En l'escenari scramble, els polítics i els gestors no s'han pres seriosament les conseqüències de la crisi en la que estem immersos, i en concret, no han calibrat els efectes provocats en un mercat energètic mundial força tocat, entre altres coses, pels desequilibris geopolítics, la fi del petroli barat i les problemàtiques derivades de l'escalfament global. En aquest marc, la societat ha optat per no actuar. Les emissions de C02 no han disminuït prou i la temperatura global ha augmentat més enllà del llindar desitjable. No s'han fixat les polítiques necessàries per fer un ús més eficient de l'energia ni s'han copsat els efectes globals dels canvis de tendència: la demanda energètica oscil.la d'oest a est. Les nacions tampoc han establert acords cooperatius i els ciutadans no han estat capaços de consolidar un teixit social sòlid. En aquest escenari han proliferat els anomenats "individus mercurians", pseudolíders de caràcter imprevisible, extremista i inestable, i també els moviments polítics turbulents. S'arriba a un punt en que els subministraments escassegen i les conseqüències del canvi climàtic comencen a evidenciar-se en tota la seva cruesa. L'escenari scramble dibuixa, tristament, un món salvatge on regna el campi qui pugui.
En l'escenari blueprint, més optimista, s'assumeix que els administradors dels poders fàctics i la majoria de ciutadans han copsat la importància de l'època que vivim. Han captat el sentit oriental de la paraula crisi -unió dels termes "perill" i "oportunitat"- i han aprofitat la ben entesa per construir un món menys hostil. La ciutadania s'ha organitzat a partir d'iniciatives locals, estatals i globals. Els governs han trobat la manera de reduir la demanda energètica sense perdre vots. Les nacions més desenvolupades han sabut gestar aliances amb els països emergents. La transferència de tecnologies netes ha estat un èxit, així com la fixació del preu a pagar per determinades quantitats d'emissions de C02. S'han esperonat decididament l'eficiència energètica i les decisions resolutives necessàries per a no vulnerar els anomenats "nou límits biofísics del planeta", (ja n'hem traspassat tres i estem a punt de fer el mateix amb quatre més), més enllà dels quals es produirien "canvis ambientals catastròfics". No és revelador que tot això ens ho expliqui -molt ben explicat i en llenguatge molt senzill- una de les petrolieres més importants del món?
L'informe de la Shell conclou dient que: "Un canvi profund és inevitable, però... com tindrà lloc? Es posicionaran els governs nacionals a l'escenari scramble per assegurar-se el seu propi subministrament energètic? O potser emergirà una tendència blueprints, fruit de la coalició entre diferents nivells socials i governamentals, des de l'escala local a la internacional, per tal d'establir un nou marc energètic? La gent comença a adonar-se de que la gestió de l'energia tan pot amenaçar com nodrir el que més s'estima: la salut, la comunitat, el medi ambient, el futur dels seus fills i el planeta en sí mateix. Aquestes esperances i temences tan profundes poden intensificar-se i interactuar entre elles, generant diferents vies col·lectives i plantejant la nova era energètica des de punts de vista molt diferents."
Els punts de vista que millor "venguin" el seu missatge marcaran de forma trascendental el nostre futur. Fa por sentir que, encara que ens sembli molt evident l'escenari més desitjable, el cert és que no n'estem gens segurs de quin acabarà per consolidar-se. Scramble o blueprints? El resultat d'aquestes "el.leccions" serà molt més determinant que el cicles de quatre anys dels nostres governs democràtics.
Més:
Sobre l'informe de Shell:
www-static.shell.com/static/.../shell_energy_scenarios_2050.pdf
Sobre els nou límits biofísics del planeta (planetary boundaries), de l'estudi de Johan Rockström et altri publicat a Nature el 23-10-2009:
www.nature.com/news/specials/planetaryboundaries/index.html
En castellà:
