El jove taxista que em duia per la gens regular trama urbana de Gràcia es preguntava el per què d'aquells carrers estrets i intricats. Li sorprengué saber que la vila de Gràcia era un municipi altre que el de Barcelona fins fa poc més d'un segle. L'Eixample, de fet, és una malla moderna que relliga les poblacions que abans hi havia al Pla de Barcelona. Els municipis de Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, les Corts i Sants es van fondre amb el de Barcelona l'any 1897, Horta l'any 1904 i Sarrià l'any 1921. La meva àvia, nascuda l'any 1883, era gracienca i sempre "baixava a Barcelona" quan anava al centre.
En quatre generacions, doncs, s'ha passat de resistir-se a la integració, a sorprendre's davant l'anterior independència. Només un segle i mig enrere, el municipi de Barcelona es circumscrivia a l'actual Ciutat Vella i a un conjunt de camps que ara són l'Eixample. Basta contemplar un mapa de la ciutat actual per comprendre-ho de seguida. Més ben dit: bastava contemplar un mapa dels anys cinquanta o seixanta, perquè ara la taca urbana contínua afecta també l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Badalona, etc., per més que continuïn essent municipis diferenciats.
Administrativament i emocionalment diferenciats, sí; funcionalment desvinculats, no. El municipi de Barcelona tampoc no és funcionalment independent dels altres municipis del Pla. Tots els municipis de la conurbació són interdependents entre ells, aquesta és la incontestable realitat. Els seus habitants tenen la llar en un municipi, treballen o estudien en un altre i fan les compres als centres comercials d'un tercer. Més encara: sense ser-ne gaire conscients, aboquen les seves deixalles en un quart, depuren les seves aigües residuals en un cinquè i reben l'energia o els productes manufacturats d'algun centre logístic d'un sisè o d'un setè...
(F)
Aquesta única realitat plurimunicipal es va dotar d'un Pla General Metropolità (PGM) l'any 1976. Aquest instrument urbanístic capital ha ordenat -com ha pogut‑ el desenvolupament de la zona al llarg dels darrers quaranta anys. Però ha estat modificat, per tal d'anar-lo adequant a les necessitats canviants, en unes 1.200 ocasions! No convé continuar apedaçant-lo. L'any 2010 s'aprovà un Pla Territorial Parcial de l'Àmbit Metropolità de Barcelona (PTMB) que marcà les noves grans línies d'actuació en termes d'espais lliures, usos del sòl, infraestructures, etc., previ a la gran reformulació del PGM que caldrà abordar aviat. De moment, s'ha engegat la redacció un Pla Director Urbanístic (PDU) per establir-ne les directrius. Sobre quina àrea i amb quins objectius proporcionats a les necessitats del segle XXI, però?
El PGM de 1976 afectà 27 municipis de quatre comarques. El PTMB de 2010 comprèn 164 municipis de set comarques, que són l'àmbit de l'espai barceloní real. L'incipient nou PDU concerneix 36 municipis, uns quants més que els 27 del PGM, força menys que els 164 del PTMB. Aquest no és un tema menor, perquè si l'àrea és insuficient, el pla surt esquifit, és un mal pla. En tot cas, l'abast territorial del pla i els seus objectius en clau de segle XXI són segurament dues cares de la mateixa qüestió, perquè en l'actual món de xarxes i interconnexions no hi ha un únic territori per a totes les funcions, sinó tants territoris com nivells escalars tenen les diferents funcions. Per abordar segons què, cal contemplar els 164 municipis en conjunt, des del Maresme fins al Penedès; per tractar segons quina altra cosa, basta el nucli dels 36 municipis centrals. Potser aquí tenim la primera gran novetat respecte del PGM de 1976: el territori funcional del segle XXI té una geometria variable.
S'han proposat diverses denominacions per a aquest espai: Àrea Metropolitana de Barcelona, Regió de Barcelona, etc. Em sembla que són llargues i confuses. N'hi ha una d'òptima: Barcelona. En efecte, la Barcelona del segle XXI ja és tot això. Doncs diguem-li així, com avui anomenem amb naturalitat Barcelona l'espai que fa un segle corresponia a mitja dotzena de municipis. Quan una important companyia aèria de baix cost s'instal·là al fins aleshores anomenat aeroport Girona-Costa Brava, el rebatejà immediatament com Barcelona-Girona, simètricament a Barcelona-el Prat. Quan un empresari estranger es desplaça a Martorell o a Badalona, diu que va a Barcelona (havent aterrat al Prat i tenint l'hotel a l'Hospitalet o al Vallès). Quan nosaltres anem a Chelsea, Greenwich, Westminster o Sutton, anem a Londres, que està format per la City i 32 municipis més. L'actual municipi de Barcelona ha de ser la City de Barcelona tout court, més o menys.
El nom sí que fa la cosa. I la cosa és la Barcelona real. Per això se n'hauria de dir. Ja des del planejament, trobo.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
