Si algú ha començat la dècada amb nous propòsits d’una vida més sostenible, alerta. Ningú va dir que seria fàcil, però cada cop es complica més. Tota decisió que prenem, especialment els que estem en la banda privilegiada del món, és complexa en totes les seves dimensions i conseqüències. Aquests passats dies festius, per exemple. El gos que els reis han fet arribat a casa, és comprat o adoptat? El tió ha cagat regals sortits d’una botiga local o arribats amb un clic? Quina haurà estat la decisió més sostenible? La resposta no és tan òbvia com es pugui pensar. Només amb dades i informació podem enfrontar-nos a les nostres contradiccions ambientals i qüestionar-nos determinats models.
Comencem la dècada que ens ha de dur cap als 17 Objectius del Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 acordada el 2015 i que planteja reptes integrats en matèria econòmica, social i ambiental. Qualsevol informe sobre els ODS al que s’accedeixi a les xarxes ofereix abundància de dades i indicadors. Algunes de les més escoltades són els 1,5 graus d’escalfament global que es preveu si no es prenen mesures; les més del 90% de morts maternes en països d'ingressos baixos i mitjans; que el 80% de persones extremadament pobres viuen en zones rurals; o que més del 70% d’emissions es generen en les ciutats .
"Cal buscar xifres micro i apropar-nos al terreny on som capaços de prendre decisions. I quines són aquestes xifres? On les trobo i què en faig?"
Les dades són esfereïdores, però presentades en aquesta macro dimensió poden immunitzar contra el desencís i provocar un efecte “gra de sorra al desert” que ens allunya de l’acció i dels canvis de comportament. Per això cal buscar xifres micro i apropar-nos al terreny on som capaços de prendre decisions. I quines són aquestes xifres? On les trobo i què en faig? Són preguntes que rebo molt sovint i que sempre m’incomoden perquè no en tinc la resposta. Sobre el “què faig”, a banda dels valors i costums de cada qual, hi ha uns mínims de comportament ambiental que es van estenent i assumint en bona part gràcies a les campanyes públiques d’educació ambiental. En termes de reducció i reciclatge de residus i eficiència energètica s’han fet avenços. Però hi ha moltes altres qüestions que passen per un canvi de model de vida, no només per alguns canvis puntuals en les decisions quotidianes.
Per exemple, el consum responsable. La mateixa expressió ja és qüestionable i un oxímoron en termes ambientals. Tanmateix, predicar el “no consum” és poc realista i fins i tot pot dur a l’efecte contrari si el receptor del missatge percep que li fan judicis morals. Si, en canvi, el judici de partida per a qualsevol missatge relacionat amb canvis de comportament és la igualtat moral, aleshores les dades poden ajudar a donar un mínim sentit a això del consum responsable. Posem per cas que una família vol un gos. Al món es calcula que hi ha 900 milions de gossos front 20.000 lleons. L’argument sostenible i ètic, moralment “superior”, sembla l’adopció. Però només adoptant no desapareixen els gossos abandonats o en gosseres. L’esterilització, la criança regulada, feta per professionals, també són importants. Això garanteix unes bones condicions per als animals ja que les gestacions incontrolades, fetes a casa i sense controls sanitaris, tenen molts números d’acabar amb animals amb problemes i abandonats. Si eixamplem la mirada i busquem les dades, tant responsable pot ser l’adopció com anar a un criador especialitzat.
"L’única resposta és que hem de ser prou responsables com per informar-nos, disposar de dades de fonts fiables o exigir-les, reclamar responsabilitat i transparència a empreses i institucions"
Un altre exemple, la sostenibilitat digital. De nou un oxímoron. Ja comencen a aparèixer dades sobre l’impacte ambiental de l’ús que fem d’internet. Tothom pot intuir que enviar un whatsapp no li surt de franc al medi ambient. Cal energia, servidors instal·lats en alguna mega nau refrigerada en alguna part del món, microxips fets de diferents materials - alguns escassos i d’extracció complexa-, sensors i geolocalitzadors, per no parlar de tota la ferralla que s’envia més enllà de la nostra atmosfera. Segons Nature, els centres de dades contribueixen un 0,3% a les emissions mundials de carboni, i el sector TIC contribueix més del 2% i podria augmentar. Navegar un segon emet 20 mil·ligrams de CO2. Són dades que estem temptats a passar per alt si tenim en compte que tota indústria i activitat té impacte. Ara bé, les dades prenen més sentit explicades d’altra manera. Una hora a internet serà poc més d’1 gram d’emissions. I fer 10 km amb un cotxe dièsel mitjà pot tenir una empremta d’1 quilogram llarg de carboni. Podríem concloure que és més sostenible fer la compra des de casa, per internet, amb un sol repartidor optimitzant diverses rutes. Però alguna cosa ens diu que aquí hi ha molt més en joc, des de l’impacte sobre els models urbans, el comerç i productes de proximitat, fins a les condicions laborals dels repartidors, entre altres problemes. De nou, la decisió deixa de ser senzilla si hi incorporem qüestions relacionades amb models culturals, igualtat o justícia social.
En definitiva, no hi ha una resposta senzilla al “què faig?”. Frustrant com això pot semblar, l’única resposta és que hem de ser prou responsables com per informar-nos, disposar de dades de fonts fiables o exigir-les, reclamar responsabilitat i transparència a empreses i institucions i anar interrogant el nostre model amb les nostres decisions i contradiccions. Bona sort.
