I és que la planificació d'aquestes missions prospectives es van gestar quan el petroli valia el doble al mercat. És a dir, abans que, d'una banda, disminuís la demanda a causa de la crisi, i que, d'altra, s'organitzés una timba de Risk a nivell planetari en què, entre altres coses que escapen al meu limitat enteniment estratègic, el govern saudita assumeix una baixada de preus colossal i incrementa la producció perquè les inversions de països com els Estats Units, que pretén ser energèticament independent, no surtin a compte. I també perquè ells, potència sunnita, volen castigar els xiïtes iranians i, de passada, als russos, ja que el seu fornit president dóna suport a un col·lega enemic de la petropatria, el sirià Assad.
En fi. Fins que tot aquest enrenou geopolític s'assenti, cosa que, segons els analistes, va per llarg, el petroli seguirà sent barat, però la seva extracció, lògicament, continuarà incrementant els seus costos i riscos, ja que les reserves estan, cada vegada més, confinades en llocs inaccessibles. Però sens dubte, la decisió de l'empresa holandesa Shell també ha estat influenciada per la descomunal protesta ciutadana que va suscitar l'intent de perforar un dels últims reductes pristins del planeta, on s'atresora una ingent quantitat d'aigua dolça i una rica biodiversitat.
Shell va començar a finals de juliol les perforacions després de rebre l'OK d'un Obama amb un peu aquí i un altre allà, el que va desencadenar un moviment sense precedents per salvar l'Àrtic. No és una exageració: uns 7 milions de persones han signat en les diferents campanyes llançades per les organitzacions conservacionistes, com Greenpeace. Els activistes d'aquesta organització es van plantar a bord d'un munt de caiacs al port de Seattle per bloquejar la sortida del vaixell de prospecció Polar Pioneer cap a Alaska. Amb aquesta acció van aconseguir ser el focus dels mitjans internacionals.
Però també molts accionistes de Shell van qüestionar, a la junta que va tenir lloc el passat mes de maig a La Haia, per què havia la seva empresa de seguir amb un perillós programa de perforació que pot causar un monumental desastre ambiental. El 98,9 d'accionistes van votar a favor que l'empresa es comprometi fermament a compatibilitzar les seves activitats amb el compromís de no sobrepassar el límit de l'escalfament global més enllà dels 2ºC. I això sí que és esperançador. Que els accionistes del món es mobilitzin en pro d'una manera de moure el capital que sigui d'acord amb els nous temps, com està passant ja en diversos llocs del planeta i que s'autoproclamen inversors responsables.
I és que hi ha coses que ja no colen, de veritat. Com quan el director de finances de Shell va dir en aquesta mateixa junta que, 'ara per ara, la vida moderna no seria possible sense el petroli o el gas'. Miri, míster, aquest estil de vida que encara arrosseguem, forçats per les circumstàncies, de moderna no té absolutament res. De fet, és el més extemporani i demodé que hi ha.
Molts voldríem viure d'una altra manera, però els poders fàctics es resisteixen, entestats a perllongar la seva acumulació desfermada de diners. Però, mirin, els Rockefeller han abandonat el negoci petrolier per passar-se a les renovables i això no és perquè siguin very green, és clar, sinó perquè també la vida veritablement moderna pot generar un bon peculi. Així que, un poquito de por favor. 'Transicionem' d'una vegada i inaugurarem aquest futur en el que podríem cabre tots. Estrenem la veritable 'vida moderna'.
*Article publicat a Fundación Aquae
