Decréixer també porta associat uns quants ‘més’ com viure més lent, amb més temps lliure, de manera més conscient, més aprop de les persones que t’envolten... No es tracta, doncs, obsessionar-se amb la paraula: créixer o decréixer. Es tracta de qüestionar el model actual basat en un creixement il·limitat que resulta inviable i que ens ha portat a un possible col·lapse que condiciona de manera irreversible el nostre futur i present.
Créixer, un imperatiu social modern
El creixement forma part de les nostres vides: naixem, creixem i morim. L’objectiu de tot projecte vital i professional ha estat avançar, créixer, millorar... Sobretot les darreres dècades. De fet, això de ‘prosperar’ és un concepte bastant modern que, segurament, molts dels nostres avantpassats no aplicaven o per manca de recursos o per manca de temps o d'interès o senzillament perquè era més important ‘sobreviure’. Això de créixer és molt del primer món, com les malalties mentals o les aspiracions personals. Tampoc interessava que la població tingués ambicions, només que les dels nobles benestants. No era doncs un valor que es promovia entre la ciutadania. Més tard, Ford va posar a l’abast de tots els seus treballadors un cotxe i fins i tot temps d’oci per gaudir-lo: va sembrar la llavor del consumisme, que es basa en tenir més, en créixer. Llavors la publicitat i els mitjans van fer la resta i fins avui.
Resulta molt fàcil, prepotent i autoritari dir-li a altres països que encara no han pogut ‘créixer’ com nosaltres, que no ho facin. Els diem que no han d’emetre contaminants i que no generin residus mentres nosaltres hem estat fabricant els nostres productes en els seus territoris i explotant els seus recursos, i enviant als seus abocadors no controlats els nostres residus. Els diem que no es desenvolupin tant com nosaltres, que no s’equivoquin com ho hem fet nosaltres. I, de fet, el que no hem reflexionat és que si ara ens estem plantejant decréixer és perquè hem crescut massa i malament. És possible, doncs, decréixer sense haver crescut abans?
Des del creixement econòmic a d’altres com el creixement personal, la societat ens obliga a ser, tenir, voler, posseir… més! No pot ser que a mesura que passen els anys tinguis menys coses, siguis menys. Aquesta és la pressió que tenim. Fer-se gran equival, ara mateix, a acumular cada cop més possessions, més responsabilitats, més experiència vital i professional… El ‘més’ és cap a on anem. Per tant, costa molt pensar que el decreixement pot ser una bona alternativa a l’actual model econòmic. Aquesta és la primera barrera a superar i s’ha de treballar des de l’educació i la sensibilització ambiental.
La pandèmia, un decreixement forçat
Un assaig del que pot suposar parar la nostra activitat humana (i econòmica resultant) a nivell ambiental (i no només econòmic) ha estat la pandèmia del Covid 19 que ha suposat un sotrac i ens ha obligat a no créixer, de cop. Es tracta d’un fet que no es podria haver donat d’una altra manera. Impossible posar-nos d’acord per deixar de treballar i consumir. Però aquest virus ens ho ha posat davant i el fet d’aturar l’activitat econòmica i, per tant, aturar la dinàmica de creixement associada al nostre model econòmic actual ha suposat una sorprenent però previsible millora de molts indicadors ambientals. Això sí, es tracta d’un any anòmal que tot i haver suposat nombroses millores pel que fa a la reducció en el consum de recursos i la generació d’emissions i residus; no ens pot despistar del fet que, en el moment que ens recuperem, tornarem a fer exactament el que fèiem abans (tot i que alguns canvis hagin arribat per quedar-se). No es tracta, doncs, d’un fet estructural que es mantindrà en el temps. Però sí d’un assaig únic per valorar com els nostres actes quotidians tenen un fort impacte ambiental, econòmic i social.
Per exemple, a Barcelona, la pandèmia va suposar, en el seu moment àlgid, una reducció d’un 17% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i del 75% de la contaminació del trànsit. A Madrid aquesta davallada en la contaminació provinent del trànsit va ser del 57%. Com és d’esperar, a la ciutat de Wuhan (Xina) la concentració de NO2 va reduir-se dràsticament en un mes; així com al conjunt del país. Però, en canvi, només pocs mesos després dels confinaments més estrictes, els nivells de contaminació ja s’havien recuperat; com ha passat a Madrid i Barcelona. I la reducció d’emissions ha estat una anècdota que no ha suposat cap canvi de tendència pel que fa a la reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, tan necessària.
Pseudo-alternatives i alternatives al model de creixement econòmic
Això de decréixer no és un concepte nou. Fa molt que en parlem, tot i que mai li diem pel seu nom perquè en realitat no estem d’acord amb el que implica. Ens fa por i respecte. Des del ‘desenvolupament sostenible’ fins a altres maneres d’anomenar a seguir creixent però amb un menor impacte, hem anat utilitzant diversos conceptes com: ‘economia verda’, ‘economia blava’ o fins i tot la denominada ‘economia circular’ o els ‘Objectius de Desenvolupament Sostenible’. En cap d’aquestes alternatives a l’actual sistema es renuncia a créixer. L’economia circular, per exemple, planteja com podem seguir produint aprofitant més els recursos; però en definitiva, com seguir produint com fins ara. I amb els ODS passa el mateix; de fet, on està l’objectiu dedicat al decreixement?
D’altra banda, hi ha altres opcions on l’economia o el creixement no hi són al centre. Una que darrerament s’està implementant en ciutats com Amsterdam, Copenhaguen o Londres, i ara també a Barcelona: és l’economia del donut. Aquesta posa límits al creixement del model econòmic actual amb criteris de sostenibilitat ambiental i justícia social, situant a les persones al centre. Es tracta de poder ‘prosperar’ corregint les desigualtats entre les persones i garantint l’habitabilitat actual i futura del planeta. Prosperitat. Un altre concepte, segons com, bastant subjectiu. En tot cas, prosperar, segons l’economia del donut, implica no haver de renunciar a tot per aconseguir una societat justa i equitativa en un planeta que manté el seu equilibri ecosistèmic.
L’autora d’aquesta nova visió és l’economista de la Universitat d’Oxford Kate Raworth, que explica que el model del creixement econòmic infinit ha quedat obsolet i cal enfocar-lo de nou per garantir la sostenibilitat ambiental i la justícia social. Els indicadors que s’analitzen són de dos tipus: ambientals, com les emissions de CO2, la petjada ecològica o els usos de l’aigua; i de satisfacció de vida, salut, sanitat, ocupació de qualitat o accés a l’energia o a l’educació. Es tracta de passar d’uns indicadors centrats en l’economia (el PIB, el Ibex 35, etc.) a uns altres on la qualitat de vida i la salut ambiental del planeta són els protagonistes. En aquest cas no es parla de créixer o no, es parla de prosperar, d’avançar però d’una altra manera, amb un altre objectiu principal: millorar la vida de les persones.
Decreixement o barbarie
I aquí apareix, per fi, el ‘decreixement’ com a proposta sistèmica. França i Itàlia han estat els bressols d’aquest moviment, tot i que resulta difícil posar-ne una data d’inici ja que segueix la línia d’altres moviments anteriors, com pot ser l’antiglobalització. Intel·lectuals, periodistes, professionals i activistes fa temps que en parlen i que practiquen el decreixement aquí a Catalunya com l’Arcadi Oliveres, en Jordi Pigem, l’Enric Tello, en Joaquim Sampere, Antonio Cerrillo, i molts altres. I més recentment, s’hi han sumat en Jorge Riechmann, l’Antonio Turiel, en Carlos Taibo, Yayo Herrero (una dona!), etc; molt lligat a la crisi climàtica, de recursos i social associat al model capitalista. Per tant, tot i que en Serge Latouche es considera com a un dels seus ideòlegs, és la suma de moltes visions i aproximacions el que han anat dibuixant el decreixement com a tal; tot i que no existeix una única definició o fórmula per explicar-lo i practicar-lo. Segons en Latouche, el sentit del decreixement no és una opció, sinó que vindrà imposat pels límits al creixement, idea que reflecteix amb la seva expressió: “Decreixement o barbarie". Com afirma en Noam Chomsky, en el seu llibre ‘Cooperació o extinció’, no es tracta d’obligar a ningú a que cooperi, però sí es tracta de plantejar aquesta opció com l’alternativa front algo pitjor: l’extinció. Per tant, el decreixement no és un concepte en negatiu, sinó una opció necessària. De fet, per a molts i moltes pensadores ja no és una opció sinó que és un fet que ens situa, avui, ja, en un procés de transició més o menys conscient. Tal com s’especifica l’Amaia Pérez Orozco (una altra dona!) al pròleg del llibre ‘Decreixement. Vocabulari per una nova era’: ‘El desenvolupament i el creixement han fracassat, el repte ara és fracassar millor: evitar la sortida ecofeixista de la crisi; evitar la proliferació i el greuge de malviures desiguals i, el que és el pitjor, naturalitzar-los i legitimar-los (...) La gran aposta és celebrar el fracàs’.
Es tracta, doncs, de plantejar el decreixement des de tot allò que aporta i no pas tot allò que ens treu. Perquè decréixer també porta associat uns quants ‘més’ com viure més lent, amb més temps lliure (associat a una reducció de la jornada laboral), de manera més conscient, més aprop de les persones que t’envolten... No es tracta, doncs, obsessionar-se amb la paraula: créixer o decréixer. Es tracta de qüestionar el model actual basat en un creixement il·limitat que resulta inviable i que ens ha portat a un possible col·lapse que condiciona de manera irreversible el nostre futur (i present). Tal com diu l’Alicia Valero en aquesta entrevista de El Crític ‘No trobar el que busques a la botiga serà el pa de cada dia’. Ja està passant i cal reaccionar!
L’ecoansietat, que jo també anomenaria ‘ecofatiga’, ens ha portat a reaccionar malament front l’opció del decreixement. Quan proposes baixar el ritme i regir-te per aquest moviment, tothom et mira no només amb incredulitat i escepticisme, sinó també amb cert emprenyament i més ara que la encara present pandèmia no ens deixa pensar en clau de futur. Créixer, doncs, es continua associant a perdre privilegis (això és un tema cultural i totalment inoculat en el nostre imaginari col·lectiu). I tenim por a no poder mantenir el ritme de vida actual. És normal. Les transicions de model no són fàcils, generen molts ‘anticossos’ (resistències) i, normalment, generen situacions d’inestabilitat econòmica i social, i moltes injustícies on els col·lectius vulnerables seran els més perjudicats. Però tot canvi implica això, una crisis. Cal transitar de la manera més justa possible però la pèrdua de control està assegurada i l’angoixa associada, també. Però també crec que passar a un model on les persones siguem el centre (de manera equitativa i justa) i on es tinguin en compte els límits del planeta (que ens acull, sense ser nostre) serà un model millor per a tothom on el que ara pot semblar una renúncia pot arribar a ser un veritable guany: més salut, més temps, més consciència, més empatia… En el decreixement el ‘més’ també hi és, i a més hi és per a tothom.
*Article publicat a la revista Valors.
