Molts exemplars de la nostra espècie es mostren convençuts de la seva preeminència respecte a la resta d’ éssers vius, argumentant que els Homo sapiens tenim unes capacitats intel·lectuals que cap animal ni planta ha aconseguit igualar, en especial pel que fa al raonament, la reflexió i el llenguatge, aptituds que ens han permès, citant a Jorge Wagensberg, ‘escalar indefinidament la complexitat’.
Molts exemplars de la nostra espècie es mostren convençuts de la seva preeminència respecte a la resta d’ éssers vius, argumentant que els Homo sapiens tenim unes capacitats intel·lectuals que cap animal ni planta ha aconseguit igualar, en especial pel que fa al raonament, la reflexió i el llenguatge, aptituds que ens han permès, citant a Jorge Wagensberg, ‘escalar indefinidament la complexitat’.
Aquesta necessitat imperiosa de sentir-nos superiors a les altres espècies i també entre nosaltres ha marcat a foc la nostra història i ha estat la ciència la que tot sovint ens ha obligat a remesurar la nostra arrogància. Si les observacions celestes de Copèrnic van desvelar que la Terra no era el centre de l’univers, les observacions terrestres que va fer Darwin a bord del Beagle van acabar amb la creença de que érem la culminació de la creació divina: totes les espècies provenim d’un ancestre comú i, per tant, estem agermanades. Costa d’entendre que la visió de Darwin sobre l’origen de les espècies que tants científics qualifiquen com una de les idees més belles, profundes i elegants sobre com funciona al món (ho podeu llegir a l’interessant llibre ‘Esto lo explica todo’ compilat per l’editor John Brockman) fereixi encara avui tantes sensibilitats.
"Si de debò volem evitar un col·lapse ecosistèmic, hauríem de fer un altre gran reposicionament, una reactualització del nostre sistema operatiu tenint en compte un input llargament ignorat: no som una espècie a part, som una peça més de la xarxa interconnectada de la vida"
Ara, en aquest segle xxi tan complicat a nivell global, moltes veus apunten que, si de debò volem evitar un col·lapse ecosistèmic, hauríem de fer un altre gran reposicionament, una reactualització del nostre sistema operatiu tenint en compte un input llargament ignorat: no som una espècie a part, som una peça més de la xarxa interconnectada de la vida. En conseqüència, és obvi que si perseverem en la destrucció dels sistemes naturals, el món, per nosaltres, serà cada cop més invivible. Molts ecosistemes estan sota un estrès creixent i, en plena emergència climàtica, fins a un milió d’espècies, segons l’informe presentat a París el 2019 per la Plataforma Intergovernamental sobre la Biodiversitat i els Serveis Ecosistèmics (IPBES) està en perill d’extinció per causes humanes. Miguel Delibes de Castro, biòleg i ex director de la Estació Biològica de Doñana, li explicava a Jordi Évole fa no gaire que el fenomen de les extincions és com anar perdent els cargols d’un rentaplats. Se’n perd un i no passa res, se’n perden dos i l’andròmina trontolla però sembla que funciona prou bé. Però arriba un dia en que la màquina col·lapsa. Però aleshores ja és massa tard perquè no té arreglo.
Hi ha la possibilitat de que el nou virus SARS-CoV-2, que com diu el viròleg Luis Enjuanes, director del laboratori de coronavirus del Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC, és molt democràtic i poc classista, ens empenyi a interioritzar de forma conscient el que implica la nostra interacció amb les altres formes de vida, al menys a un grup d’humans que sigui prou nombrós per a consolidar una tendència per molts tan atractiva. Tan de bo que aquesta sensació de fragilitat i vulnerabilitat que hem sentit aquests dies arreli al nostre interior i ens ajudi a abandonar aquest posat tan adolescent de la nostra espècie, conformada per masses individus egocèntrics i poc hàbils a l’hora de valorar els riscs i límits de les nostres accions. «Com pot ser que la criatura més intel·lectual que mai ha caminat sobre la Terra destrueixi la seva pròpia llar?» és preguntava Jane Goodall recentment. La resposta requereix experts en psicologia.
Com diu Ed Yong al seu llibre Yo contengo multitudes tots els éssers vius som fantàstics universos mòbils en interacció, replets de microorganismes que viuen en simbiosi amb l’entorn. Capsuletes vivents, com argumentava l’altre dia la biòloga i genetista de la Universitat de les Illes Balears Maria Oliver en una xerrada en directe dins el marc de les Live Talks ‘Una ventana a la ciència’ proposades per CosmoCaixa i l’Associació Catalana de Comunicació Científica que els gens fan servir per viatjar per l’espai i el temps i assegurar la seva immortalitat. Fins i tot trascendint d’una a una altre espècie: no es meravellós saber que tots els humans actuals traginem un 2% de l’empremta genètica dels neandertals?
Personalment, a mesura que em sento més ‘insignificant’ com a espècie, més augmenta la meva capacitat d’admiració per totes les demés formes i peces de la vida, companys de camí. Virus inclosos!
