El 2019 va ser l’any de l’eclosió dels moviments de justícia climàtica i de l’escalada del clima en les agendes polítiques[1]. L’informe de l’IPCC publicat el 8 d’octubre de 2018 va proclamar l’emergència climàtica: quedaven 12 anys per canviar-ho tot. Es van crear nous grups com les xarxes internacionals de les joves de Fridays for Future, Extinction Rebellion, By 2020 we Rise Up i grups locals a Catalunya com ClimAcció, Barris pel Clima, Families for Future, Teachers for Future que es sumaven als ja actius 350BCN i el Moviment de Justícia Climàtica. Moltes institucions van declarar l’emergència climàtica, començant pel Parlament Europeu (28/11/19), a l’Estat espanyol (21/01/20), a Catalunya (14/05/19) i a la ciutat de Barcelona (15/01/20), tot i que no s’han traduït en les accions i canvis estructurals necessaris. Es va signar el Pacte Verd Europeu[2] (European Green Deal), inspirat en el Green New Deal[3] d’EE.UU. que volia impulsar una Llei Europea del Clima, i es seguien impulsant les lleis catalana i espanyola.
"La propagació de la COVID-19 ha creat un nou context de crisis sobreposades on qualsevol tipus d’intervenció és un repte comunicatiu, relacional, emocional i polític"
Sense caure en optimismes autocomplaents perquè estava tot per fer, es pot afirmar que, tot i que el màxim candidat era l’any 2020, el 2019 va ser l’any del clima.
El 2020 ja és una altra cosa. La propagació de la COVID-19 ha creat un nou context de crisis sobreposades on qualsevol tipus d’intervenció és un repte comunicatiu, relacional, emocional i polític.
Les crisis son una oportunitat?
Tot i que és veritat que les crisis sempre generen noves oportunitats també son moments on les vivencies individuals i col·lectives son diverses i, en molts casos, dures i punyents. Pensem per un moment en la població de la Conca d’Òdena, el primer territori que va sofrir un confinament total a l’Estat, o en una persona que ha perdut un ésser estimat sense tancar el dol amb un ritual de comiat. En calent, hem de tenir molta cura amb l’exaltació de l’oportunitat i altres missatges relacionats.
Tenint això molt present, és veritat que el coronavirus ens ha canviat el dia a dia per complet. La COVID-19 ha enviat a les nostres societats hiperaccelerades al racó de pensar.
"Hem hagut de reduir el nostre consum material al mínim essencial. En molts casos, hem hagut de repensar, no sense tensions, la nostra manera de satisfer necessitats que considerem bàsiques"
Durant el confinament, hem hagut de reduir el nostre consum material al mínim essencial. En molts casos, hem hagut de repensar, no sense tensions, la nostra manera de satisfer necessitats que considerem bàsiques.
La teoria del desenvolupament a escala humana de l’economista i ecologista xilé Manfred Max Neef[4] ens ajuda a extreure aprenentatges valuosos d’aquesta situació. De manera molt resumida, Max Neef ens diu que les necessitats son finites, conegudes i pràcticament invariables, el que canvia en el temps és la manera que tenim de satisfer-les, el que anomena satisfactors. Per exemple, hem hagut de satisfer la nostra necessitat de subsistència, que inclou la salut física, mental, l’alimentació, treball, etc... fent exercici indoor, escrivint, sortint a comprar el mínim possible o teletreballant i fent més feines a casa. La nostra necessitat de lleure l’hem satisfet a través d’exprèmer la creativitat amb el que teníem a l’abast. El satisfactor de la necessitat d’afecte s’ha virtualitzat i hem fet trucades amb la família, amigues i amics, però també amb molta gent que feia temps que no connectàvem. En definitiva, els satisfactors de les nostres necessitats en temps de pandèmia han tingut menys recursos materials que l’habitual i més recursos creatius i emocionals.
La globalització econòmica és un problema.
"Els satisfactors de les nostres necessitats en temps de pandèmia han tingut menys recursos materials que l’habitual i més recursos creatius i emocionals"
La pandèmia també ha posat en evidència les vulnerabilitats del nostre sistema econòmic. No és tan bona idea que les mascaretes es produeixin a la Xina i que la capacitat de producció i stock de guants sigui limitada perquè la majoria d’industria està especialitzada en la producció de béns i serveis superflus, en un moment on perillen vides humanes.
La combinació entre deslocalització i producció just in time, produir just en el moment que es “necessita” per evitar els costos d’emmagatzematge, ens ha posat en risc. A més, aquest sistema es sustenta en una base d’energia fòssil, barata i disponible, cosa que no juga a favor de les mesures necessàries per enfrontar la crisi climàtica. L’ecologisme fa dècades que aposta per la relocalització de les economies com a mesura per enfortir la resiliència local-regional. En aquest sentit, la producció local de mascaretes i de respiradors, amb conversions industrials impensables un mes abans[5], han estat una gran experiència i han esdevingut una activitat imprescindible per pal·liar els estralls de la pandèmia.
"Aquests son precisament els principis de l’ecofeminisme, tan presents durant el confinament: som interdependents i ecodependents; els nostres cossos vulnerables necessitem cures i cuidar la natura, i és això el que hem de posar en el centre, les cures i la vida"
I, per descomptat, s’han fet més presents que mai els treballs socialment necessaris, els que sustenten la vida, de vegades visibles, de vegades invisibilitzats, molt majoritàriament realitzats per dones. El personal sanitari, de les residències, de la neteja, etc... totes elles formen part del nostre sistema de salut i reconèixer la seva feina és la millor fórmula per prevenir qualsevol enfermetat.
Aquests son precisament els principis de l’ecofeminisme, tan presents durant el confinament: som interdependents i ecodependents; els nostres cossos vulnerables necessitem cures i cuidar la natura, i és això el que hem de posar en el centre, les cures i la vida.
Per enfrontar les crisis, temps de justícies.
Tot aquest magma cautiu de solidaritat, creativitat, cura i adaptabilitat a unes noves condicions, son altament valuosos per construir nous futurs. És un moment, també, per ser generoses des dels moviments. Les nostres reivindicacions han d’estar obertes a l’escolta activa per connectar sensibilitats i eixamplar empaties, sumant sense jerarquies, la justícia social, ambiental i climàtica. Hem d’advocar plegades perquè les polítiques de rescat siguin per rescatar persones i no per rescatar el poder econòmic[6], tal i com va passar l’any 2008. Tanmateix, les polítiques de rescat han d’apuntar cap a mesures de reconstrucció que ens permetin enfrontar totes les emergències, també, per descomptat, la climàtica.
"Es calcula que la renda ciutadana podria tenir un cost de 5.000 milions d’euros/any, per la proposta de l’Estat, i d’uns 10.000 milions per les versions més garantistes, i ara mateix, s’està injectant milers de milions d’euros a empreses contaminants, fòssils i controvertides"
Per tot això, en un moment de crisis sobreposades, assegurar que les persones puguin tenir una llar, uns serveis bàsics sense risc de tall, un ingrés per atendre les necessitats bàsiques i garantir la cura pròpia i la de les altres; son, ara mateix, un principi indispensable per poder aixecar el cap d’allò imminent i immediat, i albirar projectes de vida amb principis ecosocials.
