Quan parlem de transició energètica sovint pensem en eficiència energètica o amb energies renovables. Però hi ha un aspecte clau que no pot passar per desapercebut: l’accés i l’ús de les dades vinculades a tota la cadena del sector energètic.
Concretament, els comptadors digitals del sector residencial (inferiors a 15kW) obren la porta a la transformació del sector elèctric. Però, serà així a l’Estat espanyol? Quines limitacions hi ha? Com funciona a l’Estat espanyol i a Europa? Per entendre quines potencialitats té i com les podem portar a la pràctica s’ha desenvolupat un Nota de l’ACCO sobre l’estudi de Comptadors des de l’Autoritat Catalana de la Competència, ACCO. A continuació se’n descriuen les principals conclusions.
Accés a l’estudi (Estudi – Versió catalana) i (Estudio acceso datos – Versión Castellana), així com a les conclusions des de competència (Conclusions Competència – Versió catalana), (Conclusiones Competencia – Versión castellana) i (Competition – English version)
Dels Watts als Bits: la Digitalització és ja el present del sector elèctric
El sector energètic està experimentant un canvi estructural sense precedents, la Digitalització. La gestió dels fluxos d’energia convergeix amb la gestió dels fluxos d’informació per configurar les xarxes elèctriques intel·ligents o smart grids. Aquest nou paradigma requereix d’una modernització de tots als agents involucrats i fa pivotar el model de negoci de futur del sector elèctric al voltant de la informació.
Aquest canvi sense precedents dóna, a la vegada, moltes oportunitats a la resta d’agents. Per exemple, l’operador del sistema pot repercutir els costos regulats de manera molt més acurada, i el Regulador pot garantir una major transparència del mercat que permeti desenvolupar plenament el procés de liberalització en el sector de la comercialització, afavorint la competència entre les empreses. Però si un agent surt especialment beneficiat, aquest és el ciutadà. Amb la digitalització del sector elèctric pot passar de desenvolupar un rol merament passiu a un plenament d’actiu i central, a on, per exemple, pot optar per ser també productor (prosumers), disposar de vehicle elèctric i utilitzar-lo com a sistema de bateries per casa, o acollir-se a noves modalitats contractuals basades en la gestió de la demanda.
Per posar el consumidor al centre del sistema elèctric calen dades
Aquest consumidor actiu esdevé també consumidor de productes i serveis relacionats amb l’eficiència energètica tot impulsant un mercat emergent de noves empreses i solucions com podria ser l’emmagatzametga elèctric o la llar intel·ligent (basat en Internet de les Coses, IoT), que s’està posicionant com un dels més dinàmics durant els propers anys. Finalment, el coneixement dels fluxos d’energia permet també a l’administració millorar els seus processos de gestió de la ciutat (en un context de smart city) millorant, per exemple, la gestió del trànsit en funció del consum d’energia a les llars, però també assolint, a molt baix cost, millores en serveis socials, com pot ser el seguiment de la gent que viu sola i de les llars vulnerables basant-se en el patró del seu consum d’energia.
Tanmateix, tot aquest potencial emergent té un punt crític: l’accés neutre a dades de qualitat del consum d’energia en igualtat de condicions per tots els agents i mantenint de manera estricta la privacitat i la protecció del consumidor. Per poder treure’n tot el potencial, doncs, cal considerar aspectes tant de maquinari (com serien els comptadors digitals pròpiament), com de programari (des d’entorns de visualització a accés i explotació de dades, per exemple).
La implementació de comptadors digitals a Europa segueix una lògica econòmica
A nivell dels comptadors digitals cal tenir en compte que la Unió Europea ha fet obligatori des del 2009 la implementació arreu d’Europa d’equips intel·ligents per al 2020. Tanmateix, la normativa té en compte aspectes econòmics i per això només serà d’aplicació en els països amb un resultat de l’Anàlisi Cost Benefici positiu. Aquest estudi, que s’ha realitzat a la majoria de països, ha posat de relleu que, d’una banda, el retorn de la inversió no és la mateixa per tots els consumidors del sector residencial, esdevenint més atractiva per aquells consumidors més actius o de major consum. El cas alemany exemplifica perfectament aquest fet, de manera que només és obligat desplegar la infraestructura avançada de mesura en aquests casos, deixant la resta a voluntat de l’operador; i, d’altra, que mentre més inversió, més retorn degut a una ampliació dels serveis que es poden oferir.
Les directives europees actualment en vigor, així com les que configuren el nou conjunt de mesures regulatòries (conegut com “Winter Package”), donen cert marge de decisió als Estats membres a l’hora de definir qui ha de ser el responsable de la mesura i del tractament de la informació, de quina manera s’ofereixen les dades als diferents agents o el nivell d’interoperatibilitat del comptador amb altres equips de la llar. Però de manera clara es prioritza en tots els casos el dret a l’accés de la dada de consum per part del ciutadà, ja sigui de manera directa o a través d’una tercera part que rep el seu consentiment explícit.
Així tenim països capdavanters en garantir i fer possible aquest dret com Dinamarca o els Països Baixos, però també casos en què no és possible sistematitzar l’accés per part de tercers a les dades per manca, entre d’altres, de desenvolupament normatiu, com Polònia. Finalment hi ha casos com Itàlia o Suècia que van fer un desplegament de comptadors digitals abans que fos obligatori i ara es troben que moltes de les funcionalitats requerides no poden desenvolupar-se fins que arribi una nova renovació dels equips, la qual cosa està retardant el moment en què la dada podrà ser transferida entre els diferents agents.
L’Estat espanyol inicia prematurament el desplegament dels comptadors sense considerar-ne els beneficis (econòmics, ambientals, tecnològics, socials)
En aquest context l’Estat espanyol apareix com un cas singular en el conjunt d’Estats membres. La legislació que regula el desplegament dels comptadors digitals precedeix la Directiva del 2009. Des d’aquest punt de vista, podria considerar-se un cas similar a l’italià o al suec; però d’altra banda, els primers passos a nivell normatiu fins el 2010 no aprofiten el plantejament objectiu que la Directiva europea planteja i que es poden concretar en fer un Anàlisi Cost Benefici (CBA). D’aquesta manera l’Estat és l’únic país sense un CBA que d’altra banda fa un desplegament massiu més enllà de les recomanacions de la UE (el 100% de subministraments de menys de 15kW abans d’acabar el 2018). Es perd d’aquesta manera una oportunitat de fer convergir els interessos i necessitats del sector amb els que puguin tenir els ciutadans i el propi govern. Fet que s’agreuja per no tenir una visió estratègica de país sobre la transició cap a fonts de baixa emissió de CO2. No hi ha cap justificació, doncs, per realitzar una instal·lació massiva de comptadors de manera prematura i sense cap pla director, generant un prejudici important pel consumidor i la resta d’agents del mercat. Pot concloure’s, doncs, que la inversió de modernització dels 27 milions de comptadors digitals i quantificada en uns 5.400 milions d’euros esdevé captiva i no permet gaudir dels beneficis que l’estat de la tecnologia disponible en el moment de la implantació podien aportar (i que sí han aplicat altres països). Aquesta situació, i atenent als resultats del CBA al conjunt d’Estats membres, no es troba justificada ni tècnicament, ni econòmicament.
El consumidor paga tot el desplegament dels comptadors, però ni pot escollir ni en rep els beneficis
La manca d’anàlisi econòmica porta dues situacions afegides. Primer, la motivació del responsable del desplegament es limita a complir la normativa i, per tant, no pren les decisions pensant en la maximització del valor de la modernització dels comptadors pel conjunt dels agents del mercat; i, en segon lloc, el fet que no hi hagi un retorn de la inversió definit, fa que el cost íntegre del comptador digital (no dels elements complementaris i necessaris per a una correcta integració en el sistema de mesura) recaigui exclusivament en el consumidor via el concepte de “lloguer de comptador” a la tarifa elèctrica (a tota la Unió Europea, només Àustria té també un concepte similar a la factura) i pugi a més de 4.000 milions d’euros durant els 15 anys de vida útil del comptador. Xifra a la que se li ha de sumar la retribució que les distribuïdores reben per la resta de components involucrats en el desplegament de la mesura digital. Per tant es pateix un encariment del preu de l’energia no justificat ni sense cap tipus de retorn pel consumidor.
Des del punt de vista del consumidor la situació és realment poc favorable. No només assumeix la totalitat del cost (via directa i via peatges) i no en rep els beneficis, sinó que a més no pot negar-se a la instal·lació del comptador, ni a seleccionar el moment, ni a escollir entre un ventall d’equips aquell que pugui oferir més prestacions. La manca total d’informació cap al consumidor fa que la implementació del comptador digital s’imposi al ciutadà contra l’amenaça de tall de subministrament. Es perd, d’aquesta manera, un moment fonamental per millorar l’experiència de l’usuari i ajudar recuperar la confiança necessària amb el proveïdor energètic.
ENDESA imposa un sol tipus de comptadors: el seu
Entrant més en detall en la tecnologia dels equips de mesura digitals a l’Estat, cal posar de relleu l’existència de dos sistemes totalment diferents i no compatibles. Un és el protocol i equips triats per ENDESA sota el protocol “Meters&More”, i l’altre, el de la resta de companyies, liderades per Iberdrola, i conegut com “Prime”. Aquest fet té múltiples conseqüències negatives pel consumidor i la resta d’agents del mercat. En el cas d’Endesa només es disposa d’un model de comptador i aquest és fabricat per ENEL, l’empresa propietària de la marca estatal. Per tant, esdevé una barrera d’accés a tots els altres fabricants de comptadors i un element captiu de cara a les accions d’operació i manteniment durant els anys que l’equip resti en funcionament. Aquest fet és important perquè genera una barrera addicional al consumidor davant l’opció de compra del comptador en comptes del lloguer mensual i a que pugui tenir l’opció d’escollir un model amb més funcionalitats durant els propers anys. A més, duplica els costos de l’activitat regulada, en haver de doblar tots els aspectes d’operació, manteniment, seguretat, entre d’altres, portant a un increment dels costos retribuïts. I, fins i tot, pot esdevenir una barrera d’entrada a potencials nous agents en el mercat de la distribució o la gestió de la xarxa de baixa tensió. De nou, no hi ha cap justificació ni tècnica ni econòmica per haver procedit a la duplicitat de protocols i a la imposició d’un únic equip de mesura.
Accés a dades per part del consumidor: depèn de l’operador
Un altre aspecte que l’estudi aprofundeix és el procés sobre l’accés a les dades del comptador. Cal diferenciar d’una banda entre qui hi té accés (el consumidor, la teva companyia comercialitzadora, un tercer) i com s’hi accedeix (amb un port per a accés local, de manera remota a través d’un web server o d’una API). La comparació entre el cas espanyol i la resta de països europeus mostra de nou que la solució adoptada dista molt del que l’estat de la tecnologia permet a un cost equivalent. L’accés per part del propi consumidor a cost zero és un dret del ciutadà. Per exercir-lo, una opció és anar al comptador i a través de la seva pantalla anar seleccionant els paràmetres. Malauradament, però el consumidor no ha rebut en el moment de la instal·lació de l’equip cap tipus d’informació ni documentació per poder procedir. A més, el fet que l’equip estigui normalment fora de l’habitatge fa aquesta opció poc funcional. La no disponibilitat d’un port de comunicacions des del propi comptador cap a dins la casa (opció tècnicament possible com passa en molts casos, com l’holandès) dificulta l’evolució del concepte de la llar intel·ligent. Només queda una opció de compra, instal·lar i comunicar amb un sensor a través del port òptic del comptador, però amb dificultats manifestes d’accés al comptador i de seguretat, invaliden l’escalibilitat a gran escala d’aquesta opció, a més de dificultar el model de negoci perquè representa una inversió entre 100 i 200 euros.
El que preveu la norma és accedir a la corba horària de consum a través d’un webserver habilitat per la companyia distribuïdora responsable de la mesura. Aquesta opció ha anat sent possible progressivament i es detecten clarament diferències en la qualitat d’accés entre les diferents operadores, esdevenint Endesa Distribución la més restrictiva (respecte Iberdrola, Endesa ofereix la informació del darrer dia de tancament del més anterior, sense dades de potència ni accés on-line al comptador)s on-line al comptador)ament del m informaciles, gestionar la demanda i facilitar la penetracical, primer, esgotar els camins po i Iberdrola la més avançada, tot oferint un servei molt per sobre dels mínims que marca la Llei.
Tanmateix, de nou, el consumidor desconeix sovint aquesta opció i com accedir-hi. A més, la informació que s’hi aporta és de caràcter merament tècnic (dades, taules, gràfiques), la qual cosa dificulta la comprensió per part d’un ciutadà no expert. Finalment, val a dir que l’accés a través de la companyia distribuïdora sovint es fa en un entorn web similar a la pàgina web de la companyia comercialitzadora del mateix grup empresarial, la qual cosa genera confusió al consumidor i una posició d’avantatge en un negoci en lliure mercat. D’altra banda, l’empresa comercialitzadora que el consumidor té contractada rep amb certa carència la corba de consum horària del client a través d’un procés reglamentat. Tanmateix, es dóna la paradoxa que les tarifes indexades al preu de mercat horari només s’apliquen a la tarifa regulada PVPC-Preu Voluntari del Petit Consumidor, les quals són ofertes per les comercialitzadores de referència[1]. A la pràctica, l’empresa de comercialització del mateix grup empresarial que la distribuïdora és la que treu valor d’accedir a la corba horària per calcular el terme d’energia de la factura. I, contràriament, les comercialitzadores que operen en el lliure mercat poden treure poc profit de tenir la corba. Aquest fet és singular perquè, sense ser-ne conscient, el consumidor amb tarifa regulada és l’únic que assumeix el risc del mercat.
Accés a dades a terceres parts: la dada segrestada
Però a on realment apareixen les dificultats a l’Estat és quan el ciutadà vol cedir la seva dada a una tercera part per a poder rebre un servei associat, ja sigui d’eficiència energètica o d’una altra naturalesa. En aquest cas, contradient les normatives europees, a l’Estat no hi ha hagut el desenvolupament de la norma que ha de fixar les condicions legals i tècniques de com poder exercir aquest dret. El procés és rocambolesc, difereix per part de cada operadora i actualment pot considerar-se quasi-manual, cosa que impedeix l’escalibilitat del servei i contrasta amb casos que, com els escandinaus, se sol disposar d’una API per automatitzar la recollida de dades d’un client per part d’aquell agent que en tingui el permís. Ens trobem que tampoc no hi ha cap justificació tècnica ni econòmica perquè aquesta situació sigui així. Les conseqüències d’aquest fet són greus perquè esdevenen un frè a la modernització del sector elèctric, al desenvolupament de nous serveis i a l’aparició de nous agents com la pròpia administració, cooperatives i associacions d’usuaris o empreses de serveis energètics. Aquesta manca d’accessibilitat és l’element central que denota l’intent de projectar el domini de les companyies majoritàries en les diferents baules de la cadena de valor del sector cap al món digital de les dades i l’entrada de nous agents.
Qualitat de les dades: poques i tard
Si bé ja és difícil l’accés a les dades per part de consumidor, ens trobem un problema afegit: la qualitat d’aquestes dades. Davant l’opció (triada per altres països com Àustria, Dinamarca, França, Irlanda, Països baixos o el Regne Unit) d’oferir dades en intervals quarthoraris, a l’Estat s’ha optat per mostrar la corba de consum agregada en hores. És a dir, no tenim cap visibilitat del què passa dins aquest període. Si bé és suficient per realitzar una facturació per hores a final de període (mes tancat), aquest fet limita extraordinàriament el potencial d’anàlisi a realitzar sobre les dades (i, per tant, del retorn de la inversió potencial). Aquest fet pot respondre a la lògica que les decisions tècniques que s’han pres responen a motius d’operació de les companyies elèctriques, però en cap cas té una justificació tècnica o econòmica.
A més, l’Estat torna a ser singular en el context d’altres Estats Membres en ser l’únic estat amb desplegament complert de comptadors que no complexi una de les funcionalitats mínimes fonamentals recomanades per la Comissió Europea, la coneguda com “funcionalitat b” i que es refereix a l’actualització de les mesures suficientment freqüents com per utilitzar esquemes d’eficiència energètica. D’aquesta manera, mentre tots els estats membres ofereixen la corba de consum amb un dia de retard, a l’Estat la llei permet fins a set dies. Aquesta demora, sense justificació tècnica ni econòmica, representa una altra reducció importantíssima del potencial dels comptadors digitals per a l’eficiència energètica ja que el consumidor veu reduïdes les possibilitats d’estalvi d’energia; i, d’altra banda, limita els serveis associats, com per exemple seria la identificació de patrons de consum de llars vulnerables (com gent gran que viu sola) per fer-ne un seguiment acurat.
Manca de neutralitat en el model d’accés a dades
Dada de poca qualitat, molt agregada i amb demores d’una setmana. Malgrat que perdem molta part del potencial, alguns serveis que no era possible desplegar amb comptadors analògics, ara sí que es poden desenvolupar. Però per a fer-ho cal una armonització i estandarització de les dades i, sobretot, que l’encarregat del seu emmagatzematge i gestió tingui una posició imparcial i garanteixi la igualtat d’accés a qualsevol part. Perquè això sigui així, una de les condicions és evitar conflicte d’interessos, de manera que l’encarregat de facilitar les dades no hauria de tenir interessos en cap negoci relacionat amb la seva explotació. Aquest és el principi que hi ha darrera del disseny del sistema de transferència de dades en la pràctica totalitat dels Estats membres. I, d’alguna manera, també es va intentar a l’Estat espanyol quan la pròpia Red Eléctrica de España, REE, en tant a Operador del Sistema, es va postular per fer de “data hub” centralitzat de totes les dades dels comptadors digitals, arribant a fer pública una sol·licitud d’ofertes el Juliol de 2015. Però a darrera hora, aquesta opció va avortar-se i es va continuar mantenint un model descentralitzat a on cada distribuïdora gestiona les dades de la seva zona. Per sí mateix dificulta l’escalabilitat de serveis al conjunt de l’Estat atès que el proveïdor de serveis ha d’integrar-se en múltiples sistemes, redundant en un encariment que crea una barrera del model de negoci de productes i serveis d’eficiència energètica associats a l’ús de les dades dels comptadors. Això contrasta, amb el data hub neutre, on es facilita un accés senzill i automatitzat a qualsevol tercera part a través d’una API, com passa en d’altres països. Però la gravetat s’accentua quan resulta que aquestes empreses distribuïdores formen part d’un grup empresarial a on també hi ha d’altres societats que sí que tenen un interès manifest en l’ús de les dades. El resultat és nefast pel consumidor atès que promou la confusió del consumidor entre agents regulats (distribuïdors) i liberalitzats (comercialitzadors) i representa treure profit d’una activitat regulada (en tant que monopoli natural) per a una activitat que es desenvolupa en el mercat lliure (la comercialització d’energia), la qual cosa retroalimenta la posició de domini dels grups empresarials que ja són majoritars i allunya un funcionament correcte del mercat intern de l’electricitat (caracteritzat, per exemple, amb un churn rate baix, és a dir, una freqüència baixa en canvi de proveïdor d’energia).
No està tot perdut: recomanacions de caràcter general
La implementació dels comptadors digitals condensa moltes de les problemàtiques del sector elèctric espanyol i que tenen com a denominador comú la manca d’una visió estratègica sobre com concretar la transció energètica cap a fonts desfossilitzades i, d’altra banda, una feble separació d’activitats que distorsiona el funcionament de tot el mercat. Tenim, en aquests dos problemes de base, part de la solució. La reforma del sector elèctric del 2013 va prioritzar l’estabilitat financera després d’uns anys on el dèficit de tarifa s’havia desbocat fins a arribar a la xifra de més de 30.000 milions d’euros. Calia actuar, però ha sigut insuficient. D’una banda, algunes de les qüestions es van tancar en fals i avui estan en terreny de la judicatura estatal i internacional (com el conflicte amb els productors d’energies renovables per la retallada d’hores sobre les quals s’aplica la retribució), però sobretot la reforma no afronta els reptes del sector energètic que l’Estat té plantejats en el marc de la transició energètica que Europa definia ja abans dels acords de descarbonització durant la cimera de les Nacions Unides a París el novembre del 2015 (coneguda com COP21) i posterior ratificació. Per tant, una recomanació de caràcter general és tenir un pla de transició energètica acceptat amb tots els agents del sector i que doni marc i context a les decisions en matèria de política energètica, però també a la concreció tècnica de les decisions que es vagin prenent, apel·lant sempre al principi de la millor tecnologia disponible.
En aquest sentit, una segona recomanació és resoldre la no separació real d’activitats que hi ha amb els agents dominants del mercat que distorsiona el funcionament de tot el mercat. No és res més del que s’ha fet arreu i, d’alguna manera, o bé es culmina el procés de liberalització o caldrà recuperar la idea de la integració vertical i el control públic. El pitjor dels escenaris és l’actual on, d’una banda el sistema està prou liberalitzat perquè l’Estat no hi pugui intervenir, però d’altra, la situació d’oligopoli de facto en poques mans, no permet traslladar els beneficis de la liberalització al consumidor ni a la resta d’agents del mercat.
Si aquestes dues primeres recomanacions es concreten permetran, per exemple, clarificar aquelles activitats regulades aportant transparència a la retribució, veure l’impacte de les decisions de política energètica i decidir des d’on se n’assumeix el cost (tarifa o pressupostos generals de l’Estat) i poder prendre decisions racionals a partir de l’avaluació del retorn econòmic i social de les decisions preses (per exemple, avaluar les tarifes pel consumidor en mercat lliure indexades als preus horaris). Totes aquestes recomanacions posicionen el consumidor al centre del model energètic i estan totalment alineades amb les directives actuals i futures de la unió europea.
Garantir l’accés neutre a les dades dels comptadors
Si bé el caràcter d’inversió captiva dels comptadors digitals fa que a curt termini sigui difícil millorar les prestacions del sistema de lectura i transmissió de dades, sí que hi ha un àmbit a on es pot actuar. I aquest és armonitzar i estandaritzar les dades a través d’un Operador Neutre de Dades.
Primer de tot seria important, però no definitiu, el desplegament normatiu de l’accés a les dades per a terceres parts. D’altra banda, cal considerar que l’Operador pot prendre moltes formes diferents. Des de recuperar la idea que fos REE l’encarregat, a impulsar-lo des dels poders públics, per exemple, sota un model público-privat. En qualsevol cas, la funció de l’Operador Neutre de Dades és la de garantir la igualtat d’accés a qualsevol agent que compleixi els requeriments legals i que compti amb el consentiment del ciutadà. Per a fer-ho es defineix un procés on s’indica el flux de permisos i de fitxers per a fer-ho possible dins el marc legal actual. L’impacte de l’Operador pot quantificar-se amb un 3% de mitjana d’estalvi energètic del consumidor que rep informació detallada sobre el seu consum (per exemple a través del seu municipi), el que implica, en un escenari de projecció al conjunt de les llars de Catalunya, un estalvi de 50 milions d’euros anuals per als ciutadans i una reducció de 150.000 tn de CO2 equivalent emeses a l’atmosfera i 250 kg de residus nuclears AA.
Agregador de demanda a baixa tensió
S’ha justificat àmpliament que l’accés a les dades dels comptadors trascendeix al fet d’informar el consumidor per esdevenir la pedra de toc de la digitalització del sector elèctric. És la primera acció cap a la flexibilització del consum i de la generació i, per aquest motiu, requereix una regulació específica, especialment en aquestes primeres etapes, per evitar la consolidació de drets per part dels operadors actuals de la xarxa a l’hora d’estendre el seu control sobre des dels actius físics del sistema cap el món virtual. La figura de “l’agregador de demanda” està cridat a desenvolupar un paper fonamental per a la penetració massiva de fonts distribuïdes d’energia, la gestió de la demanda, el vehicle o l’emmagatzematge, entre d’altres. La Comissió Europea, en el nou paquet legislatiu presentat (conegut com Winter Package) planteja obertament aquesta figura i advoca perquè es desenvolupi plenament en el mercat lliure i, per tant, que l’operador de la xarxa (el distribuïdor), en tant que activitat regulada, no hi pugui tenir cap avantatge davant d’altres agents. Cal reforçar aquesta proposta de la Comissió i vetllar per a que es desenvolupi realment en un marc de competència perquè és necessari a l’hora de la transformació del sector elèctric i en l’assoliment dels objectius de reducció d’emissions previstos pel 2030. Per això cal ara preveure el desenvolupament futur d’aquest nou agent en el mercat elèctric i el primer pas a fer és regular l’accés de les dades dels comptadors digitals amb criteris de neutralitat, tot reiterant les altres mesures ja proposades.
Consideracions finals
Del present estudi se n’han d’extreure lliçons de cara el futur. El fet que tinguem un ventall de possibilitats molt mermades d’una inversió tan important (en termes econòmics i tecnològics) sense cap justificació ni tècnica ni econòmica no hauria de poder tornar-se a repetir. D’una banda, el desplegament a gran escala de qualsevol innovació tecnològica ha de guiar-se per una anàlisi de cost benefici, incorporant aspectes econòmics i socials. I emmarcar-se en una estratègia de país. D’altra banda, cal promoure la millor tecnologia disponible en cada moment, evitant situacions de bloqueig per part de proveïdors de tecnologies propietàries que limiten el dret a escollir allò més convenient i, sobretot, coarten la innovació en crear dependències al llarg de la vida útil del sistema.
Un altre aprenentatge és que cal entendre que el principi organitzador del sistema pivota al voltant del consumidor i per tant aquest ha de ser informat amb suficient antel·lació sobre les millores que s’apliquen i, sempre que sigui possible, fer-lo partícep des de l’inici, atès que s’ha de veure com un element actiu dins la xarxa i amb un rol cabdal en la transició energètica i no només com aquell que acaba pagant-ho tot i ni participa ni gaudeix de les decisions preses.
Finalment una reflexió que trascendeix als comptadors digitals i que veiem també en d’altres àmbits, com l’autoconsum. En un mercat global i interconnectat, les innovacions que van apareixent en certs països s’acaben extenent arreu. Per aquest motiu caldria veure el cost d’oportunitat d’anar sempre tard i a mínims. L’accés a les dades dels comptadors per tercers parts o la producció descentralitzada d’energia serà una realitat sense cap dubte. De nosaltres depèn que ens dotem d’un sistema que permeti treure’n les potencialitats, anticipar-nos i repartir-ne els beneficis, o, com ara, que patim un retard sistemàtic, que reduïm l’impacte potencial i que aquest resti en unes poques mans.
[1] http://consum.gencat.cat/temes_de_consum/llum/index.html#23
Font: smartgrid.cat
