Per què anar a contracorrent del sistema si al final sempre guanya i et facilita la vida?
Aquesta proposta de la jerarquia de les necessitats humanes exposa que a mesura que satisfem les més bàsiques o fisiològiques i de seguretat, passem a necessitar d’altres més relacionades amb l’amor i la pertinença, el reconeixement i l'autorealització. Imatge: @litteram
Escric aquesta carta perquè necessito desfogar-me. Vull expressar com em sento com a consumidora que intenta fer les coses bé per fer possible un present i futur millor. He passat per moltes fases i, de fet, he anat i tornat diverses vegades d’una a l’altra. Em recorden, només una mica, a les cinc fases del dol que la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross va convertir en un dels models psicològics més cèlebres del món: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.
Diria que les fases en les quals més he estat són: la ira (o també coneguda com «estic fins als ovaris de sentir-me culpable per tot») i la depressió (o ecoansietat crònica). La de negació va ser ràpida perquè soc plenament conscient que com a consumidora tinc una responsabilitat que he d’assumir i d’exercir. Fa anys que ho faig. De manera més o menys coherent. I també he de dir, que depenent de com va la resta de la meva vida: ma mare va estar malalta, vaig ser mare, vam tenir problemes amb l'habitatge i amb la feina, etc.
Recordo que en alguns d’aquests moments de la vida sentia que no arribava. Que no estava exercint el meu paper de consumidora conscient i responsable. No tenia temps per fer les compres on volia ni com volia. I econòmicament no sempre ens ho podíem permetre. No parava de llegir llistes de bones pràctiques per assolir un residu zero o no consumir res amb plàstic. Llistes que no podia aplicar i em sumien en una contínua frustració.
Fa temps, en una conferència sobre consum i sostenibilitat que van fer al centre cívic del barri, van citar la piràmide de Maslow. Em va semblar molt instructiu aquesta proposta de la jerarquia de les necessitats humanes on, a mesura que satisfem les més bàsiques o fisiològiques (respiració, alimentació, descans, etc.) i de seguretat (de recursos, familiar, de salut, etc.), passem a necessitar d’altres més relacionades amb l’amor i la pertinença, el reconeixement i l'autorealització. I tot i que la crisi ambiental en la qual ens trobem ja comença a afectar la base de la piràmide (el que és imprescindible per viure), només pensem en com ser més sostenibles quan la resta de baules les tenim coberts.
Ser consumidores conscients és un hàbit que adoptem quan tenim cobertes la majoria de preocupacions.
Ser consumidores conscients és un hàbit que adoptem quan tenim cobertes la majoria de preocupacions: arribar a final de mes, tenir un habitatge digne, treballar en allò que ens agrada i amb un sou decent, etc. Quan la nostra situació econòmica no està resolta o hem de cuidar-nos o cuidar algú per problemes de salut, no només hem de patir tot això sinó que a més hem de viure amb el sentiment de culpa: no estem intentant salvar el planeta.
Això, ara mateix, em fa sentir ira. Com a consumidora crítica i responsable considero que he d’assumir massa culpa i aquí crec ens han marcat un gol. Perquè soc jo la que puc escollir, no? Mentida! No tenim tanta llibertat d’elecció com ens fan pensar. El màrqueting i la publicitat ens conviden a consumir (això farà que siguis feliç) i més tranquil·les (a més és ‘eco’, ‘bio’ i ‘sostenible’). Ja no em crec res. A més, encara que vulguis, resulta quasi impossible no comprar envasat. Per aconseguir-ho has d’agafar-te una excedència per reorganitzar la teva vida i la de la teva família perquè tots els teus envasos càpiguen en un pot de vidre, com feia la Bea Johnson. Encara recordo el seu llibre Residu zero a casa (Pol·len, 2022). No el vaig poder acabar. Em generava urticària llegir com aquella heroïna de la sostenibilitat, amb certa superioritat moral, m’explicava com havia canviat la seva vida (mentre jo no ho feia) i ja no generava residus. Ni ella ni la seva família (això ho trobo èpic). Sincerament, no crec que siguin aquests els referents que necessitem.
De fet, no necessitem referents sinó opcions de veritat. Si necessites un producte i el busques per internet, el 80% de les marques que te l’ofereixen (més ràpid i econòmic) són Shein, Temu, Aliexpress… o Amazon, és clar. Però em resisteixo i busco d’altres marques amb uns valors que comparteixo, o miro de trobar temps per comprar-ho pel barri. Finalment, no sempre tinc aquest temps o no trobo el que busco en comerços locals (que cada vegada pertanyen més a franquícies substituint els negocis familiars de tota la vida). De manera que d’opcions hi ha ben poques. Com lluitar contra això? Per què anar a contracorrent del sistema si al final sempre guanya i a més et posa les coses fàcils? Com combatre això? Soc jo la que ho ha de fer?
Ser una consumidora conscient és una cursa d’obstacles, frustracions, incoherències constants, altes dosis de culpabilitat i, en definitiva, un pes que ens han traspassat de manera indiscriminada. Des d’una situació privilegiada sembla es pot exercir, però si el consum conscient no pot ser una opció assequible i accessible en tots els sentits per a tothom, no esdevé una solució. És una moda més, un estil de vida que senta bé si te’l pots permetre… Ho esmenta l’Andreu Escrivà al seu llibre Contra la sostenibilitat (Sembra Llibres, 2023): ‘La qüestió no és doncs recomanar un determinat estil de vida, sinó generar les condicions de vida col·lectives perquè tota la ciutadania pugui accedir a estils de vida més saludables’.
Si el consum conscient no pot ser una opció assequible i accessible en tots els sentits per a tothom, no esdevé una solució.
Per exemple, fa uns dies va ser el black friday, curiosament en el moment adequat per coincidir amb les compres nadalenques. De fet, diria que encara ho és perquè no és un dia sinó setmanes. Una mentida més. I encara que no vulguis contribuir a aquesta estafa consentida i publicitada arreu, ho acabes fent perquè aquella setmana just necessites comprar alguna cosa i pràcticament tot ha estat fagocitat per aquesta aparent rebaixa econòmica.
Només un parell de marques de roba responsable et diuen que no propiciaran el black friday, però llavors, com en el cas de Patagònia i el seu famós anunci de ‘Don’t buy this jacket’, resulta que n'acaben venent més perquè a la seva clientela li agrada el seu posicionament. I ni tan sols això saps si potser també forma part del joc de l’engany i de la manipulació de les nostres aspiracions. El dubte, de nou, se situa davant nostre evidenciant la falsa llibertat d’elecció a l’hora de consumir que ens han venut i que hem comprat.
En un article de Jaime Rubio Hancock, ‘Viernes negro, futuro negrísimo’ a la secció Filosofia Inútil d'El País on fa referència a Slavoj Žižek esmenta: «El consum ètic és una forma de resistència apolítica que descarrega al sistema polític i econòmic de qualsevol responsabilitat, i que diposita la culpa única i exclusivament en els consumidors». Més clar, aigua. Ens han carregat a les consumidores l’obligació de resoldre l’insostenible i injust sistema productiu existent.
Em sento com un titella. Sense temps per mirar totes les etiquetes. Sense coneixement per entendre si m’estan colant un cas de greenwashing.
Em sento com un titella. Això em fa sentir trista. Crec que totes ho som. Sense temps per mirar totes les etiquetes. Sense coneixement per entendre si m’estan colant un cas de greenwashing. Sense esperança que el sistema faci un canvi vers un model més sostenible i just que m’ho posi una mica més fàcil.
I arriba Nadal i aquell petit control que podia tenir s’ha perdut del tot. I més enllà d’aconseguir fer algun amic invisible en lloc d’un regal per cap o d’anar a mercats de Nadal amb valors; acabaré regalant coses que, en realitat, ningú necessita i, en la majoria de casos, no ho faré amb l’opció més sostenible… perquè ja no sé quina és aquesta opció!
De prop, de lluny, ètic, de material biodegradable, sense plàstic, de segona mà…? A més, la pressió social és enorme: «Dona, és un cop a l’any. No li faràs això als menuts que esperen tants regals!» o «Deixa’t de tanta consciència ambiental i compra-li el que ha demanat i de la manera que et sigui més còmoda». En fi, la gent em veu tan atabalada que em volen ajudar dient que faci el que faci, ens n'anem a la merda igual i… bones festes!
L’any que ve el començaré, com faig sempre, amb la famosa llista de bones intencions. I aquest cop crec que ho tinc clar: l’any 2025 consumiré com pugui. I mentrestant, espero que siguin les marques i el sistema social i productiu el que m'ho posi realment fàcil per consumir menys i millor. Amb més temps en general per cuidar i cuidar-me i amb opcions veritables de consum conscient entre les que triar.
