“Canvi climàtic: l’empremta humana” Aquest era el prometedor títol del reportatge que va emetre el programa “30 minuts” de TV3 el passat 20 de juliol. La promesa però, va generar decepció i certa indignació per l’enfocament, el missatge i el contingut del reportatge. Segurament aquest document audiovisual és un de tants dels que s’han produït que apuntalen el Business As Usual. Des d’una pretesa neutralitat i asèpsia, donen veu a “totes les parts” que no fan una crítica profunda i estructural sobre l’empremta humana a la Terra.
Per què els mitjans difonen aquest enfoc del Canvi Climàtic?
La primera cosa que hauríem de preguntar-nos és perquè els mitjans de comunicació es preocupen molt més ara que abans pel canvi climàtic (CC en endavant). Sembla que els diferents informes de la comunitat científica, representada en el seu màxim nivell pel Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC per les seves sigles en anglès), han posat la veu d’alarma sobre la necessitat d’actuar amb urgència davant d’aquest gran repte global. L’últim informe de l’IPCC ens parla de poc més d’una dècada per prendre mesures efectives. Fins i tot la classe política ha fet seva la urgència declarant l’emergència climàtica a tort i dret. A més, fenòmens com el de la jove sueca Greta Thumberg i la viralització del grups de joves que, sota el nom de Fridays for Future, es manifesten cada divendres pel seu futur, també hi han contribuït.
"En un tema com el CC que, com a societat, ens ve tant de nou, els punts de vista que s’exhibeixen en programes de màxima audiència com el “30 minuts” tenen una importància cabdal. I el reportatge de “l’empremta humana” donava la sensació que la tecnociència estava en el bon camí per trobar la solució. Que totes, com a societat, havíem d’esperar, confiar i fer un acte de fe; en definitiva ser-ne espectadores"
Tot això ha provocat que els mitjans més generalistes començin a parlar de CC i les televisions públiques emetin notícies relacionades pràcticament a diari. A falta d’altres eines i canals, les televisions públiques son un mitjà informatiu i formatiu per una gran part de la població adulta que consumeix la seva programació. En un tema com el CC que, com a societat, ens ve tant de nou, els punts de vista que s’exhibeixen en programes de màxima audiència com el “30 minuts” tenen una importància cabdal. I el reportatge de “l’empremta humana” donava la sensació que la tecnociència estava en el bon camí per trobar la solució. Que totes, com a societat, havíem d’esperar, confiar i fer un acte de fe; en definitiva ser-ne espectadores .
El joc de les paraules prohibides
En aquest reportatge, com en moltes de les declaracions de la classe política i dirigent, hi ha paraules prohibides. Capitalisme, col·lapse, límits, decreixement i moltes altres, no formen part dels diccionaris de la diplomàcia climàtica oficial. Sembla més efectiu, com feia el reportatge de “30 minuts”, proposar falsos debats que ja han estat superats: podem produir aliments al desert dessalant aigua amb energia solar? Pot l’agroindustria millorar l’eficiència de la producció d’aliments?. O el més psicodèlic: podem anar a buscar combustibles a altres planetes?
"La base material i energètica de qualsevol proposta que vagi en el sentit d’augmentar la tecnoesfera, aquesta capa de tecnologia construïda durant l’Antropocè a través de la qual ens relacionem amb la Natura, és limitada. Els recursos energètics i les matèries primeres necessàries pels avenços tecnològics no son infinites i aquestes no poden donar solucions a escala planetària"
La base material i energètica de qualsevol proposta que vagi en el sentit d’augmentar la tecnoesfera, aquesta capa de tecnologia construïda durant l’Antropocè a través de la qual ens relacionem amb la Natura, és limitada. Els recursos energètics i les matèries primeres necessàries pels avenços tecnològics no son infinites i aquestes no poden donar solucions a escala planetària, ni tant sols per la part enriquida que coneixem com a Nord Global.
Segurament les alternatives hauran de contenir més matèria grisa i menys matèria primera, més enginy i menys enginyeria convencional, i hauran de ser més compartides, col·lectives i comunitàries.
Però això xoca frontalment amb el paradigma del creixement i amb la relació establerta pel capitalisme entre la llibertat (individual) i la possibilitat d’escollir (material). Parlar de límits desacredita el cor del sistema. Doncs bé, allà va una altra paraula prohibida: col·lapse; seguir amb les mateixes ens durà al col·lapse i l’hòstia serà més dura, sobretot pels grups vulnerables com les migrants, les dones, les empobrides, etc...
"L’única resposta sensata en aquest punt és parlar de decreixement en el consum material i energètic, la resta son il·lusions interessades per perpetuar un model econòmic que beneficia (i molt) unes classes benestants, les elits extractives, que hipnotitza a les classes mitges i consumidores globals, i sotmet a gran part de la població mundial a situacions de pobresa multidimensional"
L’única resposta sensata en aquest punt és parlar de decreixement en el consum material i energètic, la resta son il·lusions interessades per perpetuar un model econòmic que beneficia (i molt) unes classes benestants, les elits extractives, que hipnotitza a les classes mitges i consumidores globals, i sotmet a gran part de la població mundial a situacions de pobresa multidimensional.
Per tant, que ningú no s’espanti, en aquestes condicions declarar-se anticapitalista és més sensat que no fer-ho, i també decreixentista, perquè així ho exigeixen els límits biofísics. El que passa és que amb aquestes credencials tens menys càmeres que t’enfoquin i menys reportatges que et demanin l’opinió.
Davant l’empremta humana, els nous moviments pel clima.
Malgrat les propostes que ens llançen son perquè reposem al sofà mentre solucionen “això del Canvi Climàtic”, nombroses persones s’estan organitzant per exigir mesures urgents, determinades i contundents. Des de les joves de Fridays for Future que estan presents a Barcelona, Girona, Lleida i més de 20 ciutats, passant per les accions d’Extinction Rebellion a Regne Unit però també a casa nostra i la campanya europea By 2020, We Rise Up, traduïda a l’Estat com 2020, Rebelión por el Clima. Aquestes xarxes internacionals que tenen grups locals a Catalunya es sumen a grups amb trajectòria com el Moviment de Justícia climàtica i de recent creació com ClimAcció, Families for Future i Barris pel Clima.
Sens dubte, això conforma un nou panorama dins la lluita socioambiental i climàtica que tindrà molt a dir en els propers anys. Els mitjans també jugaran el seu paper i caldrà veure si “els mitjans son un mitjà” per la transformació que necessitem. De moment no ho han estat.
"Els grups escolliran les seves paraules i els seus discursos i decidiran els seus principis i les seves estratègies de mobilització i incidència. Al cap i a la fi, el més important, donades les circumstàncies, és que les seves accions siguin efectives a curt termini sempre que no es caigui en l’autocomplaença"
De tota manera, els grups escolliran les seves paraules i els seus discursos i decidiran els seus principis i les seves estratègies de mobilització i incidència. Al cap i a la fi, el més important, donades les circumstàncies, és que les seves accions siguin efectives a curt termini sempre que no es caigui en l’autocomplaença.
L’Antonio Gramsci deia: “pesimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat”. Per ara, tibem de la voluntat, fem col·lectivament que l’empremta humana sigui veritablement sostenible i deixem les derrotes, si les hi ha, pel final del camí.
