Se'ls tracta d'incendiaris i catastrofistes, però els ecologistes ja ho van dir, explicar amb detall i preveure just quan va començar. Amb els primers conreus dedicats als biocombustibles van saltar les alertes i clams al cel en relació amb el risc que això podia suposar si s'usaven cereals que competissin amb l'alimentació humana. La resposta ortodoxa: només es fa amb conreus que no es poden dedicar a l'alimentació; és una via de solució per a la crisi del petroli; us queixeu de tot; cal entendre-ho com una alternativa sostenible, etc.
Sorprenentment per a molts, la crisi alimentària ha arribat fins i tot molt abans del que ja van pronosticar les ONG i ecologistes que van denunciar fins a quin punt es tractava d'una aberració utilitzar la terra per produir combustible i no aliment. El procés, si fa no fa, recorda al de la crisi immobiliària, però, és clar, és molt més greu. Tots sabíem (bancs, promotors, compradors, institucions públiques) que la pujada continuada de preus havia d'acabar malament per força. Déu n'hi do si ha trigat en arribar, potser massa i tot, perquè ho ha fet d'una forma ferotge. Finalment, i seguint tots els pronòstics, els bancs s'enfonsen, les immobiliàries s'enfonsen i els clients s'arruïnen o es queden sense casa. Tots ho sabien i pocs van fer-hi res. Allò que més enutja, especialment, és que es presenti a les entitats financeres i al sector immobiliari com les grans víctimes i, fins i tot, en alguns països se'ls ajudi a sortir del mal tràngol. És a dir que porten anys enriquint-se mafiosament a costa dels petits compradors i ara, pobrets, han de tancar i necessiten ajuts de l'administració per fer front al problema. Què han fet amb tots els diners guanyats en aquest temps? Qui els castiga per haver dut a tanta gent a situacions veritablement dramàtiques? Ningú, ans al contrari, sembla que els premiem i donem un copet a l'esquena per la dura situació a que s'enfronten. Increïble.
La crisi alimentària, però, és encara més cruel i dura. El problema és que a la majoria li queda lluny. No es tracta d'un amic o un tiet que s'ha de vendre la casa perquè no arriba amb la hipoteca o d'un conegut que ha de tancar la franquícia immobiliària i vendre's el Ferrari perquè s'ha acabat el "txollo". Es tracta de la família que no pot menjar arròs, ni comprar farina perquè, senzillament, els preus són inaccessibles.
(F)
Els dos arguments que els ecologistes i les ong van esgrimir quan van alertar dels riscos dels biocombustibles eren ben clars i d'un sentit comú espatarrant. D'una banda, hi havia la ja esmentada competència dels conreus amb l'alimentació. De l'altra, l'absurd, en termes d'eficiència energètica, ambiental i econòmica, de conrear per produir combustible. Fins i tot es va arribar a publicar la comptabilitat ambiental del negoci i no cal ser economista per imaginar que els números no poden quadrar de cap manera si es compta tot el que cal comptar, és dir, si s'internalitzen tots els costos dels conreus per a biocombustible: l'energia que cal per produir les llavors, els pesticides, els fertilitzants, la collita, magatzematge, transformació, etc. Una hectàrea de sòl és capaç de produir més energia que la que li cal? Els números no surten si no és pujant molt els preus, cosa que, òbviament, van fer les empreses afectades. I cosa que, finalment, ha afectat als últims en la cadena, els que depenen dels cereals per a la seva mateixa subsistència.Com en el cas de la crisi immobiliària, ara sembla que tothom ja ho sabia. Però ningú va fer res per evitar-ho. És especialment mortificant el paper inútil de les Nacions Unides i dels grans organismes internacionals. Si no serveixen per res que els liquidin d'una vegada per totes i ens estalviem tots una bona colla de diners. Fa riure veure el president del Banc Mundial, Robert Zoellick, treient rodons de pagès i sacs d'arròs de sota la taula per "denunciar" el drama. Aquesta ingenuïtat no se la creu ningú i molesta.
Les noves tecnologies ens han robat a tots la ingenuïtat, per sort o per desgràcia. Estem informats i cada cop ens molesta més que ens insultin la intel·ligència fent creure que es preocupen a posteriori, però fent la viu viu mentre poden. El drama de la pèrdua d'ingenuïtat és la sensació continuada de ràbia i impotència davant la injustícia i la misèria.
