En l'era de les e-coses es generen e-residus i cal pensar en les seves estratègies de minimització i reciclatge. Els e-residus inclouen tota mena de rebuig de l'electrònica, des del plàstic dels aparells, passant per elements químics continguts en tòners, plaques i altres materials, fins a l'aparell mateix un cop ha exhaurit la seva vida útil (cada cop més curta). Els e-residus són un repte creixent a mesura que apareixen més dispositius en el mercat, més econòmics i amb una vida útil més curta. Segons la Unió Europea, ja representen el 4% del rebuig, si comptem només ordinadors i mòbils, i la seva gestió serà un problema greu a mig termini.
Els ordinadors, per exemple, tenen un cost de reciclatge molt alt. La seva sortida més eficient i menys costosa és allargar-ne la vida útil donant-los a institucions o duent-los a destins on encara poden ser usats a pesar de les seves prestacions limitades. Però això no es pot fer amb els CDs usats, o amb els tòners d'impressora, o amb les pantalles que ja no funcionen. A més, molts d'aquests elements es van incorporant a l'equipament domèstic com neveres, les mateixes televisions, mòbils, etc. En definitiva, tenim una combinació força irreconciliable entre el ràpid canvi tecnològic, l'obsolescència de l'electrònica, el seu baix cost i la dificultat per al reciclatge.
Sobre aquest darrer aspecte, el reciclatge, un problema és el fet que els materials, substàncies químiques i additius usats no es poden separar ni reciclar. L'única solució és substituir-los en origen a través de l'ecoinnovació. Per exemple, el recobriment dels cables conté additius halogenats per ignifugar-los. Això fa que els plàstics siguin difícils de reciclar i també de disposar per la seva alta toxicitat. La millor solució, com ja fan algunes empreses, és produir cables lliures d'halògens.
Si no hi ha una substitució en origen i el reciclatge és difícil, queda només la disposició o similar que, a més, ha d'anar precedida d'una recollida adequada, tot plegat subjecte a la legislació de cada país. El marc regulatori europeu és força clar i restrictiu en aquest aspecte, però la producció, distribució i ús de l'electrònica és global. Com en tantes altres ocasions, doncs, la solució passa per un compromís global. Sembla que aquest s'ha assolit pel que fa als retardants de flama bromats i empreses com Samsung, Sony, Nokia o Hewlett Packard han fet passos al respecte.
Però queden molts altres contaminants pendents de substitució, si és que aquesta arriba a ser possible. Hi ha plom en els tubs catòdics i a les soldadures, fins i tot arsènic en els tubs més antics, hi ha seleni i cadmi en els taulers de circuits elèctrics, crom en l'acer per evitar la corrosió, així com cobalt, i encara no s'ha eliminat completament el mercuri de components com interruptors o làmpades de baix consum. El problema d'aquests tòxics comença quan l'aparell ja no serveix i es converteix en rebuig, alliberant els elements a la natura si no se'n fa una disposició adequada.
Sembla que només hi ha dues vies possibles per al repte imminent que presenten els e-residus: l'ecoinnovació que permeti substituir els elements perillosos i tòxics, o bé optimitzar la combinació "més dispositius - més barats - més efímers" i fer-la més sostenible.