'Els humans es refugien en el que consideren que és el seu món, miren d’allunyar-se de les feres i dels miasmes i creuen que han de domesticar la natura. Això els fa perdre de vista les connexions que els uneixen a la natura, l’escalfor que els ve del sol, què fa créixer les plantes o els animals dels quals s’alimenten, com és que tenim aigua dolça potable als continents, per què la nostra atmosfera és tan diferent de les de Venus o Mart, semblants entre si...' Així parla en Jaume Terrades de la relació entre la natura i l'espècie humana en la introducció de la recent publicació de la Diputació de Barcelona sobre Educació ambiental (2017), 'D'on venim? Cap a on anem?'.
El 'per què' de la dèria de renaturalitzar
Les ciutats es volen posar verdes, recuperar espais de contacte amb la fauna i la flora. Darrerament això és tendència. Les polítiques municipals aposten per omplir els carrers d'espècies vegetals, tant amb l'acció municipal directa i des del disseny de l'espai públic, com permetent a la ciutadania gestionar la seva 'porció de verd' en la via pública (en els escocells, per exemple) o impulsant que els entorns privats (balcons, cobertes, jardins privats) també s'omplin de fullatge silvestre. Però per què ens interessa tant aquest aspecte? Per què es promou la biodiversitat urbana tant des de l'arquitectura, l'urbanisme o fins i tot la salut pública? D'on prové aquest sobtat interès? Sap greu reconèixer que darrera l'aprovació i el proteccionisme humà sembla que sempre hagi d'haver un benefici propi, una relació de simbiosi on ambdues parts han de rebre d'alguna manera. Però així és.
Una visió al respecte, menys antropocèntrica, sobre per què busquem el verd seria:
- Per recordar què som (animals) i que convivim amb altres éssers vius. Per tant, per permetre que altres animals retornin a la ciutat, fer memòria i adonar-nos que formem part d'una piràmide alimentària, d'un sistema ecosistèmic ara en clar desequilibri, que no estem sols, que no som el centre de l'univers.
- Fer possible que els nostres fills i filles aprenguin de la natura, sense tenir-li por, sense voler dominar-la ni manipular-la, sinó respectant-la i convivint amb ella. I la millor manera de fer-ho és estar més en contacte amb ella en el nostre entorn habitual, la ciutat.
Una altra visió, més antropocèntrica, respondria a la mateixa pregunta dient:
- Perquè necessitem la natura i tot allò que ens ofereix: aire més net, ambient més fresc, ombra per refugiar-se, un entorn menys sorollós, etc.
- Perquè els parcs, jardins, balcons amb flors, via pública amb arbres... dibuixen un paisatge urbà més agradable, atractiu i gratificant per a la ciutadania.
Amb quina d'aquestes respostes ens sentim més identificats? Qui vol recordar que som animals i que hem de viure en convivència amb altres espècies? Qui vol compartir la ciutat realment amb altres animals que no siguin els humans? A qui l'interessa la piràmide alimentària si ja tenim clar on anar a comprar per alimentar-nos? Siguem sincers i reconeixem que la natura ens senta bé, ens agrada, ens ve de gust, ens permet desconnectar del gris i ser més feliços.
Un cop resposta aquesta pregunta, ens podem plantejar d'altres, seguint en la línia antropocèntrica:
- Preferim un verd urbà desendreçat, entròpic, 100% natural? O un verd simètric, en angle recte i sota control?
- Estem disposats a conviure amb abelles, ocells, insectes diversos, artròpodes, ratolins, etc? Perquè renaturalitzar la ciutat també vol dir això. El verd no ve sol sinó que s'acompanya d'animalons, no sempre benvinguts.
Si abandonem una casa, un jardí, un hort, què passa? Doncs que les espècies més sensibles són envaïdes per les més fortes, que creixen de manera poc estètica omplint cada forat o espai buit. La natura conquereix els espais buits, abandonats, poc cuidats. I normalment això va seguit de l'aparició de fauna no desitjada. A qui li agrada tenir una casa abandonada al costat o un solar on només hi ha males herbes i ratolins i gats abandonats? Reconeguem que no sabem conviure amb altres espècies. Reconeguem que només ens sentim còmodes en un verd conegut, controlat, dissenyat, harmònic i desparasitat. No passa res, és així. I quan desitgem trobar-nos amb el verd més autèntic, sortim de la ciutat i ens refugiem en els boscos i prats, o fent un cim. Llavors el desordre és benvingut, perquè no està allà cada dia, perquè és anecdòtic i, per tant, no cal acostumar-se a ell.
Fauna i flora urbanita, no tan bucòlica
D'alguna manera, tothom se sent atret pel contacte amb la natura. Molts de nosaltres 'tenim un poble' on hem pogut créixer més en contacte amb espais oberts on animals, arbres i arbustos no ens eren estranys, encara que fos un parell de mesos a l'any. Fins i tot els nostres pares i mares van créixer en un entorn menys urbà i tot i viure a Barcelona des de joves, la seva Barcelona no és l'actual. Aquella encara tenia horta prop de les cases i camps segats entre universitats i zones residencials. Però nosaltres, els nascuts al voltant dels 80, hem crescut en una Barcelona cada cop més pavimentada, més 'endreçada' urbanísticament. On cada arbust responia a unes mides prefixades des de l'administració, on els herbicides i plaguicides han controlat l'excés de fauna, on la fauna i la flora ha anat perdent espai en favor del ciment i del cotxe. I això s'ha associat a progrés, a desenvolupament. Regular la nostra relació amb la natura ens ha fet sentir segurs i segures davant una natura imprevisible.
Veure un animal a la ciutat és estrany, menys en el cas dels mosquits, les mosques i els coloms, de tonalitats grises similars a les urbanes. Aquesta és molta de la fauna que actualment relacionem amb la ciutat, doncs: els mosquits (molestos, innecessaris, torben nits senceres), mosques (les més 'cojoneras', innecessàries, brutes, insistents...), les paneroles (fastigoses, motiu de més d'un atac de pànic, en veus una i n'hi ha centenars), els coloms (que caguen àcid pur, emprenyen i són 'kamikaces', uns incompresos, sempre menyspreats), la famosa cotorra (sorollosa, invasora i descol·locada del tot als nostres plataners), els ratolins (del metro, dels baixos, d'alguns carrers), les formigues (oportunistes, treballadores incansables... no fan fàstic ni espanten però no generen tampoc cap estima especial), els porcs senglars (que rebusquen en la brossa dels veïns de la zona alta, propera a Collserola, entre mirades de curiosos que millor no s'apropen), etc. I no entro en els ratpenats a l'estiu, les aranyes, els 'peixets de la pols', els tàvecs, etc. Això sí, hi ha animals amb els que tenim més bona relació: els pardalets, les orenetes, les papallones, les marietes, els esquirols i fins i tot els dragonets, que fan bonic a la paret de la terrassa i a més es mengen els mosquits.
Que aixequi la mà qui està disposat a conviure amb tots aquests animals. Que aixequi la mà qui està disposat a fins i tot cuidar-los. Perquè si el verd torna a la ciutat, també ho faran algunes espècies animals, siguem-ne conscients. Jo estic disposada a assumir-ho, però vull que m'informin, que m'expliquin... perquè vull saber reaccionar i transmetre als meus fills els valors que tant defenso. Està clar que els beneficis del verd per a la nostra salut física i mental són evidents, la pregunta és si el verd més el gris de la ciutat, en convivència, ens poden oferir aquests mateixos beneficis o si ens generaran més estrès i rebuig que una altra cosa.
No tinc les respostes, de moment només les inquietuds. Múltiples estudis expliquen el benefici d'estar en contacte amb la natura i també el perjudici de no estar-ho. Educar envoltat de verd comença a ser tendència (fer classe fora de classe) i la salut infantil s'ha demostrat que es veu directament beneficiada pel contacte amb la natura. Però, qui ha entrat a pensar en les conseqüències reals, no teòriques, de tenir jardins, parets vegetals, cobertes verdes, balcons inundats de flors i plantes, horts urbans comunitaris i privats, etc? Podrem conviure-hi sense plaguicides ni insecticides? Podrem assumir les regles del joc? Fa anys vam expulsar la natura per por a les malalties, principalment. Pensem bé com fer aquesta renaturalització i sobretot, comuniquem-la molt bé perquè sinó la ciutadania se sentirà confusa i no serà partícep d'aquesta recuperació de l'espai públic. Tot seran queixes i incomprensió. Explicar el per què pot ajudar i molt!
Natura i civilització, antagonismes històrics
Per acabar, recuperar de nou les reflexions literals de Jaume Terrades. No ho podria dir millor ni de manera més propera.
'En la història de les societats humanes que van descobrir l’agricultura i van construir ciutats, la natura va esdevenir, en la percepció de la majoria, antagònica de la cultura i de la civilització (al cap i a la fi, civilització, com ciutat, ve de civitas, ’ciutadania’). Aquesta dissociació entre humanitat i natura és un malentès, un error de perspectiva de conseqüències molt greus. Els humans construeixen contra la natura, per posar barreres als perills que provenen d’aquesta. Cormac McCarthy escriu en la seva novel·la "Meridià de sang" que «qui construeix en pedra mira d’alterar l’estructura de l’univers». És una bona manera de dir- ho (...).
L’antagonisme humans-natura subsisteix, fins i tot, en el llenguatge tècnic de la gestió ambiental: ara mateix és moda parlar dels serveis que la natura ens ofereix, identificar-los i, en la mesura del possible, quantificar-los en termes econòmics. Però així la natura es veu com quelcom extern, ja que la seva existència es justifica perquè ens proporciona serveis. Com després revisarem, es tracta d’un enfocament antropocèntric: en realitat, nosaltres som natura. Sembla que ens cal demostrar a gestors i economistes el que, per als humans primitius, era una evidència que no necessiva plantejaments: no podem prescindir de la natura. La nostra ridícula supèrbia d’espècie ens ha anat encegant davant un fet obvi.'
*Article publicat a Quincalla
