Disseny i sostenibilitat: Llums i enlluernats (per Jordi Bigues)

Podeu veure la segona part d'aquest article, aquí. La col·lecció Tree de Vibia són unes làmpades d'exterior amb formes orgàniques pensades pel dissenyador Pete Sans. La pantalla és de polietilè i el tub d'acer. Les grandàries oscil'len entre 40 i 2,6 metres i els preus són a partir de 145 euros. L'article d'on procedeix aquesta informació diu: «no necessiten ni aigua ni cal podar-los». Són arbres lluminosos com anuncia el titular de l'article o idees d'un enlluernat? L'article és a una secció que s'anomena De vicio i que, al seu inici, ressalta els criteris ambientals de les seleccions d'objectes de la secció. En paraules textuals: «la moda, la gastronomía y el diseño no están reñidos con la conciencia ecológica... es lo que demuestra esta sección cada semana». En aquest cas, justament el contrari. La veritat és que la llum, els fanals que es poden veure a la fotografia promocional (que inclou una dona jove amb una copa en una mà i una estàtua aparentment romana amb un fons de jardí mediterrani amb mar que l'acompanya), no passaria l'examen de la llei de contaminació lumínica, doncs difon la llum ja que la anomenada forma orgànica és de polietilè blanc és similar a la bola blanca i mate de vidre de sostre. Pete Sans s'ha lluït, pot ser un modern enlluernat, però el que es diu un contemporani no ho és pas. Un debat sobre la creativitat i la sostenibilitat? És una proposta adient doncs el 19 de juny i el 21 de juny, primer dimarts a Son Fortesa (Alaró) a la seu de Camper i dijous a una llibreria de Ciutat de Mallorca en Guillem Ferrer presenta un manifest sobre disseny i ecologia, presentat per la dissenyadora Sybilla i acompanyat per les cançons de Biel Majoral. El primer que he trobat és un article, bé l'editorial del FADZINE, el butlletí mensual del FAD, concretament el número 7, de març d'enguany. L'autor, Jesús-Ángel Prieto (que m'ha facilitat la versió word del mateix i que em permeto adjuntar en la seva totalitat), és, coordinador-president del A FAD, artesans de Foment d'Arts Decoratives de Barcelona i professor de l'Escola Massana.

«Tan incongruent com «economia ecològica»: la economia té l'obsessió de maximitzar beneficis, l'ecologia de mantenir l'equilibri. 'El sostenible té a veure amb l'ecologia i la creativitat amb la economia? Potser si. L'obsessió per la creativitat, pel geni creador apareix amb la revolució burgesa/industrial: és una obsessió de l'economia capitalista. Creixement, idees noves, nous productes, noves avantguardes artístiques. I finalment, la perversió generalitzada: el capitalisme de consum. Res és reparable, tot és d'usar i llençar, inclús les relacions humanes. Aixecar-se cada de matí amb l'obsessió d'inventar alguna cosa nova: ens hem convertit en gent enginyosa, en gent-gadget. L'art te l'obsessió de les noves propostes, dels nous medis, dels nous llenguatges, i sempre la invenció de nous corrents, de tot tipus de «neos», no hi ha pitjor insult que el «això ja és fet» o el «això ja està vist». L'art contemporani té la funció social de demostrar la nostra imparable carrera cap a la novetat, és la metàfora 'sense funció- del progrés de les idees: fugida cap a endavant? El disseny ha d'incorporar aquesta novetat d'una manera més aplicada, més funcional i amb una voluntària funció de ser la pastanaga del consumidor a la recerca de més novetat. On és la recerca dels problemes bàsics? Si podem entendre que estem (nosaltres, occident) en una societat que té les necessitats cobertes, cap a on fugim en aquesta imparable carrera del consum energètic? Ja és clar que el problema és el nivell de consum: hem de consumir molt menys, hem de canviar radicalment de model. Si la creativitat es formalitzar coses noves però que donen problemes vells (insostenibilitat), la creativitat no és sostenible. No hem de crear, segurament hem de des-crear: adéu a l'artista! La sostenibilitat vol dir reduir, fins i tot el propi nivell de creació. Repetir, optimitzar, relocalitzar, desdissenyar: dir no, a aquell objecte ja fet, òptim i que no cal reinventar (les setrilleres de Marquina, per exemple). Però si nosaltres som els «creatius», no tirarem pedres a la nostra pròpia teulada, defensarem la creativitat! Però hem de ser sostenibles, o els nostres nets no seran. No hem de ser tant creatius: menys és més. En tal cas la creativitat sostenible serà la que sigui capaç de dissenyar un nou paradigma social que ens faci perdurables. Necessitem no artistes creatius sinó artistes implicats en la sostenibilitat: qui tanca la barraca? Artistes implicats, artistes aplicats, per què tanta «bola» al concepte d'arts aplicades?. El nou paradigma de la creativitat ha de descobrir el territori comú de l'art, el disseny i l'artesania. És com qui encara defensa el concepte de raça: som una sola espècie amb diversitats. Som artistes aplicats amb oficis concrets, amb oficis transversals. La nostra aplicació va des de la utilitat estricta a la utilitat dels estadis de la consciència, de la capacitat de projectar al control intel·ligent i poètic dels processos i els materials. Hem de superar a Plató: l'esperit no és superior a la matèria, l'experiència d'una vídeo instal·lació sublim no és superior a la de una bona cadira de fusta. I, sobre tot, per que la sospita de la superioritat està en el preu: els entorns de l'art son la vàlvula d'escapament de la especulació financera del capital, i si no que li preguntin als economistes quan estudien les etapes de crisis i veuen on es refugien les inversions. A aquestes alçades em crida l'atenció la a criticitat (nosaltres fills de la filosofia de la sospita i el radicalisme del 68!) amb la que es defensa el territori institucional de l'art, i es menysprea la cultura material, la relació amb la tradició, el compromís amb la realitat. Quan l'artista va abandonar el seu estatus d'artesà i es va convertir en intel·lectual de la cort, quan el dissenyador va deixar de donar solucions a l'usuari i va donar alegries al departament de vendes, quan l'artesà va voler ser artista... recordeu? Quins temps aquells! Ara la creativitat sostenible intenta resoldre amb la màxima humilitat els problemes (les inquietuds) funcionals i formals d'un món que es conscient de la seva finitud, i fa prevaldre la vella utòpica idea de nulla estetica sine etica. »