Diumenge al matí. Serra de Marina, Maresme. L'octubre més temperat dels darrers anys ens ha portat al bosc per gaudir d'un passeig d'aquells que fan agafar gana. Tot transcorre amb placidesa. Anem saludant la gent que camina i també els que van a cavall, admirant, potser per escassa en altres indrets, la cordialitat que es manifesta entre els que fan els senders.
De retorn cap a casa, però encara en ple bosc, un soroll de fons ens crida l'atenció. Sembla una serra mecànica, però hi ha alguna cosa estranya perquè va a batzegades. Arrenca durant uns cinc segons, després es fa silenci i torna a arrencar. Quin peculiar ús per una serra! Poc a poc el soroll es va apropant. Si nosaltres no ens movem, com és possible? Només hi ha una explicació: algú va avançant amb una serra mecànica en mà. En moments com aquest es comprèn la nefasta influència d' haver vist tantes pel·lícules americanes de sèrie B. La inquietud creix.
I, de sobte, en un instant tot és clar. No hi ha cap serra. Apareix un nen d'uns 9 ó 10 anys muntat sobre un quad que sembla fet a mida. Va donant gas per una pujada però ho fa en períodes molt curts, després s'atura, i el seu pare, que va corrent al seu costat vestit amb un polo color crema i pantalons blancs, s'atura amb ell i li fa unes indicacions. Al cap d'un minut, arrenca de nou, avança dos metres més, i torna a començar el procés. Nosaltres reprenem el camí i passem just pel costat del vehicle. El senyor del polo no ens pot saludar perquè està en plena classe, de manera que enfilem per un nou sender i ens allunyem alleugerits. O potser no tant. És d'aquelles trobades que queda en la memòria i deixa neguit.
La primera preocupació és pel nen. L'Acadèmia Americana de Pediatria va recomanar la passada dècada que els infants de menys de 16 anys no havien de conduir aquests vehicles davant l'alarmant nombre d'accidents que es produïen. En canvi, alguns webs dedicats als esports extrems, afirmen que els miniquads fets expressament per nens es poden conduir des dels 5 anys.
El segon element de desassossec es troba en el bosc, però no en el de la Serra de Marina, sinó en el bosc del debat sobre valors, educació i models que quan més va més estèril resulta. Per tenir una conducta assenyada no fa falta tanta carcassa intel·lectual. La vida és plena d'accions ètiques protagonitzades per desconeixedors del significat d'aquesta paraula i, a la inversa, de persones amarades de valors que han acabat demostrant ben poca cosa.
És curiosa la història dels quads, uns vehicles que van néixer per solucionar les deficiències de comunicació en el medi rural i que s'han acabat convertint en un instrument més dels esports d'aventura de cap de setmana. És un vehicle que, per les seves característiques, causa un impacte important als ecosistemes. La major part de notícies que apareixen sobre el tema no ens parlen dels efectes de les màquines en sí sinó de la irresponsabilitat d'alguns conductors que creuen que poden passar per qualsevol lloc, fet que agreuja els impactes. De fet, molts d'aquests pilots de diumenge al matí estan convençuts que hi tenen tot el dret. La naturalitat del pare del nen amb el quad només es pot explicar des de l'absolut convenciment que el seu passeig era tan legítim com el de la resta de persones. I em sembla que aquí està la clau.
Quan van tenir lloc les primeres grans revolucions fruit de la il·lustració (la francesa i l'americana) van sorgir els drets fonamentals (a la vida, a la llibertat, a la igualtat, a la seguretat jurídica, a la integritat física, etc.). Més endavant es va incorporar a aquest corpus una segona onada de drets coneguts com a drets socials, que sintonitzaven amb els progressos en aquest àmbit, i que defensaven aspectes com la salut, l'alimentació, el treball. Posteriorment, cap a finals del segle XX, apareix la tercera generació amb el drets relatius al medi ambient, el consum, el patrimoni cultural, la qualitat de vida etc. Ja s'apunta una quarta generació de drets que tractaran de donar respostes en l' escenari del món digital.
Sense menystenir la importància que suposa aquest desenvolupament, cal observar que a mesura que es va avançant en la formulació de nous drets es detecta una tendència clara a la manca de concreció. Només això sol ja pot suposar un problema. Per exemple: què implica en realitat el dret a la qualitat de vida? La resposta del senyor del polo color crema i la meva seran molt diferents.
Un problema afegit és que, en un paisatge social on els drets s'acumulen, es pot produir una distorsió del nostre paper com a ciutadans. De manera que acabem per pensar que els obstacles i les limitacions, lluny de tenir un fonament o un sentit, són invencions odioses que algú ens ha posat per anar contra de l'expansió sempre legítima dels nostres desitjos. És en aquest clima on podria sorgir una novíssima generació de drets: els ficticis. Els que jo m'invento ara mateix perquè el meu nen faci el que a mi em dóna la gana.
