Fa uns quants anys, en un programa matinal de ràdio, es va produir un moment força ridícul. Era el Dia Sense Cotxes i un càrrec polític de primer ordre entrava als estudis per ser entrevistat. Només començar la conversa, el polític va dir que havia arribat a l’emissora en cotxe. En un segon se’n va adonar de que havia posat els peus a la galleda i va ho voler arreglar afegint alguna cosa així com “era l’única manera de ser puntual”. Però el presentador, lluny de quedar satisfet, es va mostrar inquisitiu. De fet, li va etzibar al polític que hi havia una línia d’autobús que feia la mateixa ruta que ell havia cobert en cotxe i, no només això, sinó que a més tenia parada davant de l’emissora. El polític ho va tancar de forma maldestre, afegint que no estava segur si l’autobús era tan ràpid.
Hi ha un fenòmen molt propi de les societats occidentals: la proliferació de causes per defensar, l’adhesió a grans ideals i propòsits, la solidaritat en totes les direccions i, alhora, la incapacitat d’assolir objectius en aquests àmbits d’interès.
Aquest petit incident adquireix un to benigne per contrast amb les maleses que molts altres representants del poble han fet durant els darrers temps. En qualsevol cas sí que es pot contemplar com una anècdota reveladora d’un fenomen molt propi de les societats occidentals. Aquest fenomen és difícil de definir, però es reconeix per algunes característiques: la proliferació de causes per defensar, l’adhesió a grans ideals i propòsits, la solidaritat en totes les direccions i, alhora, la incapacitat d’assolir objectius en aquests àmbits d’interès. Per contrast amb altres èpoques històriques on la gent ja tenia prou feina amb viure la seva vida, ara més persones que mai es preocupen, s’organitzen i actuen en conseqüència pel bé col·lectiu. Però cal preguntar-se: quin és el grau d’aprofundiment, de coherència, de compromís real i d’efectivitat, que es deriva de totes aquestes motivacions?
És lícit plantejar-se aquestes qüestions perquè es detecta que hi ha un contrast massa fort entre allò que ens plantegem i allò que aconseguim. I un exemple, per tornar a l’inici, el tenim en la mobilitat aquí al nostre país. La mala qualitat de l’aire, les deficiències en les prestacions del transport ferroviari, els tímids avenços en intermodalitat... Tot plegat no es correspon a la quantitat de debats, jornades, llibres, informes, tríptics, anuncis i proclames que veuen la llum des de fa decennis.
Si un empleat d’una empresa, amb un volum d’esforç equivalent, tingués uns resultats tan pobres, seria despatxat per inútil. La comparació és forçada, clar, perquè la societat té moltes variables. Tanmateix, penso que és bo preguntar-se per una eficiència col·lectiva que no només aplica a la mobilitat, sinó a la reforma de la justícia, a la discriminació salarial per raons de sexe, o al malbaratament alimentari, per esmentar només alguns temes. L’eficiència col·lectiva apel·la a tothom.
Una possible explicació de la distància entre accions, per una banda, i resultats, per l’altra, es podria trobar en la complexitat, l'altra en el cinisme
Una possible explicació de la distància entre accions, per una banda, i resultats, per l’altra, es podria trobar en la complexitat, que és per definició un gran element dilatori. No obstant això, alguns reptes molt complicats han entrat en una via de solució en els darrers anys, com per exemple la mortalitat infantil o la lluita contra la sida. La complexitat cedeix davant dels recursos, l’organització i la voluntat, tres factors que ajuden a simplificar les coses i a assolir les fites. Una altra explicació seria que moltes qüestions no es resolen perquè aquells que se n’ocupen fan veure que els importen, quan en realitat els són completament indiferents. El cinisme seria, doncs, el corrent de fons que s’amagaria rere el fracàs.
Personalment, no crec que ni la complexitat ni el cinisme siguin causes suficients de la manca de capacitat per superar determinats problemes. Penso que per comprendre el que està passant caldria rellegir l’assagista francès Gilles Lipovetsky que als anys 80 i 90 va guanyar fama intel·lectual per les seves anàlisis de la postmodernitat. Lipovetsky, continua publicant i estudiant les societats actuals basades, segons ell, en l’esfondrament de l’ideal de sacrifici i de les jerarquies, i pel domini d’una ètica de circumstàncies i dels elements lúdics i cool en les relacions amb el món. Per a aquest autor, les pulsions del marcat individualisme contemporani són ràpidament canviants i demanen satisfacció immediata. Una de les grans paradoxes d’aquest escenari és precisament l’elevat grau d’insatisfacció de les persones. Aquesta visió connecta, en alguns aspectes, amb el concepte de modernitat líquida de Zygmunt Bauman, sobretot en la descripció que aquest filòsof fa de l’home modern com un ésser que transita contínuament per valors i conviccions sense quedar “retingut” en una identitat sòlida.
Els diagnòstics d’aquests autors lliguen bastant amb l’autocomplaença que de vegades he detectat en algunes exhibicions de suposada consciència política, social i ecològica. Em recorden la funció de la caritat d’antany, on el que donava cinc duros al pobre a la porta de missa quedava tan content o més que el receptor. El pobre era la condició necessària per aquest petit benestar i l’aparent lluita contra la pobresa era en realitat la contribució a la seva perpetuació.
Naturalment, això no significa que no hi hagi persones honestes, o que els problemes socioambientals no siguin transcendents. Tot el contrari, precisament perquè ho són mereixen la nostra màxima atenció. I la manera de canalitzar-la és intentar descobrir què s’amaga darrera algunes ineficiències col·lectives persistents.
