Als meravellosos frescos de la Cappella degli Scrovegni, a Pàdua, el Giotto pintà un camell amb cara de mula. No sembla que els seus contemporanis se n'escandalitzessin. El coneixement zoològic era cosa de quatre erudits, que es refiaven de les descripcions de Plini el Vell a la seva "Naturalis Historiæ", escrita en el segle I, o fins i tot de les d'Aristòtil, encara més antigues. Els curiosos es remetien al "Physiologus" alexandrí, del segle II-IV aC, o als diversos "Bestiaris" francesos i italians. De les diverses versions catalanes antigues del "Bestiario toscano", Xavier Bellés n'acaba de publicar una revisió, amb ortografia i sintaxi modernes, precedida d'un magnífic assaig sobre aquesta mena d'obres.
Deia Agustí d'Hipona que l'important és meditar sobre la significació dels fets, més que no pas discutir-ne l'autenticitat. Una manera de pensar d'altres temps, és clar. D'aquí que els bestiaris medievals estiguessin plens de fantasies i inexactituds, sobretot quan es referien a animals exòtics, però sempre dotats de reflexions moralitzants. La lectura d'aquests llibres fascinants, sovint bellament il·lustrats de manera igualment fantasiosa, ens ajuda molt a entendre d'on venim.
La Universitat de València, com a publicació annexa a la seva revista "Mètode", ha editat aquesta versió formalment modernitzada del "Bestiari" català. En temps d'energumenismes i atacs grollers al pensament i als mitjans de comunicació que el difonen, reconforta aquesta indefallent tasca de "Mètode". Com diria Gustav Meyrink , ens permet de veure "amb ulls nous les coses velles", en comptes, com fan alguns, de voler veure les coses noves amb les seves velles mirades.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
