El web de la Casa Blanca proclama, amb lletres de motlle, que "a causa del canvi climàtic, el temps s'està extremant" i "les sequeres, els incendis forestals i les inundacions són ara més freqüents i intensos". A la vista d'això, "el president Obama anuncia un seguit d'accions executives per tal de reduir la contaminació per carboni, preparar els Estats Units per als impactes del canvi climàtic i liderar els esforços internacionals per a fer front al canvi climàtic global".
Després de negar-se a signar el Protocol de Kioto i de posar en dubte en tots els fòrums imaginables el canvi climàtic d'origen antròpic en curs, ara es despengen amb aquesta. Més val tard que mai. El cas és que ningú no ha fet tant com la ciència nord-americana per cridar l'atenció sobre el fenomen i per mesurar-lo, a desgrat dels grans interessos que el volien ignorar. I coneixent l'admirable eficàcia estatunidenca, segurament ningú no farà ara més per lluitar contra el problema. Viure per veure.
Mentrestant, Europa navega desorientada. Líder d'aquesta lluita durant dues dècades, naufraga avui en un mar de crisis econòmiques i, sobretot, d'objectius. Als orígens de la Unió Europea hi ha l'energia. Però, paradoxalment, la UE no té una política energètica pròpia, només la suma de tantes polítiques energètiques divergents com estats la integren. En la lluita contra el canvi climàtic havia trobat fins ara un factor de subsanació, per via de l'estalvi i l'eficiència.
La Fundació Catalunya Europa acaba de publicar l'estudi Elements per a una estratègia energètica a l'Europa meridional, de Josep Escarrà, on tot això es posa de manifest. Sense estratègia energètica no hi haurà estratègia climàtica. Queden 30 mesos per a la Cimera de París i la reformulació del Protocol de Kioto. Sembla que els americans es proposen agafar les regnes...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
