L’economia del dònut insisteix així en la idea de què el creixement econòmic infinit ha quedat obsolet, de què cal gestionar adequadament les grans desigualtats i desequilibris socials que existeixen, i de què “una economia saludable ha de ser dissenyada per a què tothom pugui prosperar, no per créixer sense fi”
L’emergència de les idees sostenibilistes durant la dècada dels noranta del segle passat ens convidaven repensar la relació entre els humans i l’ecosistema planetari, i també entre els propis humans -idees que ja s’havien anat coent des d’anys enrere-, apuntant la necessitat de fer entrar en raó el model econòmic del creixement il·limitat. Les raons eren evidents: d’una banda, els límits evidents del planeta pel que fa a disponibilitat de recursos i la capacitat dels sistemes naturals de metabolitzar els residus que porta dècades generant l’activitat productiva i el model de consum, i de l’altra, els impactes sobre el benestar, la qualitat de vida i la salut de les persones a escala global.
L’Agenda 21, document aprovat durant la Cimera de Rio de Janeiro l’any 1992, i del tot vigent al meu parer malgrat que terminològicament pugui ser vist com una antiguitat, concreta i dota de contingut aquestes idees, plantejant una quarantena de propostes i accions que posen de manifest la capacitat d’actuar d’acord a uns nous valors i principis: en especial, des de l’esfera socioeconòmica, a més de l’ambiental.
Així, només cal fer una ullada al que s’hi diu per constatar que bona part continua sent actual i de que com ens costa fer veritables salts quàntics a l’hora de capgirar alguns dels valors sobre els quals hem construït el concepte de progrés, fonamentalment material. I el model econòmic que ho ha alimentat acaba sent sempre el cul de sac al que s’hi arriba quan es fan anàlisi d’aquesta mena i es vol trobar algun tipus de solució.
Un record per als qui porten anys dient-ho
Per això, ja fa anys també que des de l’àmbit de la reflexió i la teoria econòmica -tant a nivell de l’acadèmia com dels moviments socials- sorgeixen periòdicament veus que insisteixen en posar en qüestió el model -que durant dècades ha contemplat la Terra com un jaciment il·limitat de recursos, el valor dels quals comença quan se’ls posa preu-, i posar un cop més de relleu que els problemes socioambientals i ecològics són en realitat disfuncions del sistema econòmic.
Les idees i propostes de l’economia ambiental, de l’economia ecològica, de l’economia del bé comú, de l’economia circular o d’altres plantejaments disruptors amb els conceptes clàssics (fins i tot, s’ha arribat a parlar d’economista budista), han demostrat a bastament que un altre model social i econòmic és possible (recordeu el factor 4 i el factor 10?), reforçant-les, a més, amb els coneixements de l’ecologia i la biologia de sistemes sobre la capacitat de càrrega dels territoris, la complexitat dels cicles naturals o el funcionament ecosistèmic de les ciutats, per justificar el que sembla obvi sense saber tampoc massa d’economia ni de biologia.
També s’han desenvolupat durant aquests anys una nova generació d’índexs i indicadors per mesurar, sota nous criteris, la riquesa i el benestar dels pobles i les persones, anant més enllà del Producte Interior Brut i les seves limitacions a l’hora de posar en valor altres variables com l’esperança de vida, el nivell d’educació o les desigualtats. Un altre exercici interessant ha estat el donar visibilitat a tot d’impactes ambientals i socials que durant dècades havien estat externalitzats de la reflexió economicista, com ara la contaminació ambiental i els impactes sobre la salut, la pobresa, el canvi climàtic i uns quants punts suspensius força extensos. No obstant, la seva aplicació pràctica té encara molt camí per recórrer.
"L’economia del dònut insisteix així en la idea de què el creixement econòmic infinit ha quedat obsolet, de què cal gestionar adequadament les grans desigualtats i desequilibris socials que existeixen, i de què una economia saludable ha de ser dissenyada per a què tothom pugui prosperar, no per créixer sense fi”
Quantes vegades caldrà repetir el mateix?
I ara és l’hora del de l’”economia del dònut”, concepte desenvolupat per Kate Raworth, investigadora de la Universidad de Oxford. Benvinguda sigui, certament, qualsevol nova evolució conceptual i ideològica que insisteixi en fer d’aquest planeta un lloc on viure de manera més humana i sostenible, deixant alhora que el potencial i talents de cada individu es manifestin plenament amb el menor impacte possible sobre l’entorn i sobre la resta de sers humans presents i futurs (com continua sent de vàlida encara la definició tradicional de desenvolupament sostenible!, i allò de les generacions presents i futures...).
L’economia del dònut insisteix així en la idea de què el creixement econòmic infinit ha quedat obsolet, de què cal gestionar adequadament les grans desigualtats i desequilibris socials que existeixen, i de què “una economia saludable ha de ser dissenyada per a què tothom pugui prosperar, no per créixer sense fi”. En aquest sentit -i això ho afegeixo jo-, prosperitat no ha de ser necessàriament sinònim d’abundància material, paraules com benestar, harmonia, pau interior, satisfacció psicoemocional, vida espiritual… -aplicables tant a l’individu com al col·lectiu humà-, també han de formar part del vocabulari de les properes dècades, sobretot des dels àmbits de la política i l’economia reals.
D’altra banda, l’economia del dònut té també el seu propi esquema de representació (el dònut, és clar). L’Agenda 21 i les idees sostenibilistes es resumien als inicis visualment amb un gràfic molt simple en el que tres cercles -medi ambient, societat i economia- s’interconnectaven posant de manifest la seva influència mútua; idea visual d’una senzillesa aclaparadora. Ara que vivim més que mai en l’era de la imatge, i que les infografies s’han posat de moda, els esquemes són molt més elaborats. El de l’economia del dònut n’és un bon exemple, a l’hora d’insistir en la visió sistèmica de la realitat, amb un nom, a més, que crida l’atenció. Suggereixo posar les paraules quasi “esotèriques” que he escrit unes poques ratlles abans en un cercle encara més exterior.
Dir, finalment, que als webs de dos grans bancs, en uns articles (CaixaBank i BBVA) que incloc simplement com a exemples, com també al del World Economic Forum i a nombrosos diaris digitals, he trobat que en algun moment s’han fet ressò d’aquestes idees “revolucionàries”. Llegint els articles, fa l’efecte que la història del pensament econòmic/ambiental, i de les reflexions sobre el model de creixement, comencin ara de nou, com en una mena de déjà vu [emoticona de cara amb ulls oberts com a plats].
Sigui com sigui, no perdem l’esperança! [emoticona de cara amb els ulls ben obert i mirant cap amunt].
