Ha tornat a ploure i m'han deixat a la bústia un tub d'assaig i un formulari. Una empresa s'ofereix a analitzar-me l'aigua sense càrrec. Em pregunten, per avançar feina, si se'm fan incrustacions o si bec aigua envasada. És obvi què em diran si envio la mostra: per la meva aixeta raja aigua carregada de calç. Ja ho sabia, a mig Catalunya és així. Però ells volen vendre'm un descalcificador i han de demostrar-me l'obvietat.
Plou aigua destil·lada, pura. Però de seguida es carrega de substàncies quan s'infiltra al sòl. En zones calcàries, és corrent que l'aigua de qualsevol captació contingui carbonat càlcic o magnèsic, fins i tot sulfats o ferro. Això no té res a veure amb la contaminació, és clar, però provoca una minva de qualitat de l'aigua: dificulta la cocció dels aliments i causa incrustacions que fan malbé canonades o electrodomèstics i taquen aixetes o piques.
Les aigües amb molt poques sals dissoltes són anomenades toves; resulten agradables al paladar, però esbaldeixen malament el sabó i els detergents. Les aigües anomenades dures, per contra, tenen molts carbonats o sulfats. La majoria d'aquestes sals poden ser retirades mitjançant processos químics diversos. Això fan les pastilles o gels que afegim al sabó de rentaplats o rentadores. Més a l'engròs, també ho fan els aparells descalcificadors. L'aigua dura, aleshores, esdevé tova. I més bona, perquè aquests aparells solen suprimir també el mal gust residual del procés de potabilització.
Però la publicitat tendeix a confondre els usuaris. L'aigua de les nostres aixetes és perfectament potable, la calç és una nosa, però no pas un contaminant. La qüestió és una altra: per què potabilitzem tota l'aigua de la xarxa i, com que no acaba d'agradar-nos-en el gust, bevem aigua mineral i llencem pel vàter aigua potable...? Potable, que no caldria, i dura, que malmet les canonades. Mentrestant, enviem l'aigua pura de la pluja a les clavegueres. Es podria fer millor...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
