L'any 1933, l'empresari Bernard London publicà The New Prosperity, obra en què desenvolupà les idees ja avançades l'any anterior en el seu treball Ending the Depression Through Planned Obsolescence. Com aquests títols indiquen, es tractava d'acabar amb la devastadora gran depressió iniciada als Estats Units l'any 1929 i entrar en un període de nova prosperitat gràcies a l'obsolescència programada. El crack borsari nord-americà i les convulsions europees subsegüents a la Gran Guerra preocupaven menys a London que la maleïda durabilitat dels productes manufacturats, es veu.
El cas és que aquesta idea peregrina triomfà. No per generar prosperitat, però sí per millorar els comptes d'explotació d'alguns fabricants. Cada cinc o sis anys falla de tal manera un component essencial d'un electrodomèstic, per exemple, que cal una màquina nova. Això és tant com dir que, en aquest supòsit, cada cinc o sis anys la demanda d'aquest electrodomèstic es renova totalment, una benedicció desenvolupista. Per assegurar el tret, millor si fallen dos o tres elements essencials alhora, i ja que caldrà renovar tot l'aparell, que la qualitat del conjunt sigui la justeta...
És una manera de fabricar residus, doncs. En efecte, els materials metàl·lics, els motors, etc. poden durar el triple o el quàdruple pel cap baix. Amb l'obsolescència programada, els abocadors i les plantes de reciclatge s'omplen de ferralla, plàstics i components electrònics, mentre les matèries primeres esdevenen progressivament escasses. Una demència. I pensar que els meus avis es feien un vestit de pana per a tota la vida...
L'Assemblée National francesa, el parlament francès, acaba d'aprovar (10 d'octubre) una disposició contra l'obsolescència programada. Els fabricants que hi recorrin seran sancionats. El Comitè Econòmic i Social Europeu, òrgan consultiu de la UE, impulsa una iniciativa semblant per a tot Europa. Excel·lents notícies. La política també és això. De fet, hauria de ser sobretot això, perquè programant l'obsolescència es dinamita la sostenibilitat, és a dir el futur, o sigui el present, car tot va molt de pressa. La resta és economia-ficció, no ens enganyem.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
