‘Aviam què passa, aviam què passa i aviam què passa. No sé què passa, ni per què passa, però sempre em passa’, es pregunta Rigoberta Bandini en el seu èxit d’estiu i música de l’anunci d’Estrella Damm d’aquest any. Aviam què passa.
Rigoberta Bandini en el videoclip d’Aviam què passa en un paisatge típic mediterrani: pins i, com a fons, platja d’aigües turqueses
Jo també m’ho pregunto, constantment. Com a divulgadora i comunicadora ambiental i activista domèstica, hi ha moments en què penso que la fase d’explicar i d’intentar convèncer comença a ser insuficient. Com diu l’activista suec Andreas Malm en l’article Per un ecologisme més emprenyat, ‘no n’hi ha prou amb demanar coses raonables des d’una posició amable’ o ‘a la lluita climàtica li sobra pacifisme estratègic i li manca acció directa organitzada’.
Els convençuts que cal actuar amb més contundència ja no volem sentir a parlar més d’anar a comprar amb la bossa de tela o de no utilitzar palles de plàstic o d’evitar els envasos d’un sol ús. Ja ho tenim assumit i incorporat al nostre quefer diari, i pensem que no és suficient. I ja no dic res sobre reciclar, que fins i tot comencem a qüestionar des del cansament, la frustració i la desconfiança.
"Excuses i més excuses per no assumir que som responsables en gran mesura de com està el món, de com viuen i pateixen moltes persones i de com estarem demà passat"
Els no convençuts, en canvi, s’agafen al que sigui per no canviar els seus hàbits. Ara és la COVID, i amb la pandèmia del virus també estem patint la pandèmia de l’un sol ús (per evitar el contagi). Un desastre ecològic lligat a la por i les poques ganes de fer-se preguntes. Excuses! També ho és el fet que les petites accions no porten enlloc, que el problema és tan gros i incontrolable per a la gent del carrer que no val la pena canviar res. ‘Jo no puc millorar el món, només puc viure-hi el millor que pugui. Si jo canvio, el món seguirà igual’. Més excuses! ‘Això de la sostenibilitat és una moda. Totes les marques ara són ‘eco’ i en realitat segueixen fent el mateix. I les que no, són massa cares. Així que, no hi puc fer res’. Romanços! I aprofitant que l’article comença amb el fragment d’una cançó, esmento Maria Arnal i Marcel Bagés, que en el seu darrer disc se centren molt en la nostra manera de destruir el planeta però també en el poder que tenim per canviar el món. És el cas de la cançó La gent. La cultura esdevé, sovint, un dels pocs espais on es pot respirar, plorar, ballar i agafar forces per viure en aquesta predistòpia. Recapitulant, excuses i més excuses per no assumir que som responsables en gran mesura de com està el món, de com viuen i pateixen moltes persones i de com estarem demà passat.
Us recomano que us envolteu de negacionistes per sortir de tant en tant de la bombolla ecoconscient que ens encega i ens aïlla de la realitat. Sovint, ja em trobo algú que em diu: ‘Ei, que estem destruint el planeta! Em preocupa el futur del meu fill! Això del canvi climàtic pot ser que sigui veritat i tot!' Però, que passi de ser-ne conscient (cosa que ja suposa tot un èxit) a l’acció... sincerament, ho veig difícil. La humanitat no reaccionem, no ens avancem als fets sinó que, posteriorment, ens adaptem al que calgui. Tenim més facilitat per curar que per preveure.
Personatge anònim del videoclip d’Aviam què passa que està recollint plàstics de l’aigua i que supera en ‘atractiu’ el mateix Mario Casas
"Quan ens n’adonem ens haurem transformat en una societat supervivent, reactiva i sense cap tipus de control i capacitat de decidir com pot i vol viure"
De fet, la humanitat som com una plaga: allà on anem arrasem, consumim i contaminem. No respectem l’equilibri de la natura (en part, perquè el desconeixem i no l’entenem de manera sistèmica), tot i que, quan veiem una cascada i aigües de color turquesa, el selfie surt automàtic i el compartim en xarxes com ‘el paradís’. Realment som una espècie desconcertant, capaç de fer coses meravelloses i terribles alhora. I en aquest punt que em trobo de decepció se m’ocorre mirar al voltant i recordo que estem en plena pandèmia. I seguim endavant, ara ja vacunats, amb restriccions i mascareta. I penso que, com aquestes limitacions, se n’aniran sumant d’altres a les nostres vides, les quals assumirem des de la inacció. I quan ens n’adonem ens haurem transformat en una societat supervivent, reactiva i sense cap tipus de control i capacitat de decidir com pot i vol viure.
"Ens dirigim a l’ecofeixisme, i per més ‘eco’ que sigui no deixa de ser ‘feixista’ i segurament una excusa per controlar la ciutadania, com ha succeït constantment al llarg de la història de la humanitat"
M’imagino un dia, no massa llunyà, en què només podrem conduir el cotxe dos dies a la setmana i en una franja horària, si és que podem conduir-lo; en què no sortirà aigua per l’aixeta constantment com ara; en què la mascareta no només ens protegirà de virus sinó també de partícules en suspensió; en què agafar un avió passarà a ser un luxe mal vist i viatjar esdevindrà un acte pedant i malgastador... Un dia en què pensarem en el passat, un passat recent, i enyorarem aquell dispendi d’energia, llum, aliments, roba... dispendi de tot! Però, tot i això, seguirem endavant sumant ‘peròs’ a la nostra vida abans còmoda i il·limitada. I dins d’aquesta nova bombolla de limitacions seguirem vivint feliços, en una distòpia que podríem haver evitat. No m’estranya que la Greta Thunberg s’emprenyi, n’hi ha per a això i per a molt més! Jo també estic emprenyada perquè sé, del cert, que els meus fills no podran gaudir de la Terra com ho he fet jo. Viuran limitats, envoltats de conflictes pels recursos i patint per la nova ‘catàstrofe’ de l’any: una tempesta descontrolada, una sequera devastadora, un virus desbocat, un mar plastificat... i, tot, governat segurament des de l’autoritat. Ens dirigim a l’ecofeixisme, i per més ‘eco’ que sigui no deixa de ser ‘feixista’ i segurament una excusa per controlar la ciutadania, com ha succeït constantment al llarg de la història de la humanitat.
Ens toca seguir mitigant, sí; però cada cop més veig que la resiliència, la capacitat d’adaptar-nos, és també clau. Saber cultivar, construir una casa, treballar amb les mans i pensar en clau comunitària ens pot salvar en un món ja quasi distòpic.
Bé, em sembla que he obert massa melons en aquest article; i ho he vomitat tot des de la meva còmoda segona residència al poble dels pares, amb l’aire condicionat (38 graus a fora), amb el meu portàtil (a casa en tenim 4), amb el dinar fent-se i la taula ja parada... i escoltant la Rigoberta Bandini, la qual, tot i que parla d’amor i d’incertesa (hi fa una falca sostenible massa forçada; aquí el videoclip per si no l’heu vist), m’ha fet reflexionar i escriure sobre el present i el futur que ens espera. Aviam què passa.
