¿Què tenen en comú Dubai, Hong Kong, Tòquio, i Barcelona, a banda de ser ciutats? La resposta és que en algun moment de la seva història aquests centres urbans s'han expandit guanyant terreny al mar. Barcelona -si no comptem l'ampliació del port i la urbanització del fòrum- ho va fer modestament a mitjan segle XVIII creant el nou barri de la Barceloneta. En canvi en altres llocs del món ha estat una pràctica continuada durant molt de temps, com és el cas dels Països Baixos, de la ciutat-estat de Singapur, o del principat de Mònaco. En els tres darrers exemples aquestes costoses operacions d'enginyeria han servit per a propòsits vitals com solucionar la manca absoluta d'espai o defensar-se de les inundacions. En altres ocasions, però, com en el cas dels Emirats Àrabs Units (Abu Dhabi i especialment Dubai), el guany de terreny al mar ha estat vinculat a iniciatives urbanístiques espectaculars destinades a cridar l'atenció d'inversors del lleure i del turisme.
(F)
La història d'aquestes intervencions també ha tingut moments de fantasia delirant. Als anys 30 del segle XX, la revista Modern Mechanix va publicar una proposta per dessecar el Hudson -un dels dos grans rius que delimiten Manhattan- per construir-hi un nou barri, amb gratacels naturalment. Hauria d'eliminar probablement l'expressió fantasia delirant de les línies anteriors, perquè el 2009 el New York Times va publicar un article d'opinió seriós en què el president d'un fons d'inversió reclamava el creixement de Manhattan en les aigües que l'envolten, imitant el que han fet Dubai, Hong Kong i Tòquio. En el nostre context més proper, caldria recordar que una de les opcions desestimades per aixecar el futur Nou Camp es desenvolupava en una illa artificial a prop del Besòs. D'altra banda, encara es pot veure a Internet un projecte, Isla Barcelona, que el 2013 ens va sorprendre amb un invent retrofuturista d'espai de lleure davant la costa de la ciutat, del qual no se n'ha sabut res més. Per ara.
La International Association of Dredging Companies (IADC), organització de la industria privada dels dragatges, ha elaborat un interessant document, New Land by the Sea, en el qual es defensa el guany de nous territoris al mar en el context de l'enorme creixement de població que s'espera pel 2050 i que situaria el planeta en 9 mil milions d'habitants. La tecnologia ho permet i és més eficient que mai en aquest tipus de projectes -s'argumenta. El document també parla de beneficis socials i econòmics, però no diu res dels ambientals. El fet és que aquestes obres solen implicar la destrucció d'hàbitats marins tal com detalla aquest informe.
(F)
En ocasions, per raons demogràfiques i polítiques, un indret determinat s'ha vist obligat a créixer pel mar, com és el cas paradigmàtic de l'antiga colònia de Hong Kong. És acceptable que, en algunes situacions concretes, un cop posats a la balança els costos ambientals i socials, calgui sacrificar en part els primers. Però no ho és en absolut prescindir de forma rutinària de les consideracions ambientals. Resulta ben curiós l'argument del creixement de la població per justificar la construcció sobre el mar quan grans espais de les terres continentals resten despoblats. Recentment The Atlantic Cities ha divulgat un mapa dels EUA -país amb uns 310 milions d'habitants- que revela que en el 47% del territori la població és zero.
No abandonem els EUA. Cal recordar que la gran expansió territorial que aquest país va experimentar durant els segles XIX i XX va ser impulsada per la idea de la frontera entesa, no com a límit infranquejable, sinó com a tot el contrari: un obstacle que planteja el desafiament constant de ser sobrepassat. En general, el segle XX va generar una èpica de les grans realitzacions on el domini absolut de la natura per part dels humans era protagonista. Aquesta visió no respon als requeriments del món actual. La gestió de la complexitat i de l'escassetat ha substituït les conquestes gegantines com a gran repte. Tanmateix, els períodes històrics no acaben i comencen amb talls nítids. Més aviat tenen tendència a encavalcar-se. Les velles mentalitats sempre habiten els nous temps i de vegades es disfressen de modernitat.
