Decreixement... ara? (per Joan Tineo)

Tan difícil com ha estat per a la humanitat d'anar progressant fins acabar dominant la Terra! Tants anys, tants segles de sagnants esforços i terribles fracassos per anar avançant, ben poc a poc, en el difícil camí del creixement! Tan alt com finalment s'ha arribat, per a què ara se li digui que el que ha de fer és decréixer! Té algun sentit que quatre gats parlin de decréixer, i la nostra potent societat hagi d'escoltar una bestiesa com aquesta? Abans de respondre, observem i reflexionem Potser que, per començar, ens mirem a nosaltres mateixos. Comprovem el que sens dubte és clar que no funciona, i el que intuïm que no funciona. Hem crescut molt, fent tota mena de grans i bons avenços científics, tècnics, socials, econòmics, etc... Però també ens hem superat en tota mena de desequilibris i excessos. El més simptomàtic de tots ha estat assolir la possessió d'una immensitat de pertinences que no ens calien, de bens materials que només han servit per a estimular poder i erosionar capacitat de progrés i acceptables relacions humanes. Parem atenció per descobrir què ens ha estat passant realment, llegint aquestes reflexions anònimes contingudes en un missatge rebut per 'mail'.

Mentre anem amuntegant més coses, en el fons cada cop anem tenint menys d'allò que volíem. A mesura que tenim allò que semblava que ens calia, va perdent el seu atractiu i es va refredant. Creix el nostre 'poder' però disminueix el 'valor' que adjudiquem a tot el que ens envolta. La vida està feta per a viure-la, no per a sobreviure-la. I, en canvi: hem après a guanyar-nos la vida, però no hem après a viure-la a consciència, hem afegit anys a la nostra vida, però no vida als nostres anys, hem desintegrat l'àtom, però no aconseguim desintegrar cap dels nostres grans prejudicis, hem conquerit l'espai exterior mentre anem perdent el control del nostre espai interior. A mesura que abunden els experts i els especialistes, sobreabunden els problemes i els conflictes. Mentre la informació s'amplifica, els punts de vista són cada cop més estrets i la comunicació més curta, tancada i dificultosa. Creix la informació però es bloquegen els coneixements: la manipulació facilita que anem perdent criteri i discerniment.

Això és el que veiem si ens observem des d'aquí, des del Primer Món. Però cal fer quelcom més: cal mirar cap el Tercer Món. El creixement de la humanitat no ha estat només progrés i benestar. Per a molts ha estat pèrdua d'equilibri, ensorrament i ruïna. Al llarg del segle XX uns anaven creixent mentre molts d'altres s'anaven enfonsant progressivament. Ara, el Primer Món ja no progressa anant a buscar recursos on no hi havia ningú que els explotés, o sabés que en tenia. Avui dia el Primer Món progressa a costa d'arrambar el que és dels altres i el que els altres necessiten per poder seguir el ritme que des del Primer Món se'ls ha marcat. Aquí hi ha la gran diferència entre el primer colonialisme i l'actual. Abans es tractava de simple explotació; es diu que ara els 'rics viuen de robar als pobres'. Proves? En el Primer Món ho tenim tot molt a l'abast i fruïm de preus més baixos del que precisaríem - o habitualment ens correspondria - perquè l'explotació sense principis del Tercer Món ens ho fa possible. Pensem en una matèria prima quasi confiscada, i una ma d'obra quasi esclavitzada. Darrerament, al Primer Món ens hem fet més 'delicats' i ja parlem de desenvolupament sostenible, qüestió que interpretem com un creixement acceptable perquè considerem que estabilitza la petjada ecològica. Però això és un atzucac. Durant mil·lennis primerament i segles després, el gènere humà, amb prou feines amb possibilitats per a viure i perpetuar l'espècie, no tenia capacitat per modificar el seu entorn més enllà d'uns efectes mínims. La Terra no notava, o gairebé no se n'adonava de la seva presència. Durant la primera revolució industrial, la petjada humana s'intensificà considerablement: la capacitat tecnològica d'una banda, i l'increment demogràfic de l'altra, feu que el territori resultés dràsticament alterat en determinades zones del món. Tot i així encara restava molta Terra verge 'sobrera' per poder compensar l'efecte negatiu d'aquesta concentrada petjada transformadora. Es tractava d'un procés d'utilització de recursos que majoritàriament podien ser regenerats pels sistemes naturals de la Terra, considerant-la en el seu conjunt. A partir de la segona meitat del segle XX i de forma progressiva fins ara, l'explotació de la Terra s'ha fet, en tots els aspectes i a tots els nivells, superant els llindars de la recuperació natural, provocant impactes contundents que abasten de cop el món sencer, esgotant recursos de tota mena, molts dels quals mai més es recuperaran. En un procés irreflexiu absolut, per tal d'anar endavant hem estat consumint el propi substrat vital, fent allò que se'n diu 'cremar les naus'. Ho hem fet inconscientment? No del tot. Ens han fet 'entendre' que no hi havia altre possibilitat de seguir mantenint el desenvolupament com no fos mitjançant un creixement econòmic constantment creixent, estadísticament sostingut. Sense entrar ara a fons en la matèria, resulta que l'objectiu últim del nostre creixement, finalment, no és altre que 'créixer'. Fita final i mitjans s'han fos en una entelèquia única. De sobte ens adonem que el món està muntat de manera tan estranya que si no creixem estem perduts. Això tan discutible ... ara resulta que és real. Neoliberalisme econòmic total, apropiació indeguda d'aquells 'drets' que eren de tothom i, contràriament, derivació i repartiment també indegut dels propis 'deures' entre tots els altres, aprofitament de tota mena de 'prebendes', deslocalització de l'activitat econòmica, fugida dels controls fiscals i de l'ordre institucional. Al llarg de la segona meitat del segle XX, s'ha anat capgirant l'estructura lògica, jurídica, social i ètica del món. Finalment s'ha imposat un 'sistema' al servei de la nova estructura de poder, i als pocs que han vist el perill se'ls combat perquè són 'anti-sistema' (i representen un veritable perill per al sistema). De la mateixa forma que durant segles l'ésser humà s'ha considerat erròniament el centre de l'univers, en el darrer terç del segle passat s'ha vist obligat a creure, també erròniament, que només el creixement fa caminar el món en la bona direcció. De sobte, al llarg de 2006, Al Gore, Nicholas Stern, l'IPCC (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic), etc. han marcat un punt d'inflexió en la sensibilitat del món occidental. Tots plegats, i no només uns pocs, comencem a veure com ens hem arribat a equivocar ! Abans d'això què havia passat? Fa 40 anys, el problema que aleshores era incipient però que mostrava la gola del llop dins la boca de l'anyell, ja va ser denunciat. L'any 1968, el més de maig a París, va esclatar una revolta que qüestionà molts dels principis que dirigien el món en aquell moment. Un d'ells, el més transcendent de tots, el que resumia molts dels altres, era el que finalment s'ha transformat en la doctrina neoliberal. Uns pocs, massa pocs, advertiren ja aleshores la llavor del monstre que ara ens està engolint. Però el 'sistema', amb l'eficàcia sorprenent de sempre, desmanegà la revolta, desprestigià les formes, capgirà els conceptes i colgà els seus postulats bàsics. En Nicolás Sarkozy, fa pocs dies encara recuperava alguns arguments manipuladors de fa 40 anys. Des d'aleshores, de forma sistemàtica, organitzacions de tot tipus, remarcant qüestions socials, militars i pacifistes, ambientalistes, etc. no han parat de lluitar contra el 'sistema' desestructurador. I sempre fins ara, el 'sistema' ha estat més fort i ha seguit imposant els seus dogmes, entre d'altres el de creixement accelerat a qualsevol preu. Som davant un important problema d'escalfament climàtic, i davant un altre, potser molt pitjor, d'escalfament social i de les relacions humanes que està afectant progressivament el planeta sencer. Però, quan hem arribat on som ara, com es fa per desaccelerar els processos, fer decréixer els desequilibris socials i recuperar un món just? És difícil què un vehicle que circula fora de control cap a una paret que no pot travessar pugui ser governat, quan se sospita que no hi ha prou espai de frenada, ni es pot girar sense perill de bolcar. Difícil ho és; impossible no. Cal, però, no deixar que segueixi escolant-se el temps, perquè les dificultats s'incrementen exponencialment, igual que la velocitat del vehicle. Sí ! ... el decreixement és imprescindible i té sentit que, en nom de la humanitat, quatre gats ho reivindiquin insistentment ! Altra cosa serà com dur-ho a la pràctica.