La liternatura planteja això: posar al centre el mar, la sequoia, l’aranya o l’anguila i narrar-les
Com les plantes han demostrat, sobreviu qui té més arrels, creant resistències a l’artifici i la catàstrofe.
Foto: Getty Images
Per què no he pensat mai la Barceloneta des de l’aigua?, em vaig preguntar fa poc després de llegir a Jordi Ballart. Aquest nedador vocacional havia publicat un magnífic llibre en una editorial molt petita, i algunes idees i situacions que allà copsava em van revolucionar la perspectiva. La revista Convit/e, inclosa al fenomenal projecte Mescladís, ha publicat un dossier que es titula 'LiterNatura' i que dona moltes pistes sobre les possibilitats d’aquesta paraula que ara alguns anomenen gènere i on Ballart recull l’aquàtica pregunta i l’amplia: per què no invertir el procés i mirar des del mar cap a la terra? És a dir, per què no fer de l’aigua un centre?
La proposta del nedador connecta amb la del xaman yanomami Davi Kopenawa o la periodista gautxa Eliane Brum, que assenyalen l’Amazònia com a centre del món. I amb aquesta proposta conviden a definir com a centres espais que en dèiem perifèria. A desencadenar una transformació global.
La liternatura planteja això: posar al centre el mar, la sequoia, l’aranya o l’anguila i narrar-les, novel·lar-les, poetitzar-les, amb una vibració tan formidable que no quedi més remei que acceptar el seu poder nuclear. És possible? El filòsof jardiner Santiago Beruete i l’activista pastora Vanessa Freixa convenen que a la gent li costa admetre que el món en el qual creien ja no serveix per seguir. I aquí troben el gran repte: com seduir una societat a la defensiva?
A través de l’art. És cert que informar sobre medi ambient o manifestar-se contra els que podreixen l’atmosfera és necessari i imprescindible, però les formes més efectives de provocar canvis d’arrel són l’hecatombe i l’art. Tenint en compte que l’hecatombe no està en mans de tothom, l’opció més factible és projectar un art nou, imprevist i suggerent que introdueixi relats on els protagonistes siguin altres éssers vius, i els seus hàbitats.
A cap gènere hi ha més altres que a la liternatura. Dona un protagonisme insòlit a les natures no humanes (Nanohum), decisives per mantenir amb vida no al planeta, que es manté sol, sinó a l’espècie humana. La gran passa de la liternatura és haver introduït les Nanohum en la conversa, provocant una emocionant triangulació entre els dos humans habituals i els altres éssers de l’espai biodivers. Així, ha aconseguit que l’Espai Nanohum influeixi en el debat fent-nos més conscients que no és el mateix conversar en una oficina que en un prat o una platja amb palmeres. L’experiència física modela idees. I si caminar, nedar, pedalejar o escalar han estat sempre actes subversius pel que suposen d’independència i llibertat, ara ho són encara més, perquè impliquen sortir de la gàbia i les finestres virtuals, de l’allau d’etiquetes dels altres per, a través de l’experiència directa, extreure conclusions pròpies.
La liternatura planteja això: posar al centre el mar, la sequoia, l’aranya o l’anguila i narrar-les, novel·lar-les, poetitzar-les, amb una vibració tan formidable que no quedi més remei que acceptar el seu poder nuclear
Una conseqüència? La invenció de paraules. Nanohum, jardinosofia, superilla, però també tecnosuburbi o cotxecentrisme, demostren les virtuts creatives dels humans, tant per a la bellesa com l’autocrítica. En aquest punt sorgeix una qüestió cabdal: una Intel.ligència Artificial ben (auto)educada, crearà paraules que li vagin en contra?
L’antropòleg Aníbal G. Arregui escriu: «Nos preceden 3.800 millones de años de vida inteligente en la tierra. Comparativamente, nuestros últimos inventos, como TikTok, los móviles o la IA, no son más que un escupitajo de fitoplancton en el océano de evolución».
La liternatura remena els últims 3.800 milions d’anys actualitzant conceptes que són novíssims, de tan vells. La IA bebè empal·lideix davant les arrugues de les Nanohum milionaries. La IA no té arrugues. I fa venir ganes de preguntar-li: des d’on penses? Per aquest Convit/e, Azahara Palomeque ha pensat sota terra. Tina Vallès s’ha enfilat a un arbre. Ballart ja sabem que es mulla. Laura Veraguas s’ha llençat al foc, Antonio Sandoval puja al cel i Jorge Comensal a cims per defensar còndors i identificar rivals. Què respondria la IA?
El contacte sensorial intens amb la natura combinat amb les inquietuds que sacsegen el planeta ha permès l’emergència d’una literatura que posa en el centre les Nanohum. Una de les seves aportacions d’avantguarda és haver ampliat el concepte de col·lectivitat que la narrativa occidental ha conreat durant segles. Fins fa quatre dies, la novel·la coral al·ludia exclusivament als humans. Des de la irrupció de la liternatura, hi ha llibres que aposten per endinsar-se en un cor biodivers, on crancs, cavalls, sorres, l’arròs o el vent són tan protagonistes com els Homo sapiens.
Obrir la porta a l’altre implica explorar universos molt verges per l’Occident, però que un munt de pobles indígenes han cuidat sempre. La seva espiritualitat exuberant en natures, per nosaltres sospitosa malgrat resultar fertilíssima, ha permès sobreviure a milers d’individus que encara pensen en clau planetària, no regional, si bé les seves veus han estat amagades si no ridiculitzades o extingides. La liternatura les recupera. Les revela. El peruà d’origen amazònic Joseph Zárate o el propi Kopenawa pertanyen a pobles indígenes que fins ara simplement no tenien veu pública perquè la seva tradició era oral, i les històries que viatjaven fora del poble les escrivien estrangers que interpretaven allò que ells pensaven.
La liternatura projecta aquestes veus permetent accedir a uns imaginaris que ens guien més enllà dels límits als quals ens hem acostumat, descobrint-nos un vocabulari, una sintaxi i unes històries que obliguen a replantejar això que diem veritat, món real.
Com diu Beruete, la liternatura convida a una remoralització general
Llegir aquests llibres protagonitzats per patagons, massais, cargols, algues o dones que fan l’amor amb arbres i parlen de zoofeminisme o ecoansietat és una altra passa per revoltar les nostres ments, i per tant les nostres pràctiques. Per creuar fronteres que hores d’ara ni intuïm, o no pensàvem que podien depassar-se, i submergir-nos en ètiques inesperades. Com diu Beruete, la liternatura convida a una remoralització general.
Mentrestant, els amos de les finestres virtuals i els tecnodepenents proclamen que la tendència que ara toca se’n diu IA, i que ens canviarà la vida. És possible que canviï alguna cosa, si bé cal preguntar: fins quan? La liternatura contempla la IA com un veí nouvingut que no deixa de cridar i posa la música a tot drap per tal de fer-se veure. I ho aconsegueix, és clar, perquè el soroll situa de pressa. Però, i després? Després és una paraula molt llarga.
Com les plantes han demostrat, sobreviu qui té més arrels i, encara que la seva progressió no s’escolti, va creant resistències a l’artifici i la catàstrofe. A saber quant trigarà a imposar-se, però la bona arrel sempre guanya, perquè s’adapta.
Ara, una de les adaptacions òbvies exigeix assumir la tecnologia. L’aigua, els insectes, les selves, ja combinen amb drons, dessaladores o processadors de dades. Aquesta barreja està inspirant una liternatura simbiòtica, on els lletraferits fusionen natures i tecnologies per engendrar mots, estructures, estètiques que creen relats sense precedents: un francès ha escrit sobre el seu somni d’instal·lar-se a un aiguamoll ple de fàbriques on descriure la meravella dels crepuscles multicolors, amb fums de tota mena, traslladant la mítica experiència de Henry David Thoreau al llac Walden al nostre contaminat segle. Un bolivià ha imaginat caçadors d’hologrames d’espècies extingides. Una xilena ha fet cavalcar cavalls salvatges a una festa psicodèlica.
Entre les innovacions més cridaneres, destaca el talent de la liternatura per fer màgia amb les xifres. Converteix l’estadística informativa en sentiment en posar cara i ulls als números, sent capaç de superar la simple dada i transmetre l’emoció del que suposa tenir 40.000 flamencs a un delta o que mori l’últim bucardo o que un únic pulgó pugui parir tants éssers de dos mil·límetres i mig que, en filera, arribarien a 2500 anys llum. Fa del número una emoció, evidenciant com cap altre gènere la ciència que hi ha a les lletres.
A la muntanya de Collserola existeix un masover que conrea mandarines sublims amb una tècnica secreta. Fa uns mesos, el va visitar una científica per comprovar que no llencés fitosanitaris a les fruites. L’experta va observar els cítrics, va preguntar prenent notes i va agafar mandarines per analitzar al laboratori. Abans de marxar, va assenyalar unes mates plantades.
-Què és això?
-Tomàquets -va dir el masover-. Això són tomàquets.
Aquesta microhistòria real convida a demanar-nos qui som, com vivim, què sabem. I, si haguéssim de triar un centre, on voldríem situar-lo, al laboratori o al mandariner?
