Propòsit d'any nou: menjar sa i fer exercici, comprar producte local i ecològic, cuinar aliments de temporada i ensenyar als menuts de la casa quins aliments proporciona el territori proper en cada estació. Primera dificultat: seleccionar l'establiment que millor ens proveeix i que ens pot informar adequadament sobre allò que comprem, sense que se'ns hi quedin el temps i els diners (dos actius habitualment incompatibles, o tens l'un o tens l'altre). On anem? Per abordar el repte he fet un petit treball de camp. Ha consistit en anotar preus de cinc productes que, en una mateixa setmana, s'ofereixen a diferents tipus d'establiment d'una ciutat mitjana.
Per assegurar la comparabilitat de les dades, he triat sempre les mateixes varietats. Es tracta de macarrons de blat, pomes golden, taronges de taula, tomàquet bola i mongeta verda perona. He seleccionat 4 tipus d'establiment: un hipermercat de centre comercial de les afores, un supermercat del centre de la ciutat, una fruiteria de producte local i una fruiteria ecològica.
Després de "processar" les dades, els resultats estrictament quantitatius són els següents. Per ordre, l'establiment més econòmic és l'hipermercat, seguit molt i molt de prop pel supermercat. Després ve la botiga local i, molt desmarcada, queda la botiga ecològica. Concretament, la botiga ecològica és unes 3,5 vegades més cara que l'hipermercat i pràcticament el doble de cara que la botiga local, i això és així gairebé per a tots els productes de forma similar.
Però ja sabem que aquests càlculs venen distorsionats pel fet que no s'hi compten les externalitats. Doncs bé, abans de sortir de casa per anar a comprar, vaig posar el cronòmetre a zero i, si vaig agafar el cotxe, vaig anotar els kilòmetres i consum mig de carburant. Si tenim en compte només el cost del carburant i el sumem, quan s'escau, al cost del producte comprat, un cop refets els càlculs la cosa queda de la següent manera. La botiga local passa a ser la més econòmica, seguida molt de prop pel supermercat i l'hipermercat i, a l'altra banda, la botiga eco, que continua essent el doble de cara que les altres.
Les coses s'han igualat, però només hem fet càlculs quantitatius, amb dades econòmiques. Si assigno un preu/hora al temps invertit basant-me en els meus ingressos em trobo que la cosa no canvia massa. Ja sigui anant a peu o en cotxe, he invertit aproximadament el mateix temps en cada opció. Als súpers m'ha entretingut la cua de caixa, a la botiga eco (que em queda molt lluny) no he trobat lloc per aparcar i a la botiga local m'han hagut d'anar a buscar algunes coses a la càmera i m'han explicat detalladament de quins horts i de quin pagès venen els productes.
Si m'hi poso, podré igualar els preus de la botiga eco a les altres internalitzant els costos socials i ambientals de l'agricultura no ecològica i, molt probablement, la bio passa a ser l'opció més econòmica. Imaginem que em sobren els diners i que, a falta d'una internalització real de costos en els preus de mercat, jo opto per fer una compra responsable i pago el preu més car. Imaginem que, a més, vaig sobrada de temps i tant me fa caminar com conduir, xerrar amb el botiguer com fer cua a la caixa del súper. Tornem a ser al començament. Què trio? Efectivament, les nostres decisions de compra mai són tan racionals. Ans al contrari, són impulsives, basades en l'emoció més que no pas la raó, en la diversió més que en la rectitud, en la intuïció més que en la informació. I ja ho saben els botiguers de barri, com els gerents de màrqueting del sector de distribució alimentària. El propòsit d'any el perseguiré combinant, com he fet sempre, la compra en diferents llocs, segons les ganes. Ara se, racionalment, que, almenys quan compri menjar, puc comportar-me sense pensar massa.
