El Govern de Catalunya ha dissenyat una prospectiva energètica a l’horitzó 2050, que té com un dels eixos vertebradors la sobirania energètica amb energies renovables, a més d’assolir la neutralitat climàtica, entre d’altres. El repte, molt ambiciós, és reduir la dependència energètica del 94,2% actual al 6,7%, cosa que ens permetria estar més al marge dels conflictes geopolítics recurrents.
La crisi del petroli de 1973, que es va començar a gestar uns anys abans, va esclatar quan diversos països del Golf Pèrsic van decidir deixar d’exportar cru als països occidentals arran, a grans trets, de les tensions amb l’estat d’Israel i la seva aliança amb els Estats Units. L’any 1981 es va produir una crisi semblant, motivada en aquest cas per la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i el 1990 una tercera per la guerra del Golf. Els conflictes es van traduir en una escalada dels preus de l’energia i en tensions a les borses, posant de manifest la íntima relació entre recursos energètics fòssils, geopolítica i economia global.
"Els cicles històrics semblen repetir-se sense que en traiem cap lliçó col·lectiva, perquè cinquanta anys més tard segueixen els estira-i-arronses geoestratègics pels recursos fòssils. Ara, amb el gas natural com a protagonista"
El preu a pagar per la dependència
Els cicles històrics semblen repetir-se sense que en traiem cap lliçó col·lectiva, perquè cinquanta anys més tard segueixen els estira-i-arronses geoestratègics pels recursos fòssils. Ara, amb el gas natural com a protagonista. A mesura que cau la producció de petroli, els països més industrialitzats passen a tenir una major dependència d’aquesta altra font d’energia, de la qual semblen existir encara importants reserves i que té un impacte ambiental molt inferior pel que fa a les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i la contaminació.
I el conflicte ja ha estat servit. Europa té tres proveïdors principals: Rússia (el país amb més reserves mundials), Noruega i Algèria. Rússia aporta més d’una tercera part del gas, fet que li atorga cert poder a l’hora de pressionar la Unió Europea, com succeeix per exemple amb la construcció del nou gasoducte Nord Stream 2, que porta el gas a través d’Alemanya. Fins ara, la major part del gas rus s’ha distribuït via Ucraïna, país amb el qual Rússia està enfrontada des de fa dècades per motius també geopolítics. Mentrestant, a Europa del sud, l’arribada del petroli des d’Algèria també s’està veient influïda pel tancament del gasoducte que travessa el Marroc. Un joc d’escacs, amb una competència ferotge entre països per preparar-se davant d’un futur amb recursos escassos.
Una transició que es fa de pregar
Però és el preu que té haver alimentat des de fa un segle un model econòmic i de vida basat en el consum a gran escala dels recursos d’origen fòssil -fàcils i ràpids d’utilitzar, certament-, quan aquests recursos provenen de països tercers i lobbies poderosos que poden tancar l’aixeta en qualsevol moment. I Europa és el millor exemple dels impactes d’aquest preu, ja que ha arribat a uns nivells de dependència energètica que trastoquen completament la seva economia, a banda de les externalitats ambientals que continua suportant. En el cas d’Espanya, aquesta dependència és del 75% (20 punts per sobre de la mitjana de la Unió Europea), ja que importa tres quartes parts de l’energia que consumeix: més de la meitat procedent del petroli, seguida de l’electricitat, produïda fonamentalment a partir d’energia nuclear.
Ara bé, les inèrcies d’aquest model centenari són poderoses, i els interessos econòmics en joc també, per la qual cosa la desitjada transició energètica que permeti abandonar els recursos d’origen fòssil continua sent encara una mena de carta als reis, tant perquè els estats tenen veritables dificultats per emprendre accions contundents a favor de les fonts d’energia renovables, l’eficiència i la gestió de la demanda -amb tot el que això suposa a nivell d’inversions i suport econòmic i fiscal-, com perquè sembla que el petroli continuarà sent necessari durant uns anys per a fer la pròpia transició, i la neutralitat climàtica es farà esperar.
"El repte, molt ambiciós, és reduir la dependència energètica del 94,2% actual al 6,7%, cosa que ens permetria estar més al marge dels conflictes geopolítics recurrents"
Catalunya fa també els seus números
En aquest context, el Govern de Catalunya ha dissenyat una prospectiva energètica a l’horitzó 2050, que té com un dels eixos vertebradors la sobirania energètica amb energies renovables, a més d’assolir la neutralitat climàtica, entre d’altres. El repte, molt ambiciós, és reduir la dependència energètica del 94,2% actual al 6,7%, cosa que ens permetria estar més al marge dels conflictes geopolítics recurrents.
Perquè això sigui possible, i s’arribi a un sistema elèctric totalment descarbonitzat, caldrà instal·lar 12.000 MW renovables addicionals l’any 2030 i fins a gairebé 62.000 MW l’any 2050, potències que requeriran l’ocupació del 2,5% del territori per a usos energètics; és a dir, fins al 2050 haurien d’entrar en servei al voltant de 500.000 instal·lacions d’energia elèctrica en teulades i cobertes, moltes d’elles associades a sistemes d’autoconsum i generació distribuïda. Per garantir el subministrament i la gestió d’aquestes fonts renovables, el sistema haurà de disposar també de sistemes d’emmagatzematge que permetin desplaçar en el temps els excedents d’energia.
Però no es tracta només de fer servir energia renovable en lloc d’energia fòssil o nuclear, sinó de posar en pràctica, com apunta igualment el document, una gestió de la demanda basada en l’estalvi i l’eficiència, a més d’electrificar tots els consums possibles. La mobilitat elèctrica, la climatització dels edificis amb sistemes de bomba de calor o l’electrificació d’una part dels processos industrials serien accions favorables per avançar en aquesta direcció. L’energia solar tèrmica, la biomassa, el biogàs o els combustibles renovables contribuirien també a substituir les energies fòssils per a usos tèrmics o per a generar electricitat gestionable. Viure, doncs, en la diversificació energètica, i en la idea de l’energia com a bé escàs i preuat, encara que el seu origen sigui renovable i abundant en determinats moments.
"El propi document prospectiu adverteix que si no s’apliquen fil per randa les estratègies proposades, serà complicat arribar als objectius plantejats, ja de per si molt ambiciosos, tot i no arribar a la dependència zero"
Un pas endavant i tres quarts enrere
En tot cas, el propi document prospectiu adverteix que si no s’apliquen fil per randa les estratègies proposades, serà complicat arribar als objectius plantejats, ja de per si molt ambiciosos, tot i no arribar a la dependència zero. De tota manera, ja no és una qüestió només de Catalunya, sinó que transcendeix qualsevol frontera -com la que té a veure amb el canvi climàtic, com és evident-, i constata que vivim en un món global en el que certs nivells territorials de governabilitat tenen una capacitat d’actuació que arriba fins on arriba, sense menystenir-ne el potencial d’actuació (allò de la suma de les petites accions...).
Els canvis a escala mundial es desencadenen amb rapidesa -2030 sembla llunyà, amb tot el que hem viscut darrerament, per no parlar de 2050-, i els escenaris de futur indiquen que el model de vida i consum de les darreres dècades és encara més insostenible del que ja ho era fa trenta anys. Això fa que no es pugui esperar més a entrar en un nou paradigma global que desacobli d’una vegada creixement econòmic de consum d’energia, i abandoni la dependència malaltissa dels recursos fòssils. Mentrestant, però, la Xina torna a cremar muntanyes de carbó -del que hi ha encara grans reserves sota terra-, per cobrir la seva demanda energètica creixent, i altres països comencen a fer el mateix com a sortides endavant per no aturar la màquina de producció i consum que se’ns emporta des de fa dècades.
Aviat es compliran 25 anys de la signatura del Protocol de Kyoto, i sovint fa l’efecte que continuem fent un pas endavant i tres quarts enrere. No obstant, fem l’esforç de mirar aquest quart de pas com un got mig ple.
