Després de 26 conferències és raonable pensar que el model de concertació per resoldre la crisi climàtica està caducat. Els èxits dels noranta ara esdevenen divergències notables. Per moltes mesures que se subscriguin, l’incompliment o els ajornaments de terminis estan a l’ordre del dia. Per tant, què hem de fer?
Sabem massa coses i en fem molt poques! Aquest seria l’epitafi del que ha passat d’ençà del 1996 amb l’eclosió de l’acord de Kyoto, rubricat per la Unió Europea el 2002, fins a la vint-i-sisena trobada dels amics del clima a la ciutat de Glasgow (Escòcia).
L’acord de Kyoto esperonava la comunitat internacional a reduir les emissions en un 5,2% per sota de les dades del 1990. Aquest acord pel clima emanava de la cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro el 1992; segurament un dels esdeveniments ambientals més importants de la comunitat internacional. Una iniciativa impulsada per les Nacions Unides plasmada en el visionari informe El nostre futur comú liderat per la noruega Gro Harlem Brundtland. Una política amb conviccions, decidida i ferma que no tenia problemes ni complexos a l’hora de debatre en qualsevol fòrum per hostil que semblés. Una manera d’exercir el servei a la comunitat als antípodes de la política d’aparador que tant agrada practicar a casa nostra.
Després de 26 conferències és raonable pensar que el model de concertació per resoldre la crisi climàtica està caducat. Els èxits dels noranta ara esdevenen divergències notables. Per moltes mesures que se subscriguin, l’incompliment o els ajornaments de terminis estan a l’ordre del dia. Per tant, què hem de fer?
Avui les COP (Conferència de les Parts) ja s’han convertit en un clàssic. Després de dècades, les sessions han esdevingut un ritual on ningú falla a l’hora d’exercir el seu rol. Es fa molta fressa i poca endreça. I així fins a la pròxima COP! Només les protestes ecologistes i ciutadanes, com sempre, alerten i postulen mesures que l’establishment governamental i corporatiu s’encarrega de silenciar o apaivagar. Avui el desplaçament del baricentre mundial de poder a l’Àsia es certifica amb els propòsits de la Xina i Rússia d’allargar la carbonització del planeta fins al 2060. Mentrestant, Europa esdevé el convidat de pedra en aquest embat asiàtic i els Estats Units mira de reüll el sud de Rio Bravo i l’altra riba de l’estret de Bering sense clarament prendre-hi part. La incertesa climàtica s’aguditzarà?
Després de 26 conferències és raonable pensar que el model de concertació per resoldre la crisi climàtica està caducat. Els èxits dels noranta ara esdevenen divergències notables. Per moltes mesures que se subscriguin, l’incompliment o els ajornaments de terminis estan a l’ordre del dia. Per tant, què hem de fer? Més normatives? Prohibir la combustió de carboni? Molt probablement, moure’ns menys i tornar a fer habitable el nostre espai vital!
"No hi ha cap altra opció que reduir el nostre impacte ambiental i consum d’hidrocarburs. No es tracta d’apel·lar a receptes màgiques, sinó al compromís d’autoresponsabilitat ambiental: em moc menys i m’abasteixo de productes i manufactures de proximitat"
Per exemple, al Vallès, tenim 875 quilòmetres de xarxa viària per on milers de vehicles circulen cada dia. De fet, es produeixen prop de 845.000 desplaçaments diaris dins del mateix Vallès i uns 580.000 desplaçaments diaris entre Vallès i Barcelona. Majoritàriament amb vehicles impulsats per combustibles fòssils. En aquest context no hi ha cap altra opció que reduir el nostre impacte ambiental i consum d’hidrocarburs. No es tracta d’apel·lar a receptes màgiques, sinó al compromís d’autoresponsabilitat ambiental: em moc menys i m’abasteixo de productes i manufactures de proximitat. Una acció personal per a una nova comunitat global.
Avui resulta inexplicable que el govern municipal de Sabadell encara demani la construcció del quart cinturó o bé sol·liciti milions d’euros per resoldre el nyap del nou aparcament sota el Passeig que ens va encolomar la Generalitat. Apostar per aquesta mena d’actuacions pretèrites de l’economia de la carbonització és un gran desencert. Per quan les polítiques ambientals transformadores?
