Fa gairebé dos anys, Yves Bamberger, director d'I&D en Electricité de France (EDF), i Bernard Rogeaux, assessor del mateix departament, van publicar en el numero 575 de Revue de l'Énergie un article titulat "Quelles solutions des industriels peuvent-ils apporter aux problèmes énergétiques?". En l'article, els autors presenten el que ells mateixos qualifiquen com "escenari virtuós", un dels possibles pel que fa a la qüestió energètica per a aquest segle XXI.
L'escenari és sens dubte virtuós, especialment des del punt de vista francès: totes les opcions energètiques són necessàries, incloent la nuclear. Gens sorprenent venint de dos empleats d'EDF, elèctrica estatal francesa que s'aprovisiona en gairebé un 80% d'electricitat d'origen nuclear. Però en les seves assumpcions, Bamberger i Rogeaux no es queden en una defensa de l'energia nuclear, van molt més allà. I ho fan, com queda clar en el resum del seu article, perquè assumir que tot seguirà com ara no és ni possible ni desitjable.
(F)
Per a completar la seva "visió virtuosa" els autors rebaixen les expectatives de creixement del consum energètic d'aquí al 2100 fins a deixar-les en un raquític 0,4% anual (la AIE, en el seu escenari alternatiu d'aquí fins a 2030 estima aquest creixement en un 1,9% fins al 2015 i en un 1,3% fins a 2030). També aposten per una electrificació del transport del 15% en 2050, ja que el seu escenari mostra tensions en el subministrament de petroli ja per al 2015. El carbó, atès que les emissions de CO2 són altra de les grans preocupacions de l'informe, sofreix una "transformació ecològica" que fa que en 2050 el 80% de les centrals elèctriques tèrmiques de carbó comptin amb tecnologies de captura i segrest de CO2. Les energies renovables també són promogudes en el seu escenari, amb un creixement del 3,3% anual en la generació d'electricitat, i un 6,7% anual en la producció de biocombustibles, fins a 2050. I per descomptat, la contribució nuclear també creix, un 2,3% anual en el mateix període.Però el virtuosisme de l'escenari queda ràpidament esmorteït pels propis autors: a partir de 2040, tot i l'estalvi d'energia i la diversificació (nuclears incloses), la demanda energètica prevista no pot ser satisfeta tret que "trobem" quelcom nou (l'energia de fusió, per exemple).
I és just aquí on l'article es posa interessant, ja que els autors abandonen les xifres i les consideracions tècniques, atès que constaten que fins i tot en el millor dels casos (el seu escenari virtuós) la situació energètica mundial "comporta riscos considerables" ja que "aquestes polítiques no permetran anticipar a temps les tensions". Bamberger i Rogeaux es pregunten llavors "fins quan el consumidor d'avui dictarà la seva llei al ciutadà, al responsable polític... i al consumidor de demà?".
Dit d'una altra manera, quan deixarem de condicionar les nostres polítiques energètiques, d'infraestructures, de creixement, al curt termini? Els autors identifiquen dos obstacles, il·lustrats per sengles cites. La primera, de Hume: "no és contrari a la raó preferir la destrucció del món sencer abans que una gratada en el propi dit". La segona, del filòsof contemporani francès Jean-Pierre Dupuy: "tot el problema radica en que no ens creiem allò que sabem".
En aquests temps de crisi econòmica, d'intents desesperats per mantenir en funcionament un model de desenvolupament caduc pensant exclusivament en el curt termini, les reflexions de Bamberger i Rogeaux mereixen atenció. La nostra intel·ligència col·lectiva ens ha dit moltes coses sobre com funciona el món, però la dualitat consumidor - ciutadà, que sempre relega al ciutadà a un segon terme, necessita ser resolta. O com a mínim, fer-la evident, perquè d'altra manera, com també afirmen aquests dos autors, les solucions que necessiten implementar-se avui seguiran sent vistes com problemes. I viceversa, perquè si per a sortir de la crisi cal vendre més cotxes i construir més autovies, què succeirà quan el petroli torni a ballar-la?
