El líder yanomami visita Barcelona i demana el nostre suport
Entre 1987 i 1993, un 20% dels Yanomami va morir per infeccions, malnutrició i malària. FOTO: CAPITÁN SWING
Kopenawa, de seixanta-nou anys, va arribar al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) acompanyat de l’antropòloga Ana María Machado, traductora del yanomami, i de Judit Carrera, directora d’aquest centre cultural. Des de novembre passat el CCCB acull l’exposició 'Amazònies. El futur ancestral', un viatge que «ens endinsa en la immensa riquesa natural i cultural del territori, les ciutats i les comunitats indígenes de l’Amazònia per conèixer l’art, el pensament i l’enorme impacte ecològic d’una regió que és central per al futur del planeta». En aquest marc, Kopenawa, líder polític i espiritual dels Yanomami, ètnia indígena conformada per unes 30.000 persones que viuen en unes 370 comunitats diferents de l'Amazònia brasilera i veneçolana, participa en diverses activitats. Sens dubte, té moltíssim a dir: la seva agenda a la ciutat comtal (on hi ha estat entre el 10 i el 14 de març) ha estat molt intensa, tant al CCCB com a la Universitat de Barcelona, on li han lliurat una distinció d’honor.
S’asseu a la sala Mirador del CCCB abillat amb una corona de plomes per oferir una roda de premsa i ens diu que és la seva primera visita a Barcelona, el que s’ha fet coincidir amb la traducció al castellà del seu llibre La caída del cielo. Palabras de un chamán yanomami, de l’editorial Capitán Swing. Són més de 700 pàgines, escrites en estreta col·laboració amb un bon amic seu, el destacat antropòleg francès Bruce Albert, qui ha passat més de trenta anys amb la comunitat yanomami. A La caída del cielo, Kopenawa ens parla en primera persona a partir de les paraules que Albert ha anat emmagatzemant en gravacions fetes entre 1989 i el 2000 i ens relata la seva iniciació i experiència com a xaman, les primeres trobades amb forasters i la repressió cultural, la devastació mediambiental i les morts provocades per les epidèmies i la violència que ha patit el seu poble.
«Un poble que juga amb el poder i amb els diners, no estima la terra ni vol la vida de la selva. Moltes persones diuen que volen protegir l'Amazònia, però no l'estan respectant», Davi Kopenawa
Em fa la sensació, potser m’equivoco, que està cansat. No tan físicament, és un home fort, esculpit a força de mil i una lluites combatives, té un posat digne i destil·la autoritat. El percebo fatigat de dir-nos una vegada i una altra el mateix missatge, una missió que el va portar a aprendre portuguès ja fa molts anys, esdevenint un dels pocs yanomami que el parla. Anomena la societat capitalista ‘el poble de les mercaderies’ i, certament, la nostra realitat és tan aliena a la seva que bé podríem ser de planetes diferents.
«El poble de les mercaderies no estima la terra, la societat occidental és un gran perill amb les seves grans màquines que contaminen i destrueixen. Us demano el vostre suport, parleu de la nostra situació als mitjans de comunicació, als polítics. Ajudeu-nos a protegir la floresta, perquè si la floresta mor, tot el món morirà», afirma aquest home, tan respectat arreu del món. Kopenawa no entén com podem fer el que fem en nom dels diners, una mercaderia que no es menja, diu, ocasionant greus danys com el canvi climàtic, «una revenja de la Terra». Molts de nosaltres, Sr. Kopenawa, tampoc no ho entenem, estem atrapats en aquesta espiral desitjant que algú tingui la capacitat de posar l’aturador.
Segons les dades de Survival International, el primer contacte continuat dels yanomami amb forasters es remunta a la dècada de 1940, quan els missioners catòlics i protestants, a més de la paraula de déu, van dur-los les primeres epidèmies de grip, xarampió i tos ferina. Des d’aleshores ha estat un no parar: als anys 70 el govern militar del Brasil decidí construir una carretera a territori yanomami i dues comunitats van resultar pràcticament aniquilades a conseqüència de les malalties nouvingudes.
A finals dels vuitanta, uns 40.000 miners il·legals (garimpeiros, buscadors d’or) els van envair, propagant de nou malalties, fent tota mena de destrosses al territori i contaminant els rius a conseqüència de les activitats extractives. El resultat? Entre 1987 i 1993, un 20% dels Yanomami va morir per infeccions, malnutrició i malària. Sota una gran pressió internacional, el govern va intentar expulsar els garimpeiros als anys noranta, però molts van retornar de forma clandestina. I violenta: vint-i-dos d’ells serien detinguts el 1993 per assassinar setze membres de la comunitat de Haximú.
Al llibre La caída del cielo, de Capitán Swing, Kopenawa denuncia la destrucció del medi ambient, critica la ceguesa ecològica del “poble de les mercaderies” i clama per la indignació col·lectiva
La lluita per defensar la seva terra, la seva gent i el seu modus vivendi ha estat dura i encara continua ara com ara, amb Davi Kopenawa dedicat en cos i ànima a la causa des de fa llargues dècades. Als anys dos mil els yanomami van haver d’enfrontar l’expansió d’assentaments de colons a la recerca de noves seves terres de cultiu, el que va provocar greus incendis forestals i nous brots de malària.
El 2004 Kopenawa va fundar l'organització Hutukara per lluitar pels drets de la seva gent i quatre anys més tard, el 2008, el govern de Lula da Silva, de qui parla força bé, va anunciar la creació d’un departament governamental dedicat a la salut indígena. L’arribada de Bolsonaro (president del Brasil des de 2019 fins a 2022), afirma Kopenawa, va provocar un greu retrocés en els seus drets i l’entrada de 70.000 miners il·legals a terres yanomami. «Més que una crisi humanitària, el que vaig veure a Roraima (estat brasiler a terres yanomami) va ser un genocidi. Un crim premeditat contra els yanomamis, comès per un govern insensible (el de Bolsonaro) al patiment del poble brasiler», va dir Lula a l’inici del seu nou mandat a 2023, en el qual va establir el nou Ministeri de Pobles Indígenes del Brasil, encapçalat per Sônia Gualdalajara.
La situació ha millorat, però no prou, ens diu. «Els homes blancs, els ‘nape’, pensen de manera diferent; veuen la terra com una cosa que han de conquerir, i només pensen en els diners per aconseguir més mercaderies». Moltes d’elles, com és sabut, acaben en colossals abocadors als països més pobres, simbolitzant la crisi d’aquesta cultura megaextractiva que, ara per ara, no volem reconduir. Una mena de versió trash d’aquella èpica imatge de l’estàtua de la Llibertat del Planeta dels Simis. Canviarem el xip?
