Carmel: gestió del risc (un article de Ramon Folch)

Un miler de persones, amb l'ai al cor, dormen fora de casa des de dijous 27. Han hagut d'abandonar precipitadament les seves llars davant la possibilitat que els falli el terra sota els peus. És fàcil d'imaginar la tremenda angoixa que els domina. I encara és més fàcil de fer-se aplaudir retratant-se al seu costat. Ja és més difícil ajudar-los de debò. L'ajuda de debò comença per prescriure la immediata evacuació cautelar així que van mal dades. S'ha fet. L'ajuda de debò continua mitjançant el reallotjament provisional adequat. També s'ha fet, tinc entès. I continua, encara, prestant-los ajuda psicològica i mantenint-los regularment informats. No sé si s'ha fet prou, o prou bé. En tot cas, el que de debò no ajuda és exclamar-se amb ostensible indignació i demanar responsabilitats només als altres. Quines responsabilitats? A qui? De què, exactament? S'ha ensorrat un túnel en construcció. Una ensulsiada espectacular, com se'n veuen poques, fruit d'una inusual i desgraciada coincidència de circumstàncies, si he de jutjar per les informacions difoses. Potser hi ha hagut errors tècnics. O potser no. Encara no se sap. Però no és d'això que vull parlar. Primer m'interessa reflexionar, perquè els mitjans fins ara no ho han fet, sobre el concepte de risc i, encara abans, sobre el concepte de matriu biofísica. El tema de les responsabilitats vindrà després. La Terra no és un artefacte. La Terra no respon a cap projecte. La Terra no té plànols. Treballosament, la ciència tracta d'entendre'n el funcionament i de representar-ne les característiques mitjançant aproximacions vagament isomòrfiques que anomenem mapes, models o maquetes. Però l'èxit de la manufactura subsegüent al triomf de la civilització industrial ens ha instal·lat en la falsa creença que tot respon a un disseny previ i, doncs, que tot ha de funcionar segons les nostres expectatives. Per això, davant dels terratrèmols o dels huracans hem passat del temor precientífic a la indignació postindustrial. I també per això hem arribat a pensar, per exemple, que el subsòl deu ser homogeni, o si més no predictible, i que un bon geotècnic, per tant, n'ha de conèixer els topants fil per randa. Doncs no. La matriu biofísica (sòl, subsòl, clima, vegetació,...) forma part de la Terra i, per tant, resulta aleatòria. Extrapolant astutament la informació deduïda amb l'estudi de les estructures aflorants i fent cates intel·ligentment disposades, com aquell que punxa una barra de 'tutti fruti', arribem a induir com deuen ser les coses terra avall. Però ni és segur que siguin regulars, homogènies i predictibles -seria sorprenent que ho fossin, ben mirat-, ni és probable que encertem plenament i sempre en totes les nostres induccions. Només des de la ignorància es pot aspirar a la perfecta predicció d'un sistema aleatori. La impredictibilitat dels fenòmens poc o molt aleatoris porta a substituir el concepte de certesa pel de probabilitat estadística i a permutar la idea de seguretat per la de bona gestió de la incertesa i, en definitiva, del risc. Susceptibilitat, perillositat, vulnerabilitat, incertesa i risc: aquests són els conceptes a considerar, i per aquest ordre. Susceptibilitat, que, en aquest cas, és la probabilitat que cedeixi el subsòl. Perillositat, que, en aquests cas, és la probabilitat que l'ensulsiada afecti una casa o un barri sencer. Vulnerabilitat, que, en aquest cas, és la magnitud dels possibles danys sobre cases i persones. Incertesa, que es un marge d'error, irreductible, a l'hora de preveure, exactament, els fets. I, finalment, el risc, o sigui el resultat de combinar la perillositat amb la vulnerabilitat en un context d'incertesa relativa. Al Carmel, en una zona de contacte entre esquists paleozoics, intrusions granítiques i terrenys sedimentaris moderns, la susceptibilitat per perforació simplement existeix, la perillositat és força baixa i la vulnerabilitat ben alta, de manera que el risc resulta modest, però en absolut irrellevant. No és l'existència mateixa d'aquest risc el que podem controlar, sinó la manera de gestionar-lo. En efecte, la vida en un món irreductiblement aleatori comporta risc i, doncs, la conveniència de saber-lo gestionar adequadament. Viure, mata. El nostre somni cultural fóra poder abolir tot risc negatiu, naturalment, però això quasi mai no és possible. El nostre somni seria abolir el risc que un perill esdevingui desastre, evitar que el perill creixi quan augmenta la vulnerabilitat, impedir que la vulnerabilitat s'incrementi com més susceptible sigui un lloc. Això fóra l'ideal, ben cert que sí. Però això no és possible en un sistema aleatori. Ho hem de saber i admetre. Ara bé, justament perquè la Terra s'assembla més a un 'tutti fruti' que no pas un homogeni bloc de vainilla isotròpic, la gestió del risc ambiental comença amb la reducció proactiva dels graus de desconeixement que en tenim. Només així minvarà la incertesa. L'actitud sostenibilista postindustrial descarta l'escenografia de la desqualificació purament declamatòria ('jo ja ho deia', 'que mai més no torni a passar') i assumeix i comparteix el risc, però sobretot es dota d'instruments per a determinar-ne la cabal magnitud en cada moment i en cada cas. L'aleatorietat biofísica és una cosa i el desconeixement dels paràmetres ambientals una altra. La insuperable existència del risc no ha de ser una coartada per a romandre en la ignorància culpable. Ens manquen mapes geològics, geotècnics i hidrogeològics adequats a les necessitats actuals de l'urbanisme i de l'obra pública, per no parlar dels ecològics. El 70 o 80% de la informació que gestionen les administracions públiques té components geoespacials, però no dediquem prou atenció a identificar-los, mesurar-los i referenciar-los adequadament. A més precaució, menys risc, però més cost: on posem, de comú acord, el límit? És una qüestió de màxims i mínims. S'ha de dir. El risc total és fer l'obra de qualsevol manera. El risc zero és no fer-la. Si no conduïm bé, el risc de topar serà alt, però si no admetem que sempre hi haurà risc conduint, no podrem posar-nos al volant. I aleshores no anirem enlloc. Si dediquem els recursos a fer els mapes que calen, potser no els tindrem per a fer altres coses que ara fem. Gestionar el risc és també jerarquitzar les prioritats. Algú ho ha de dir. En tot cas, cap recurs millor emprat que el que evita pèrdua posterior de vides i recursos. Cal saber més, cal treballar millor. I cal acceptar amb humilitat responsable que mai no ho controlarem tot i del tot, siguem sincers. Cal explicar a la ciutadania que no es pot perforar un túnel sense enfrontar-se a moltes incerteses. Resulta més fàcil, és clar, obtenir l'aplaudiment parlant només dels avantatges de l'obra acabada. Ningú no està contra la prolongació de la línia 5 del metro. Tothom desitja que les noves boques s'obrin a prop de casa seva. Tothom felicita els promotors del projecte a la vista de les millores. Però tothom ha de saber, també, que l'obra comporta un risc, que l'ensulsiada és possible. Remotament, però possible. Tothom ho ha de saber, els promotors públics ho han d'explicar i entre tots han de gestionar el risc amb una responsabilitat proporcionalment compartida. Les persones que veuen avui perillar les seves cases no estan per aquestes reflexions. Necessiten escalf i solidaritat, solucions eficaces al seu gravíssim problema concret i peremptori. És clar que sí. És això el que els poders públics, i en certa manera també la resta de la ciutadania, hem de mirar d'oferir-los. Però totes les altres persones que avui ens ho mirem com a esgarrifats espectadors, sí que hem de reflexionar. Hem de reflexionar sobre el risc i la seva gestió, perquè potser demà els protagonistes serem nosaltres. L'ajuda que potser necessitarem en el futur comença per la bona comprensió de les coses complexes en el present. La responsabilitat de qui decideix comporta l'adequada gestió del risc; la irracionalitat de qui rep la decisió seria exigir-ne la completa abolició. La societat de consum ha convertit els ciutadans en clients. Per això la gent prefereix reclamar que corresponsabilitzar-se. No li ho retrec, fóra inútil. Però me'n dolc. I sostinc que la sostenibilitat passa, entre altres coses, per retornar a les persones la condició de ciutadans corresponsables. És a dir, per retornar-los l'estimulant condició d'agents ben informats i cogestors del risc de viure.