seu camí habitual de creixement insostenible. De fet, ja ens hem gastat milions i milions de dòlars dels vostres diners per 'sanejar' els bancs de manera que aquests puguin tornar a les seves funcions d'esprémer els pobres i posar al límit els sistemes naturals del planeta. I ara ens proposem invertir molts més milions en el mateix. Com a càstig exemplar per la seva feina solvent en promoure crisis arreu, continuarem servint més milions al fons monetari internacional i al Banc mundial. Aquestes accions constitueixen una mobilització de recursos sense precedents per donar suport al cicle del diner. Ah!, i quasi ens n'oblidem: hem de fer alguna cosa amb el medi ambient. Però no tenim un pla definit, encara. Això sí, prometem pensar-hi, ens hi posarem sobre la marxa". D'aquesta irònica manera comença l'articulista de referència del Guardian Georges Monibot el seu article "G20 forgets the environment", el G20 s'oblida del medi ambient. La crònica de Monibot és molt àcida, però apunta algunes realitats que més enllà d'aquesta ironia sagnant tenen una necessària lucidesa.
(F)
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l'hora d'encarar la crisi amb el sector de l'automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com aquests conceptes entraven en l'agenda dels polítics més poderosos i que en els editorials dels diaris anglosaxons més conservadors començaven a trobar-s'hi reflexions absolutament impensables a les renovables i al compromís amb l'entorn. Segurament, és comprensible que hom hagi volgut disfrutar un temps d'aquesta petita conquesta... fins que la realitat ha tret el nas, com la més gran aixafaguitarres. La realitat és el G20, que ha evidenciat la distància que, avui, encara separa la intenció de l'acció. Monibot es queixa que de la reunió a Londres n'ha sortit un detallat pla d'acció que, quan arriba a les qüestions ambientals, no és més que un vague recull de frases boniques. I això és inquietant. Diners per continuar fent el que fèiem? És que no n'hem après? Sembla que no, que ens hem quedat en el maquillatge.I de maquillatge va una altra de les seccions de capçalera del rotatiu britànic: el Greenwash de Fred Pearce. L'espai en el que aquest periodista es dedica a denunciar les empreses que 'maquillen' amb màrqueting i publicitat pràctiques dubtoses ambientalment. És el torn d'Ikea, en el seu article de principis d'abril. Pearce es fixa en una iniciativa de 'carsharing' per accedir als supermercats del moble i la 'redecoració de vides' i en dubta l'eficàcia. Al capdavall, denuncia l'anglès, l'empresa sueca continua sense oferir una informació adequada i fiable dels materials dels seus mobles, però en canvi inverteix en diverses campanyes de publicitat i fa apropaments a grans oenegés verdes, com WWF. Ai... un tema delicat, senyor Pearce. L'article és incòmode, necessàriament incòmode. Planteja, des de dins, dubtes molt entenimentats no sobre les pràctiques de 'rentat verd', ja prou conegudes i documentades, sinó sobre la complicitat que aquestes pràctiques tenen, cada vegada més, en el món de l'activisme ambiental.
