Les ciències històriques no projecten, compilen i interpreten el passat. Són tan imprescindibles com insuficients, perquè el futur del passat ja és el present i el present només és el passat del futur. Solament el projecte propicia futur. Futur és més que somni, és el present del demà. El somni obvia la realitat, el projecte la transforma cap endavant.
Trobo que les ciències econòmiques haurien de ser menys historicistes i més projectatives. Així, a aigua passada, expliquen la crisi actual, però ara com ara no han presentat cap projecte amb cara i ulls per a superar-la. Proposen explicacions i propugnen pal·liatius, però no projecten nous escenaris. Al contrari, ens demanen que confiem en els mateixos instruments financers, en les mateixes institucions i en les mateixes persones que ens han dut al desastre, algunes de les quals, per cert, també són les que ens ho expliquen. Com a projecte és ben fluix. Temerari, fins i tot.
Ho pensava dimarts passat mentre escoltava Bengt Holmstrom en la seva classe inaugural del curs 2009-2010 de la Universitat Politècnica de Catalunya. Holmstrom, que és professor del Department of Economics del MIT (Massachussets Institut of Technology), exposava la frívola irresponsabilitat financera dels bancs a l'ombra, de les hipoteques subprime i dels paquets d'inversió opacs que han actuat d'embornal deleteri dels recursos reals generats per l'economia productiva, que és l'economia pròpiament dita, de fet. Fins aquí la història. Honesta i rigorosa en aquest cas, però història. O sigui, passat.
Innovació
Però Holmstrom és també membre del consell d'administració de Nokia Corporation, a la seva Finlàndia natal. Nokia té passat historiable. Fundada l'any 1865, fabricà cables fins que entrà en la telefonia el 1979. L'any 1992, en plena recessió escandinava per mor d'una crisi financera local semblant a la que avui afecta tots els països industrialitzats, es plantejà de tancar portes. Però apostà per la innovació, concertà esforços universitaris, empresarials i governamentals en una idea emergent i acabà liderant la revolució de la telefonia mòbil. Per això, a més de passat, Nokia tingué present i, sobretot, futur.
Quan sobren el temps i els diners no s'inventa mai res, recordava Holmstrom. Reconforta sentir-ho d'un economista universitari. És clar que també parlava el directiu de Nokia. Els administradors de l'ancien régime financer i acadèmic ens demanen diners i temps per a sortir de la crisi i innovar. És justament el que no tenim, ens els han pres precisament ells mateixos imposant-nos la iteració del seu anacrònic model econòmic i cognitiu. Ja han demostrat que ens saben arruïnar, no cal que s'esforcin preparant-nos una nova calamitat.
Alguns pensem que el futur és la transformació sostenibilista del present. El creixement quantitatiu ens retornaria als malsons del passat. Hem de fer més coses duradores per a tothom i amb menys recursos, optar per l'economia circular (cradle to cradle). Ja sé que l'ortodòxia economicista recomana el contrari. També sé, tots ho hem vist, on ens porta. Concretament, on no volem anar. Hi ha moments en què innovar és fer com Nokia. No es tracta de canviar de combustible, sinó de motorització. La crisi és una gran oportunitat, sobretot perquè només té una sortida: per la força els pengen.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
