El nou Boeing 787 Dreamliner ja ha alçat el vol. Al servei de la companyia japonesa ANA (All Nippon Airways), el 26 d'octubre passat cobrí el trajecte Tòquio-Hong Kong amb 264 passatgers. Queden enrere dotze anys de desenvolupament i incidències, temps normal en aquesta mena de projectes. D'aquest fet es desprèn una primera reflexió: si per concebre i construir seriadament un nou avió convencional calen més de deu anys, com volen que el cotxe elèctric, que és subvertidor, arrenqui en quatre dies...?
Boeing s'omple la boca de les virtuts ambientals de l'aparell. Les té. Fet bàsicament de materials compostos, d'alumini i de titani, pesa unes 15 tones menys i consumeix un 20% menys que l'Airbus A330-200, qué és l'avió que més se li assembla. També és més ràpid (Mach 0,85, és dir 1.050 km/h) i un 60% més silenciós que els altres avions, amb nivells sonors de només 85 dB. Altrament, és més còmode, més espaiós i tot això. Airbus, amb el seu anunciat A350, ho tindrà difícil per competir amb el B787, que de moment ja li ha guanyat la partida d'arribar primer.
Vol dir això que el B787 sigui un avió ecològic, com sosté Boeing? Em sembla que no. Avui, tot vol ser ecològic. És clar que, de fet, tot ho és, d'ecològic, perquè tot és natural i biosfèric. El tema socioambientalment determinant és que sigui eficient i pertinent. On se situa el B787 dins el triangle virtuós de l'eficiència, l'estalvi i la suficiència, pedra de toc de la sostenibilitat (que és la dimensió intel·ligent de l'ecologia genèrica)?
El B787 i el futur A350 no són més que eines. Eines tanmateix eficients. Ja és molt. Però la pertinència i l'estalvi dependran de la mà que les brandi. Si l'eficiència és una coartada per volar despreocupadament perquè sí, malament. Cal tenir motius per cremar gasolina actualment. Satisfer capricis no equival a cobrir necessitats. Dilapidar el guany d'eficiència és malversar l'estalvi potencial. És a dir, abandonar la pertinència.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
