Als Prepirineus, els senglars es deleixen pel blat de moro. Són animals omnívors que devoren qualsevol cosa, però aquesta fal·lera pel blat de moro és nova. Es veu que en destrossen els camps. Abans n'apareixia un de tant en tant i encara de nits. Ara se'ls veu en colles de sis o set i a ple dia. N'hi ha molts, han perdut la por i han ampliat la seva dieta.
Els empeny la gana. I els acullen els boscos. Marià Vayreda, a "La punyalada", descriu una Alta Garrotxa constel·lada de masos. Qualsevol racó era bo per fer-hi una casa, artigar un bosc i treballar-hi un camp. Els censos i les dades de poblament del segle XIX ho confirmen; avui, basta resseguir el territori i fixar-se en les pagesies abandonades i en les feixes que encara afloren entre les bosquines. El territori se'ns ha anat buidant de gent i omplint de bosc. I de senglars, naturalment. I també de foc, és clar.
També hi han anat arribant flagells diversos. Els més transcendents van ser l'escarabat de la patata i la fil·loxera, ambdós d'origen americà. La fil·loxera acabà amb totes les vinyes, que van haver de ser replantades amb ceps americans, immunes al flagell, empeltats de les varietats europees. Ambdós insectes van entrar per França d'on ara acaba d'entrar-nos una vespa asiàtica implacable depredadora d'abelles. La meitat dels ruscs europeus ja han sucumbit a la seva ferocitat.
Patim també el cargol poma al delta de l'Ebre, el morrut de les palmeres, les cotorres grises a Barcelona i a altres ciutats o la temible caulerpa taxifòlia, alga índica que avança imparablement pels fons mediterranis. La vida propendeix a redistribuir-se, si les condicions li ho permeten o l'hi obliguen. Si ens incomoda, hem de mirar de no propiciar les circumstàncies que ho afavoreixen. Procedim a l'inrevés i després ens queixem. No és gaire intel·ligent...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
