Com és possible que estiguem amenaçats al mateix temps per un excés de consum de combustibles fòssils -i les seves corresponents emissions de CO2- i per una crisi energètica? No són excloents entre sí aquestes amenaces? Si arribem al pic de producció del petroli, del gas natural i del carbó en menys de dues o tres dècades, no és aquesta una bona notícia per a la lluita contra el canvi climàtic?
Atenent al volum dels recursos, i segons l'IPCC, sembla haver-hi suficients combustibles fòssils per a provocar una desestabilització del clima que porti perilloses pujades de temperatura i del nivell del mar. Aquest organisme estima que els recursos corresponents al petroli (tant convencional com no convencional, això és, petrolis no líquids i petrolis prematurs que necessiten de millores abans del seu aprofitament) ascendeixen fins als 39 Zettajoules (1 ZJ=1021 J). Quant al gas natural, els recursos totals sumen 54,9 ZJ (sense comptar els abundants hidrats de metà, que sumen uns astronòmics 980 ZJ). Els recursos de carbó ascendirien, sempre segons les dades utilitzades per l'IPCC, fins als 111,9 ZJ. En total, els combustibles fòssils podrien aportar fins a 205,8 ZJ (1.185 ZJ, si incloem els hidrats de metà).
(F)
Si, segons les dades del Statistical Review of World Energy de British Petroleum 2008, el consum anual mundial d'energia primària és d'uns 0,5 ZJ, no és difícil fer-se una idea de l'escala del contingut energètic dels recursos fòssils, fins i tot descomptant els hidrats de metà. Encara que les dades utilitzades per l'IPCC ja inclouen una estimació dels recursos que es poden convertir en reserves utilitzables, no hauríem d'acceptar aquestes xifres sense més. Diversos estudis ja han realitzat una crítica d'aquestes conclusions, i entre aquests destaca el treball del pioner en l'estudi del clima James Hansen, que reconeix que els límits en l'explotació dels combustibles fòssils no es troben determinats tant pel volum del recurs com pels fluxos. Hansen es refereix al declivi en la taxa de producció del petroli i el gas convencional, i proposa que no es comptabilitzin com futures reserves tots els volums de petroli i gas no convencionals. En aquesta situació, Hansen estima que és el consum de carbó el qual hauríem de limitar per a no sobrepassar el límit de les 450 ppm de CO2 en l'atmosfera (i sobre el carbó, també existeixen dubtes sobre la seva suposada abundància).L'estudi que serveix de base per als escenaris de l'IPCC prové d'una sola font, Rogner (1997), que utilitza a més sempre les dades i els supòsits més optimistes. Així, estima que les millores en productivitat de l'extracció, desenvolupament i producció augmenten un 1% anual fins a 2100, ignorant els factors econòmics, geològics, tecnològics i polítics que determinen els cicles en les indústries extractives. Tampoc té en compte Rogner que el progressiu empitjorament de l'accessibilitat, concentració i qualitat de les reserves fòssils són els principals factors que determinen les corbes de producció típiques (que constitueixen el més important llegat de Hubbert). Això tindrà com a conseqüència que, amb el pas del temps, l'energia i els costos necessaris per a disposar d'aquests recursos aniran augmentant inexorablement. Per exemple, entre 1995 i 2005, els costos d'exploració han augmentat més del doble, i això sense contar altres recursos (aigua, per exemple) necessaris per a l'aprofitament de recursos no convencionals com les sorres asfàltiques del Canadà.
Sembla clar que un dels factors clau dels informes de l'IPCC, el volum de reserves fòssils, l'aprofitament de les quals sembla plausible en aquest segle, es troba tremendament sobreestimat. Llegint la pròpia literatura de l'IPCC sorprèn que es despatxi amb tal brevetat i que estigui basat en un informe amb més d'una dècada d'antiguitat. Aquesta sobreestimació té diversos efectes indesitjables, com per exemple convertir el CO2 en l'única mesura vàlida en la lluita contra el canvi climàtic, deixant el pas lliure a mesures properes a la quimera, com el suposat "carbó net", o no tenir en compte els efectes que pogués tenir una crisi petroliera o de gas en la transició cap a un model energètic veritablement sostenible. El pessimisme sobre les reserves fòssils no és una bona notícia per a la lluita contra el canvi climàtic, doncs els fonaments d'un model energètic solar estan fets avui dia de l'energia del petroli, gas i carbó, fonamentalment.
