Les creences precristianes impregnen el cristianisme. Les trilogies babilòniques o hinduistes, per exemple, van portar al déu ú i alhora tri del cristianisme. El concili de Nicea (any 325) establí el dogma hipostàtic i s'inventà el credo: Déu és una sola substància en tres persones, Pare, Fill i Esperit Sant, cada una de les quals és Déu. Un embolic innecessari, malaltís plaer intel·lectual de bizantins, que van passar anys i panys discutint sobre homoousios ("de la mateixa substància") i homoiousios ("de substància similar"). Amén.
Els temps moderns ens han portat un nou fenomen tricèfal. En aquest cas, es diu que té tres potes: l'economia, la sociologia i l'ecologia. És el sostenibilisme. La sostenibilitat és trinitària, en efecte. Consisteix a concebre l'activitat econòmica de forma que esdevingui practicable de manera indefinida en el temps i en l'espai sense malmetre la matriu ambiental, amb la finalitat de redistribuir equitativament els valors afegits generats per tal de millorar el benestar social. Si fallés un dels tres components, no estaríem parlant de sostenibilitat.
Però es veu que, per desconeixement o mala fe, proliferen els heretges. Es declaren sostenibilistes, sempre que l'economia ho permeti. Una bona bestiesa, perquè el bon fi econòmic és el primer objectiu de la sostenibilitat. Ensenyen l'orella, cerquen una mala coartada per continuar fent el que sempre han fet, que és desfer-ho tot. A l'extrem oposat hi ha el fals sostenibilisme dels que només veuen la qüestió ambiental i fan com Nicea: la sostenibilitat té tres potes, però si més no una d'elles ja és la sostenibilitat sencera... Doncs no. La sostenibilitat no és l'ecologisme 2.0. L'ecologisme potser és la bona nova evangèlica de la sostenibilitat, però sempre té al darrere la mare economia i el sant esperit social. Per això la sostenibilitat és la trinitat del futur. El desenvolupisme insostenible, per contra, és el passat. Més ben dit: és el present obsolet.
(F)
Ara bé: és possible aquesta beneïda sostenibilitat? Perquè, a la llarga, fins i tot l'Univers és insostenible. Però, a la curta, en la raonable finestra temporal d'unes quantes dècades, la sostenibilitat és possible i desitjable. En efecte, delimitant-la prudentment en l'espai i en el temps, s'hi pot accedir maximitzant les relacions de cost/benefici, sempre que en els costos es considerin tots els costos, els ambientals inclosos, i en els beneficis es contemplin tots els beneficis, siguin o no monetaritzables. Tot és qüestió de triar bé les escales. Si més no, podem aspirar a ser tan sostenibles con la Terra mateixa (que serà deglutida pel Sol esdevingut estrella gegant vermella, però encara falten uns cinc mil milions d'anys...). La Terra depèn de l'enegia solar, però convenim a dir que és autosuficient perquè considerem el sistema Terra-Sol com una sola cosa. Així que sostenibilitat i suficiència són conceptes que només tenen sentit en un determinat marc espacio-temporal.
En definitiva, tot és fals fora de l'escala correcta i possible a l'escala pertinent. Aquesta reflexió és oportuna a propòsit de la sostenibilitat urbana. Un corrent creixent advoca per l'autosuficiència energètica de pobles i ciutats, de manera que cerca la forma de farcir-los de captadors solars o eòlics. Troba que amb l'estalvi i l'eficiència no n'hi ha prou. Em sembla que té raó, però pot equivocar-se. Dependrà d'on situï els límits de la ciutat. Si els circumscriu a l'espai densament construït, no se'n sortirà, perquè la ciutat construïda és un nucli d'alta densitat de demanda, impossible de satisfer només amb la capacitat local de captació d'energies lliures o de reconversió de formats energètics previs. De la mateixa manera que considerem el sistema Terra-Sol com una unitat energètica, hem de considerar el sistema ciutat-rerepaís urbà com una altra.
"La ciutat té arrels profundes", sostenia un pòster del programa MAB (Man and Biosphere) dels anys vuitanta. És cert. La ciutat real arriba a les zones que abasta de productes o serveis i a les àrees de què es nodreix d'aliments i recursos. Per això cal compactar-la, perquè no es deixati anant a comprar pomes a Nova Zelanda. Però sempre desbordarà l'àmbit dels seus carrers. En tot cas, és dins d'aquest hinterland que hem de perseguir l'autosuficiència. Una autosuficiència asintòtica que passa, primer, per l'eficiència i l'estalvi del nucli urbà dens. Els edificis eficients i estalviadors han de ser part de la solució d'una ciutat que vulgui propendir a l'autosuficiència energètica, tant com els edificis ineficients són part del problema de l'extrema dependència de les ciutats actuals. Així que estalvi, eficiència i autosuficiència són termes correlatius, no substitutius. La desitjable utopia sostenibilista no ha de ser una quimera inabastable.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
