La transició ecològica i la revolució digital que ens han venut potser no requereixen de combustibles fòssils, però sí d’ una quantitat descomunal de matèries primeres que, òbviament, són finites i que, a més, s’extrauen amb aquests combustibles dels que ens volem desempallegar. Necessitem en molta abundància els anomenats minerals crítics, entre els que destaquen disset elements químics: les terres rares. Aquestes terres rares tenen un ‘amo’ molt poderós: la Xina controla més del 60% de la seva producció i fins el 95% del seu processament.
«En voler-nos emancipar de les energies fòssils en realitat ens sumim en una nova dependència, encara més forta», Guillaume Pitron, periodista
Hem posat les nostres esperances en un futur verd: ens imaginem un avenir no gaire llunyà en el que els cotxes elèctrics han substituït als de combustió interna. Silenciosos, circulen impulsats per enormes bateries de ions de liti cada vegada més autònomes i motors elèctrics de darrera generació, compactes i senzills. Els vehicles del nostre futur imaginat, que no necessiten benzina ni emeten CO2, circulen per un territori ple d’ instal·lacions d’energies renovables altament eficients. Pel cel ja comencem a veure petits avions elèctrics capaços de fer trajectes curts. La societat és cada cop menys material i més digital: el tràfic de dades creix brutalment i circula a través d’infinitat de cables, xarxes i punts d’emmagatzemat fins als milers de milions de dispositius receptors súper intel·ligents. Semblaria que la nostra dependència dels combustibles fòssils arriba a la seva fi... però en realitat no és pas així.
"La transició ecològica i la revolució digital que ens han venut potser no requereixen de combustibles fòssils, però sí d’ una quantitat descomunal de matèries primeres que, òbviament, són finites i que, a més, s’extrauen amb aquests combustibles dels que ens volem desempallegar"
La transició ecològica i la revolució digital que ens han venut potser no requereixen de combustibles fòssils, però sí d’ una quantitat descomunal de matèries primeres que, òbviament, són finites i que, a més, s’extrauen amb aquests combustibles dels que ens volem desempallegar. Necessitem en molta abundància els anomenats minerals crítics, essencials pel progrés de la societat, entre els que destaquen disset elements químics: les terres rares.
Sense elles, diu el químic del CSIC Ricardo Prego, autor del llibre ¿Qué sabemos de las tierras raras? , retrocediríem tecnològicament a la dècada dels seixanta. Resulten imprescindibles per conquerir la sostenibilitat i tenen aplicacions vitals en moltíssims sectors: tecnologies verdes, medicina, automoció, robòtica, intel·ligència artificial, ciberseguretat, telecomunicacions, connectivitat, indústria aeroespacial, processat de metalls, material militar, biotecnologia, nanotecnologia... Estem bescanviant l’addició al petroli per la de les terres rares (i altres minerals crítics) el que comporta uns quants problemes, tots força complicats: En primer lloc, necessitem quantitats descomunals de terres rares i el tema ‘verd’ en concret en requereix i en requerirà moltíssimes. Tal i com explica Alicia Valero, enginyera química de Centro de Investigaciones de Recursos y Consumos Energéticos (CIRCE), de la Universitat de Saragossa, autora junt amb el seu pare Antonio Valero del llibre Thanatia: los límites minerales del planeta, «per generar un gigawatt en una instal·lació eòlica es requereixen vint-i-cinc vegades més materials que en una central tèrmica convencional, molts d’ells escassos, com certes terres rares, també necessàries en les plaques fotovoltaiques flexibles».
"A mesura que el percentatge de renovables ha anat augmentant en el mix energètic global la quantitat mitja de minerals necessaris per unitat de capacitat de generació elèctrica ha augmentat un 50% i, d’aquí al 2040, la demanda de minerals per part del sector energètic pot multiplicar-se entre quatre i sis vegades"
Però pitjor són els cotxes elèctrics, que Valero defineix com «autèntiques mines amb rodes»: cada un pot portar entre nou i onze quilos de terres rares, el doble que els cotxes ‘tradicionals’. Quantes terres rares necessitarem, doncs, si, com s’estima, l’any 2050 hi haurà circulant 2.000 milions de vehicles elèctrics? Des dels 2010, i a mesura que el percentatge de renovables ha anat augmentant en el mix energètic global-apunta Mariano Marzo, catedràtic emèrit de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona- la quantitat mitja de minerals necessaris per unitat de capacitat de generació elèctrica ha augmentat un 50% i, d’aquí al 2040, la demanda de minerals per part del sector energètic pot multiplicar-se entre quatre i sis vegades. Un segon problema gegantí és que les terres rares tenen un ‘amo’ molt poderós: la Xina controla més del 60% de la seva producció i fins el 95% del seu processament.
"Les terres rares tenen un ‘amo’ molt poderós: la Xina controla més del 60% de la seva producció i fins el 95% del seu processament"
«La transició energètica i digital ha estat concebuda en absoluta desconnexió amb la realitat», diu el periodista francès Guillaume Pitron en el seu llibre La guerra de los metales raros. Les terres rares trasbalsen el món, afirma «i la transició energètica ens llença a la gola del drac xinès».
Un tercer punt molt candent és que els ciutadans occidentals rebutgem la mineria, associada històricament a mil i un problemes ambientals. Els europeus importem pràcticament totes les terres rares que necessitem —unes 550 tones anuals només a Espanya— i també els Estats Units, que malgrat van liderar la producció d’ aquests elements fins la dècada de 1980, avui depenen de Xina. Realment no sabem encara de quants d’aquests recursos disposem exactament i no volem ni sentir-ne parlar de posar en marxa projectes miners al nostre territori. Ens beneficiem al màxim d’aquests minerals, però preferim que els extreguin d’altres llocs on sabem que les lleis de protecció del medi ambient són molt més laxes.
«Els ciutadans europeus i també els nord-americans volen gaudir de la tecnologia més avançada i neta, però no desitgen compartir la càrrega contaminant derivada de la producció d’aquests metalls que té lloc a altres continents», apunta Prego. És l’ estil NIMBY, aquell acrònim que en anglès significa Not In My Back Yard, és a dir, «sí, però no al meu pati». Per si de cas, la UE té marxa varis projectes per investigar quins jaciments i dipòsits hi pot haver al continent. A Espanya es va parar fa anys un projecte a Ciudad Real i ara s’exploren terres rares a Canàries, una iniciativa conjunta de la Universidad de La Laguna (UL), l’ Instituto de Español de Oceanografia (IEO) i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
"Cal potenciar la mineria climàtica, una activitat extractiva que busca accelerar la descarbonització i produir els minerals que necessitem de forma sostenible i amb tota la traçabilitat"
Segons Arnoldus van den Hurk, doctor en Geologia per les universitats de Barcelona i Tubinga (Alemanya) que porta trenta anys en el sector de l’explotació petrolera i minera, «sense mineria no hi haurà pas transició ecològica i, per tant, tampoc futur». Cal, diu, potenciar la mineria climàtica, una activitat extractiva que busca accelerar la descarbonització i produir els minerals que necessitem de forma sostenible i amb tota la traçabilitat. «Les terres rares són imprescindibles per implementar les noves tecnologies necessàries per substituir l’actual model de vida per un altre més sostenible en concordança amb la transició ecològica», afirma Manuel Regueiro, president del Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs (ICOG).
«Caldrà que consumim molt, molt menys. La depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual, en una generació consumirem el doble que avui i, en 25 anys, haurem consumit tant com ha fet fins ara tota la humanitat»
Els reptes son colossals. Però encara que els assolim tots, una cosa està clara: caldrà que consumim molt, molt menys. «La depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual diu Antonio Valero des de CIRCE. En una generació consumirem el doble que avui i, en 25 anys, haurem consumit tant com ha fet fins ara tota la humanitat». Aquest és el problema clau, i malauradament, no es resolt amb tecnologia sinó amb ètica, una assignatura que fa ja massa temps que no s’imparteix a classe.
