Cabines

Cabines
Londres ha fet de les seves cabines telefòniques una veritable icona urbana. Barcelona i les ciutats espanyoles, no. El disseny i la integració paisatgística de les cabines de la Compañía Telefónica Nacional de España (que ara es diu Telefónica, però es vol dir Movistar) són molt perfectibles. Per dir-ho clarament: les cabines telefòniques espanyoles són lletges i ignoren el paisatge urbà on se situen. I com que la companyia ha esdevingut una multinacional important, la contaminació visual de les seves cabines s'ha estès per Amèrica Llatina i fins i tot per Europa. Una llàstima.

L'any 1924, la Royal Fine Arts Commission convocà un concurs públic per al disseny de les cabines telefòniques que la General Post Office es proposava de disseminar per la conurbació londinenca i el Regne Unit en general. El guanyà l'arquitecte Giles Gilbert Scott amb un prisma envidrat i vermell, esdevingut famós. Era un encertat moble urbà, vistós però no gens detonant, que Telefónica hauria pogut, si no emular, almenys mirar d'imitar. Però cap comissió d'arts decoratives convocà els dissenyadors, i mira que en tenim...

La General Post Office ja no existeix. Va desaparèixer entre 1969 i 1981, en ser dispersades les seves competències de correus i telefonia en diversos organismes especialitzats. Havia durat tres segles, perquè va començar a operar l'any 1660. Això sí que és venir de lluny. Les seves cabines, en tot cas, romanen. En nombre minvant, això sí, a causa de la generalització de la telefonia mòbil. Hauran durat més de tres quarts de segle. Han esdevingut innecessàries, però no pas obsoletes. Per a prendre'n nota.

Telèfons
Cada cop hi ha menys usuaris dels telèfons públics, en efecte. Qui més, qui menys, tothom duu un mòbil a sobre. És un fenomen recent, però general. D'aquí quatre dies, el jovent no sabrà reconèixer una fitxa telefònica (de fet, ja van ser reemplaçades per les monedes molt abans que els telèfons públics caiguessin en desús). A l'Argentina, de les fitxes en deien cospeles i, en èpoques d'inflació, eren més valorades que les monedes, perquè no es devaluaven tres cops al dia, com el pes o l'austral. Aigua passada.

A l‘Índia, es venen un milió de telèfons mòbils al mes. Sembla moltíssim, però si tenim en compte que els indis són ja quasi 1.200 milions, caldria un segle perquè, a aquest ritme aparentment tan alt, cada indi tingués mòbil. Són xifres que maregen. I més mareja encara pensar que cada humà arribi a disposar d'un mòbil, cosa que pot acabar passant d'aquí a no res. Quan parlem de sostenibilitat, consum de recursos o acords per a combatre el canvi climàtic hem de tenir presents aquestes magnituds, certament referides als aparells, però encara més al complexíssim sistema de telecomunicacions que en permet el funcionament. La resta és equivocar-se d'escala.

Un estudiant de periodisme de la Pompeu Fabra, en sentir que durant la crisi cubana dels míssils, l'any 1962, Washington i Moscou no es van poder comunicar immediatament perquè el "telèfon vermell" directe encara no existia, li va engegar al professor: "I per què no van fer servir Internet?". Deliciós. Els nadius digitals suposen que el ciberespai, conformat fa quinze anys, va aparèixer amb el món. És obvi que les cabines telefòniques, precioses o horribles, tenen els dies comptats.