El canvi obligat

Professor emèrit d’Ecologia de la UAB
02/11/2021 - 08:40

Ara que alguns mitjans comencen a parlar del final de la pandèmia, sembla que la majoria de la gent està desitjant tornar al model de vida anterior. Però això és incompatible amb la nostra pròpia supervivència, segons el darrer informe de l’IPCC. No hem après res?

Article publicat al blog del CREAF

Una advertència prèvia: el que dic es basa quasi tot en un seguit de lectures recents. Si faig cites, de vegades llargues, m’agradaria que s’entengués com una incitació a llegir els textos originals, perquè els crec inspiradors.

El darrer informe del Panel Intergovernamental sobre el canvi Climàtic (IPCC) ens hauria de preocupar a les persones que vivim a l’entorn de la Mediterrània, ja que aquí s’anuncia una reducció de precipitacions mitjanes anuals especialment forta (de l’ordre del 10-40%, o sigui que tindrem menys pluja i estarà encara pitjor repartida que ara). També adverteix l’IPCC, per tot el mon de fet, amb més o menys grau, de la major freqüència d’esdeveniments extrems. Però sembla que la majoria pensa que, passada la pandèmia, el que cal és tornar a allò de sempre. Deu ser allò de “és l’economia, estúpid!”, quan el que és molt estúpid és no adonar-se de l’acceleració del canvi, el qual trastoca de tal manera les perspectives de futur que s’ha de repensar quasi tot: economia, relacions socials, organització, urbanisme i no cal dir que polítiques. Molts voldrien que tornin aviat els turistes, i més si pot ser. Que ampliem els aeroports, els ports per a grans creuers, l’oferta hotelera, que fem uns Jocs Olímpics d’Hivern i estacions d’esquí per atraure turisme a les muntanyes (que tinguin neu o no sembla que és igual)… De la mateixa manera que la majoria creia (contra tota evidència) que les epidèmies eren cosa del passat, avui segurament la majoria creu, o vol creure, que això del canvi climàtic és una exageració. Això fa que equivoquem les prioritats d’una manera molt perillosa.

Turisme massiu a la Platja de la Barceloneta. Foto: CC BY-SA Otto Normalverbraucher, via Flickr Commons.

Lliçons de la història

"El canvi climàtic per ell mateix no va provocar guerres a la Petita Edat de Gel, però la fam i la pobresa que en derivaren sí".

Tant per les epidèmies com pel clima, podem treure lliçons del passat. Alguns autors han pensat que una manera d’entendre les conseqüències de l’alteració del clima podia ser veure quins han estat els efectes d’episodis històrics coneguts en què el clima ha fet un canvi sensible, i el cas més documentat és el de la Petita Edat del Gel, que va de la meitat del s. XIV a la meitat del XIX. Brian Fagan parla d’aquest període a Europa (Fagan, 2008). Philipp Blom (2019; 2021), parteix també de l’estudi de les conseqüències de tot ordre que va tenir aquest període. Constata Blom que el canvi climàtic per ell mateix no va provocar guerres, però la fam i la pobresa que es derivaren de la baixa producció sí van donar lloc a revoltes contínues i la misèria s’agreujava amb les guerres. La diferència de resposta al canvi del clima explica en bona part, segons Blom, l’enfonsament de l’Imperi Espanyol i l’èxit de la petita república neerlandesa que, lliure del pes del feudalisme, inventa una forma primera de capitalisme liberal i burgès, mentre l’Espanya del seu moment d’esplendor s’endeuta en guerres i més guerres fins a fer fallida, malgasta l’or i la plata que treu d’Amèrica abans fins i tot que arribi a Europa, així que els vaixells van directament a Gènova, on hi ha els bancs creditors, i explota tant la pagesia per l’avidesa de diners de la corona i dels nobles que tot plegat acaba en un desastre.

Paisatge nevat amb riu glaçat, de Pieter Brueghel el vell. Imatge: cea+, via Flickr Commons.

Del que ens diu la història dels canvis socials lligats al clima i a l’evolució de la tecnologia en podem treure, segons Blom en el segon llibre esmentat, una dotzena de grans conclusions, de les que en destaco algunes:

  1. No es pot dir “això no passarà mai”, perquè pot passar tot, fins i tot allò que ara ens sembla impossible;
  2. Som al mig d’una transformació vertiginosa, no és una mera qüestió de preferències de consum;
  3. Davant de canvis tan dràstics, o la societat reacciona constructivament o es limita a patir-los;
  4. El creixement basat en l’explotació, que és el model econòmic occidental, ha fet fallida;
  5. La democràcia i els drets humans no són la norma ni la conseqüència lògica del progrés, sinó una excepció recent i poc freqüent, potser un episodi únic (de fet, el que en diem progrés ha estat com una eufòria d’uns anys provocada pels excessos de consum d’una energia barata, el petroli);
  6. Les idees de llibertat, igualtat i fraternitat no són més que un relat que la nostra societat s’explica a ella mateixa i que pot substituir per un altre;
  7. Per sobreviure, les democràcies necessiten, a més de benestar, una esperança compartida amb una economia amb futur en pau amb els veïns i adaptada a l’era de les màquines;
  8. La transformació tecnològica afectarà també a la nostra vida personal, a les nostres idees i sentiments, a la imatge que tenim de nosaltres mateixos. No és només que nosaltres manipulem la tecnologia, ella també ens manipula;
  9. En una democràcia tot depèn de que hi hagi prou persones que aspirin a l’hora a un canvi radical, fet que deixa poc marge per a l’optimisme, ja que hi ha pocs indicis d’un canvi radical.
  10. Però, a manca d’un planeta B, diu Blom, només queda lluitar per fer néixer petits arxipèlags d’esperança, d’humanitat, de racionalitat. I que durin. Bé, el llibre diu moltes mes coses, llegiu-lo.

Philipp Blom i portada del seu llibre “Lo que està en juego”. Fotomuntatge a partir d’una foto de Vera de Kok, via Wikimedia Commons.

En el llibre de Fagan se’ns avisa que els esdeveniments que descriu mai són lineals, la petita Edat del Gel (penseu en els olis de paisatges nevats de Brueghel el Vell) és un temps de canvis caòtics i d’extrems. I així són també els efectes socials. La Petita Edat del Gel no és un cas únic. Hi hagué un canvi climàtic menor al s. III d.C. que va contribuir a que els bàrbars vencessin l’Imperi Romà (Harper, 2019; Brooke, 2014) . El llibre Colapso, de Jared Diamond (2006) explica altres exemples, com el període de sequeres i pluges irregulars que jugà un paper important en la desaparició de la civilització maia. I ara pensem en el darrer informe de l’IPCC, que ens alerta d’allò dels episodis extrems, i en les mostres d’episodis d’aquesta mena que ja hem anat veient els darrers anys.

Invertir, en què?

"Moltes de les inversions són nocives pel clima, la biodiversitat i la societat"

Si ens volem preparar seriosament per a la transició cap a un model més sostenible i menys explotador dels recursos, i per a estalviar-nos les pitjors conseqüències del canvi en les nostres societats, hauríem de tenir-ho ben present en les inversions que anem fent. N’hi ha moltes que tenen efectes duradors i, si no van en la direcció adient, si són nocives per al clima, la biodiversitat i la societat, seria molt millor no fer-les. Per desgràcia, si alguna cosa és clara (vegeu l’article de George Monbiot, 2021) és que estem omplint el mon de ciment i que l’objectiu dels projectes de noves infraestructures no és assolir les millores de comunicació i els seus efectes sobre l’economia i els llocs de treball, sinó enriquir els comissionistes i constructors: el seu interès pel tema s’acaba el dia que s’acaba l’obra, o quan es venen les construccions (habitatges, oficines, magatzems, naus industrials, etc.). Després, els aeroports, les autopistes, les vies d’AVE, els edificis, etc., romanen, tant si es fan servir molt com poc o gens.

Aeroport del Prat. Foto: CC BY Mike McBey, via Flickr Commons.

Entre altres regles que l’autor considera vàlides arreu del món destaquem: que els projectes que semblen millors sobre el paper acaben essent els que tenen més sobre-costos i aquells en què els beneficis promesos no es compleixen mai; que els beneficis ambientals sempre s’hi exageren; que la construcció d’infraestructures és la principal causa de destrucció de biodiversitat en els països que en tenen molta; que els majors danys recauen desproporcionadament en els territoris habitats per pobles indígenes; que, quan es fan infraestructures més verdes, no es retiren mai les antigues; i que als països rics hi ha un excés de certs tipus d’infraestructures (molts exemples a Espanya). L’autor acaba amb un missatge: si volem un món més verd, cal resistir la creixent marea de ciment.

Podeu llegir l'article complert al blog del CREAF.

Relacionats

Notícia

L’ampliació incorpora vint municipis de l’entorn del Parc Natural, inclòs Falset, la capital del Priorat, que es converteix en l’única comarca de Catalunya que ha apostat en la seva totalitat per un projecte de protecció envers la contaminació lumínica. La zona rep la certificació com a Destinació Turística Starlight en reconeixement a la bona qualitat del cel nocturn.

Notícia

L’Ajuntament de Parets ha presentat el projecte Transformem els Patis. La iniciativa té l’objectiu de transformar els patis de les escoles públiques d'infantil i primària en espais més educatius i naturalitzats i de fer-ho amb la implicació de tota la comunitat.

Entrevista

En aquesta Cimera del Clima de Glasgow (COP26), la salut i la seva relació amb la crisi climàtica han adquirit gran protagonisme. Jaime Martínez Urtaza és especialista en seguretat alimentària global i epidemiologia i estudia l'evolució dels patògens perillosos per als humans. Ens explica que la urgència per recuperar l'activitat econòmica després de la covid-19 està frenant les mesures contra l'escalfament, l'impacte de les quals és més gran en persones vulnerables com nens i ancians.

Butlletí