El sentiment global és que vivim en una època de catàstrofes víriques i climàtiques. Superant el dol pels que hem perdut i pel que hem perdut, cal anar superant l’estadi de depressió i passar a l’acceptació i l’acció. Cal anar pensant com transformem el llegat que deixarem.
Les grans etapes geològiques de la terra venen determinades per catàstrofes naturals: un meteorit, el desglaç, l’aparició de l’homo sapiens... La història geològica i les seves etapes s’estudien a partir de variacions evidents en fòssils i materials estudiats pels paleontòlegs. Doncs bé, el capitalisme deixarà enormes jaciments arquitectònics per als estudiosos del futur. I com que el sentiment global és que vivim en una època de catàstrofes víriques i climàtiques, superant el dol pels que hem perdut i pel que hem perdut, cal anar superant l’estadi de depressió i passar a l’acceptació i l’acció. Cal anar pensant com transformem el llegat que deixarem.
"En el tema del canvi climàtic ja fa temps que es busca el llenguatge que permeti eliminar qualsevol ombra de dubte, com ha passat amb l’expressió “emergència climàtica”"
Tal com apuntaven totes les previsions, el següent gran tema després de la pandèmia és el del canvi climàtic. Se’n parla a Glasgow, però els primers missatges de l’informe de l’IPPC ja van arribar en ple estiu per deixar clar que els canvis són irreversibles i que les causes són humanes. Res que no portin dient ja fa anys, només que aquest cop han utilitzat un llenguatge més explícit i contundent per mirar de no deixar cap marge al dubte ni al debat. Al final és tot una qüestió de llenguatge, com ja deia el sociòleg Peter Berger, ja que amb el llenguatge passem de ser individus a ser membres de la societat. En una coneguda anècdota citada pel mateix autor, un nen a qui se li va preguntar si l’astre Sol es podria dir d’altra manera va dir “no” sense dubtar-ho, i per demostrar-ho va assenyalar el sol convidant l’adult a comprovar-ho per ell mateix. En el tema del canvi climàtic ja fa temps que es busca el llenguatge que permeti eliminar qualsevol ombra de dubte, com ha passat amb l’expressió “emergència climàtica”.
"Antropocè” incorpora la idea que el món d’avui l’ha dibuixat l’homo sapiens, començant amb l’agricultura i acabant amb el capitalisme i els seus efectes sobre el medi. En definitiva, és un terme que ens posa als humans com força transformadora dels períodes glacials climàtics"
Un terme menys utilitzat en el llenguatge comú però que va sent força habitual en el llenguatge especialitzat és “Antropocè”. Vol designar l’època geològica actual tot posant l’èmfasi en el fet que està condicionada pels humans. En realitat, el període càlid actual rep el nom d’Holocè i comença quan va acabar l’últim període glacial. Es van començar a fondre els glacials, va pujar el nivell del mar i es van produir els fenòmens geològics que han dibuixat el món tal i com el coneixem avui. I aquí rau la qüestió de llenguatge: “Antropocè” incorpora la idea que el món d’avui l’ha dibuixat l’homo sapiens, començant amb l’agricultura i acabant amb el capitalisme i els seus efectes sobre el medi. En definitiva, és un terme que ens posa als humans com força transformadora dels períodes glacials climàtics.
“Fa calor. Som nosaltres. N’estem segurs. És dolent. Podem solucionar-ho. És una fórmula clara i senzilla i també evocadora: cinc etapes de comprensió del canvi climàtic que reflecteixen les cinc etapes del dolor. I això planteja la pregunta: on són els diversos sectors del públic en aquest camí? Fins a quin punt s’ha mogut l’opinió des de la negació del canvi climàtic cap a l’acceptació i, en definitiva, a l’acció?”
I quina importància te això? Doncs bé, justament la revista Anthropocene publicava un article on s’equiparen els estadis del dol amb els estadis emocionals front el canvi climàtic: “Fa calor. Som nosaltres. N’estem segurs. És dolent. Podem solucionar-ho. És una fórmula clara i senzilla i també evocadora: cinc etapes de comprensió del canvi climàtic que reflecteixen les cinc etapes del dolor. I això planteja la pregunta: on són els diversos sectors del públic en aquest camí? Fins a quin punt s’ha mogut l’opinió des de la negació del canvi climàtic cap a l’acceptació i, en definitiva, a l’acció?”. Reprodueixo aquest fragment de l’article, perquè comparar els sentiments front el canvi climàtic amb els sentiments del dol em sembla una metàfora sensacional per entendre la lògica del nostre període i els processos que ens mouen a actuar.
L’Antropocè no te perquè ser només l’era geològica en què l’homo sapiens va urbanitzar i modificar el clima. Encara hi ha temps per superar etapes en aquest dol que és el canvi climàtic i avançar també amb accions que tinguin cura de les nostres emocions i sensacions en l’espai en el que vivim. Els estudis mostren de forma cada cop més clara que l’acció front el canvi climàtic ha de connectar amb les emocions de la gent. Cal una connexió emocional. Cal la sensació que les nostres vides personals estan, realment, amenaçades. Com ha passat amb la pandèmia. Pel que diu l’IPPC i pel que es discuteix aquests dies a Glasgow, per desgràcia aquest moment ja ha arribat i tothom mira cada cop amb més respecte els episodis d’incendis, inundacions o altes temperatures, i amb més por les seves possibles conseqüències. Ja estem a l’acceptació, i no ha estat fàcil.
