Per a la majoria d’aliments la majoria del GEH són fruit del canvi d’ús del sòl i dels processos que tenen lloc a la granja. Aquestes dues etapes representen més del 80% de la petjada de la majoria d’aliments. Per contra, el transport no arriba al 10% o menys.
Menjar localment, ens diuen sovint, és una manera de combatre l’escalfament global. És un consell que emeten moltes fonts diferents, entre elles les Nacions Unides. Però, segons apunta Hannah Ritchie, doctorada en Geociències i experta en gestió del carboni, el cert és que d’on vingui el menjar té molt poca incidència en el còmput final de la petjada de carboni final dels aliments. Sens dubte menjar localment presenta molts avantatges: enforteix l’economia local, ens proveeix de productes frescos i de temporada (això sí que estaria tenir-ho com a costum), requereixen de menys embalatges i menys intermediaris i els preus poden ser més justos. Però pel que fa a les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), la incidència és poc significant.
«Tot i que, intuïtivament, recomanar menjar productes locals pot tenir sentit, doncs el transport, en efecte, genera emissions, aquest és un consell equivocat. Les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) del transport representen un percentatge molt petit de les emissions dels aliments. És molt més important què mengem que no pas d’on provenen els aliments»
Ritchie es investigadora sènior i cap de recerca a Our World Data, la publicació online que es cou des de fa uns 10 anys a la Universitat d’Oxford per mostrar de forma acurada, mitjançant dades científiques i gràfics molt entenedors, la realitat canviant del nostre món. «Tot i que, intuïtivament, recomanar menjar productes locals pot tenir sentit, doncs el transport, en efecte, genera emissions, aquest és un consell equivocat», diu Ritchie. «Les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) del transport representen un percentatge molt petit de les emissions dels aliments —afirma—. És molt més important què mengem que no pas d’on provenen els aliments». Per il·lustrar-ho publica aquest quadre on podem veure les emissions de GEH de 29 aliments diferents. Per a cada producte —la carn de vedella al capdamunt del ranking, els fruits secs a la part més baixa— es pot veure quina etapa de la cadena de producció genera més emissions. El quadre, explica Ritchie, s’ha fet a partir del metaanàlisi més gran mai fet sobre els sistemes alimentaris (els autors, Joseph Poore i Thomas Nemecek, van analitzar dades de quasi 40.000 granges comercials, 1.600 processadors, empaquetadors i comerciants de 119 països diferents, i va ser publicat a Science l’any 2018.
Emissions de GEH generades a la cadena de producció i subministrament. (Els fruits secs computen inclús de forma negativa en el canvi d'ús del sòl: substitueixen les terres de conreu i el carboni s'emmagatzema als arbres) Font: https://ourworldindata.org/food-choice-vs-eating-local
«El més important d’aquest estudi—apunta Ritchie—és que mostra les diferències descomunals que hi ha en les emissions de GEH dels diferents aliments. Mentre que produir un quilo de carn de vedella emet 60 kg de GEH (equivalents de CO2), un quilo de pèsols només en produeix un». Per a la majoria d’aliments, prossegueix, i en particular pel que fa als que més emeten, la majoria del GEH són fruit del canvi d’ús del sòl (franja verda) i dels processos que tenen lloc a la granja (franja marró), que inclouen l’aplicació de fertilitzants orgànics (fems) i sintètics així com la fermentació entèrica (producció de metà a l’estómac del bestiar remugant). Aquestes dues etapes representen més del 80% de la petjada de la majoria d’aliments. Per contra, el transport no arriba al 10% o menys: en el cas de la carn de boví, és del 0,5%.
"Per a la majoria d’aliments la majoria del GEH són fruit del canvi d’ús del sòl i dels processos que tenen lloc a la granja. Aquestes dues etapes representen més del 80% de la petjada de la majoria d’aliments. Per contra, el transport no arriba al 10% o menys"
En general, els aliments d'origen animal tendeixen a tenir una petjada més gran que els d'origen vegetal. El xai i el formatge emeten més de 20 quilos de CO2 equivalent per kg. Les aus de corral i la carn de porc, amb 6 i 7 kg respectivament, tenen petjades més baixes, però superiors a la majoria dels aliments d'origen vegetal. «Tant si compreu la vedella al pagès del costat de casa com si ve de lluny, no és la ubicació el que fa que la petjada de carboni del vostre sopar sigui gran, sinó el fet que sigui vedella», puntualitza.
Emissions de GEH generades per la producció d’aliments. Font: https://ourworldindata.org/food-ghg-emissions
Un exemple: fins a quin punt afecta la distància recorreguda en la petjada ecològica de la carn de boví?
Podríem pensar que el resultat dependrà molt del lloc del món on vivim i de la distància que haurà de recórrer la carn. Si vivim en un lloc molt remot, sembla que la petjada hauria de ser molt, molt més gran que si la carn ha estat produïda per l’agricultor o ramader local. Però no és així. «El punt clau és que la diferència entre les xifres de transport és molt petita en relació amb la petjada total de la carn de boví», explica Ritchie. I dóna aquest exemple.
"El punt clau és que la diferència entre les xifres de transport és molt petita en relació amb la petjada total de la carn de boví"
«Comparem la petjada de transport de comprar al nostre agricultor local (que resulta ser el nostre veí), amb algú que compra carn de vedella d'Amèrica Central, a uns 9.000 km de distància (des d’Europa). Sabem que la petjada mitjana de la carn d’una vedella de ramat és d'aproximadament 60 kg de CO2eq per un quilo de carn. I que transportar aliments amb vaixell emet 23 grams de CO2eq per tona de producte i km. Per recórrer els 9.000 km des d'Amèrica Central a Europa (l’exemple es centra a Regne Unit) s’emeten 0,207 kg de CO2eq [9.000km * 23g per tona-kilòmetre / 1.000 / 1.000 = 0,207 kg CO2eq per kg]. Això equival al 0,35% de la petjada total dels 60 kg de CO2eq per un quilo de carn de vedella.
"En certs casos menjar localment pot augmentar les emissions: fa uns quants anys un estudi va provar que la importació d'enciam espanyol al Regne Unit durant els mesos d'hivern provoca emissions entre tres i vuit vegades més baixes que si són produïts localment"
Si comprem al nostre agricultor local (suposem que hi anem caminant, amb zero emissions de transport), la petjada de carn serà de 59,8 kg de CO2eq per kg [60 kg menys els 0,2 kg que ens estalviem de transport]. Gairebé no hi ha diferència. Inclús, afegeix, en certs casos menjar localment pot augmentar les emissions: fa uns quants anys un estudi va provar que la importació d'enciam espanyol al Regne Unit durant els mesos d'hivern provoca emissions entre tres i vuit vegades més baixes que si són produïts localment. El mateix passa amb els tomàquets produïts als hivernacles a Suècia, els quals utilitzaven 10 vegades més energia que els tomàquets importats del sud d’Europa, on estaven en temporada.
"A part de tenir en compte el tipus de transport, si realment volem disminuir la nostra petjada ecològica pel que fa als aliments, Ritchie aconsella menjar menys làctics i menys carn (sobre tot, vedella) i augmentar la dosi de vegetals"
Així doncs, l’impacte del transport és petit per a la majoria de productes, però hi ha una excepció: els aliments que viatgen per via aèria, que són molt pocs (només un 0,16% dels kilòmetres recorreguts en aquest sector es fa per avió) i malauradament són difícilment identificables pels consumidors perquè l’etiquetatge no ho indica. Solen ser aliments que tenen una vida molt curta (per exemple els espàrrecs, les mongetes verdes i les baies) i que no suportarien un llarg viatge en vaixell (cosa que sí aguanten força bé els avocats!). A part de tenir en compte el tipus de transport, si realment volem disminuir la nostra petjada ecològica pel que fa als aliments, Ritchie aconsella menjar menys làctics i menys carn (sobre tot, vedella) i augmentar la dosi de vegetals.
