Què passaria si d'un dia per l'altre haguéssim de prescindir del navegador del cotxe o del mòbil? O si la cobertura dels nostres smartphones anés empitjorant progressivament enlloc de millorar? O millor, capgirem les preguntes: què passaria si, des dels submarinistes fins als expedicionaris del grans cims tinguessin cobertura telefònica per penjar vídeos en directe a les xarxes socials? O si tots, i no només els militars, poguéssim veure i controlar els moviments d'altres persones (diguem que amb el seu permís) en directe i des d'aplicacions com google earth?
(F)
Començant pels escenaris més probables, és a dir, els de les darreres hipòtesis, el que passaria d'entrada és que hauríem d'omplir l'espai orbital terrestre de satèl·lits. Si més no, sembla que això és així amb la tecnologia actual. La tecnologia GPS (Global Positioning System), segons definició que pot comprovar qualsevol a Internet, és un sistema de navegació que funciona via una xarxa de satèl·lits orbitant sobre el planeta i que proporciona la ubicació i l'hora en totes les condicions meteorològiques, en qualsevol lloc o prop de la Terra, on hi hagi una visió sense obstacles per a uns quatre satèl·lits o més (ja que el sistema funciona per triangulació de dades i amb una precisió de metres). El sistema proporciona servei militar, civil i comercial a tot el món. Va ser desenvolupat i instal·lat pels Estats Units i és de lliure accés per a qualsevol persona amb un receptor GPS, però en l'actualitat diverses regions estan en procés de desenvolupament de les seves pròpies xarxes, com Rússia, Xina o la Unió Europea.
Els usos actuals del GPS són múltiples i cada vegada més freqüents. Només a nivell civil s'utilitza per a la navegació terrestre, marítima i aèria, en topografia, en la construcció, per a operacions de salvament i rescat de persones però també per localitzar animals en la ramaderia, en la recerca científica, en l'esport, entre d'altres.
(F)
Doncs bé, sense els satèl·lits que reben i envien els senyals des de l'espai tot això no seria possible. Fa temps que es parla dels riscos de les deixalles espacials i el film ‘Gravity', recent guanyador de 7 òscars, ha tornat a posar aquest tema en l'ordre del dia. En efecte, sembla que hi ha un risc real i creixent derivat d'un augment en cadena dels residus espacials, que podria posar en perill l'enviament de satèl·lits a l'espai. Segons l'Agència Espacial Europea, en gairebé 50 anys d'activitats a l'espai, més de 4.900 llançaments han col·locat uns 6.600 satèl·lits en òrbita, dels quals uns 3.600 estan en l'espai, i només una petita part - al voltant de 1000 - estan encara en funcionament avui en dia. Només el 6% dels objectes catalogats en òrbita són naus espacials en funcionament, mentre que al voltant del 30% serien satèl·lits fora de servei i objectes relacionats amb les missions espacials.
A les més de 6.000 tones de deixalles que s'estima que hi ha en l'actualitat orbitant al voltant de la Terra, se n'hi van sumant cada cop que aquestes impacten entre elles o amb altres elements generant una reacció en cadena coneguda com síndrome Kessler pel científic que ho va exposar. Aquests anells de residus espacials en l'òrbita terrestre baixa plantegen un escenari al qual cal fer front si es vol continuar gaudint de la tecnologia GPS.
(F)
Però no es tracta únicament de la navegació per satèl·lit i les telecomunicacions. A l'espai, a banda de les missions exploratòries i científiques, també s'hi envien satèl·lits meteorològics i de recerca climàtica que poden ser fonamentals per preveure emergències de diferent tipus.
En altres paraules, a les hipòtesis futuristes i fatalistes del principi cal afegir-hi tota mena d'especulacions sobre les conseqüències de no disposar de satèl·lits per als diversos usos que se'n fa en l'actualitat. Sembla que les agències competents en la matèria han pres consciència de la magnitud del problema i investiguen solucions. De la nostra banda, probablement només ens quedi com contribució el fer un ús savi i sostenible de tota aquesta tecnologia.
