23/10/2002 - 00:00
Actualització 23/10/2002
[Article publicat el 29/09/2002] Des de fa quatre anys, Rwanda i la República Democràtica del Congo (RDC) mantenen una guerra que ja s'ha cobrat la vida de dos milions i mig de persones. A més de la mitja dotzena de països de l'Àfrica Central implicats (Uganda, Burundi, Angola, Namíbia, Zimbabwe i Sudan), Líbia i Corea del Nord també tenen interessos en la guerra com a proveïdors d'armes i suport logístic. A les hostilitats ètniques, cal sumar-hi la lluita de poder que hi ha pel coltan.
El coltan (abreviació dels minerals columbita i tantalita) és un metall molt cotitzat que persegueixen, des de fa una dècada, grans companyies tecnològiques i fabricants de telèfons mòbils perquè resulta extremadament eficaç per regular el voltatge i emmagatzemar energia. Quan el coltan és refinat a les fàbriques europees i nord-americanes es converteix en tàntal, un element metàl·lic les propietats del qual són molt importants per al funcionament de telèfons mòbils, ordinadors portàtils, videoconsoles, assistents digitals personals (PDA) o qualsevol altre aparell electrònic amb components miniaturitzats. Sony, Nokia, Ericsson, Motorola, Alcatel, Dell, Hitachi, NEC, Intel, etcètera són des de fa anys els consumidors de tàntal.
El mes de juliol passat, els presidents de Rwanda, Paul Kagane, i de l'RDC, Joseph Kabila, van decidir signar un primer acord (només bilateral) que suposa un alto el foc. Les esperances d'una pau duradora a la zona són mínimes ja que hi ha massa actors implicats. Tots els que trafiquen amb el coltan saben que estan fora de la llei, però hi ha massa diners en joc per no saltar-se-la.
Fins a les mines de coltan de la República Democràtica del Congo arriben cada any milers de refugiats, presoners de guerra que hi van a reduir les seves penes, grangers expulsats de les seves terres i joves de 12 a 18 anys que, sota la vigilància de militars ugandesos i rwandesos, són obligats a cavar grans cràters a la terra per trobar el metall preciós.
Amb ells conviu també una plaga de gonocòccia i sida generada per les miserables condicions de salut i higiene. En una situació així, un congolès només vol que els del Nord consumeixin molts aparells electrònics que requereixin coltan, perquè el contrari és pitjor per a ell. La caiguda del Nasdaq, a la primavera de 2001, va alterar les entranyes d'aquesta economia submergida del Congo: en baixar la demanda de productes d'alta tecnologia, un miner havia d'extreure coltan durant tot el dia només per mantenir-se en pèssimes condicions, i treballar tres o quatre jornades per pagar-se les medicines que el salvessin d'una gonocòccia.
Un miner pot extreure al dia un quilo d'aquest metall preciós, la qual cosa suposa un benefici d'entre 10 i 50 dòlars la setmana, mentre que qualsevol treballador congolès guanya 10 dòlars al mes. Per acabar d'arrodonir el conflicte, les principals reserves de coltan es troben en parcs naturals com el de Kahuzi-Biega, en els quals els goril·les, elefants i ocapis estan desapareixent. Els congolesos estan rebent molt poc a canvi de destruir el seu país.
Però, com parar un conflicte on tots els que hi trafiquen guanyen? El Consell de Seguretat de Nacions Unides ha proposat que es faci complir un embargament a tots aquells que exportin coltan i altres recursos naturals d'Uganda i Rwanda. Els fabricants d'alta tecnologia no volen que aquest assumpte perjudiqui la imatge de les seves companyies i han assegurat que només l'adquireixen a Austràlia, el Canadà o el Brasil (països autoritzats per a l'extracció en petites quantitats). Però hi ha molt poques possibilitats de demostrar si el tàntal utilitzat als nostres mòbils procedeix o no del Congo, perquè en la xarxa proveïdora intervenen molts intermediaris. Altres companyies, com l'aèria Sabena, ja han anunciat que deixarien de transportar-lo.
Què passarà amb l'extracció del coltan si s'acaba el conflicte? La tecnologia continua el seu camí, fins i tot a l'Àfrica. Segons la Unió Internacional de les Telecomunicacions (UIT) , el 2005 hi haurà 100 milions d'usuaris de telèfons mòbils al continent africà. Quina opció escolliran les corporacions d'alta tecnologia i els governs on estan situades aquestes empreses per acabar amb la massacre, el tràfic il·legal i l'explotació d'éssers humans si la demanda de tàntal continua augmentant? Nosaltres, els ciutadans del carrer que som els consumidors finals d'aquests aparells, tenim alguna cosa a dir o fer referent a això?
Segons un estudi del Worldwatch Institute, les guerres generades al voltant del comerç de productes com ara el mineral coltan, necessari per la fabricació de telèfons mòbils, diamants, fusta de boscos tropicals o altres materials difícils de trobar són les responsables de la mort o el desplaçament de vint milions de persones al tercer món.
[Article publicat el 29/09/2002] Des de fa quatre anys, Rwanda i la República Democràtica del Congo (RDC) mantenen una guerra que ja s'ha cobrat la vida de dos milions i mig de persones. A més de la mitja dotzena de països de l'Àfrica Central implicats (Uganda, Burundi, Angola, Namíbia, Zimbabwe i Sudan), Líbia i Corea del Nord també tenen interessos en la guerra com a proveïdors d'armes i suport logístic. A les hostilitats ètniques, cal sumar-hi la lluita de poder que hi ha pel coltan.
El coltan (abreviació dels minerals columbita i tantalita) és un metall molt cotitzat que persegueixen, des de fa una dècada, grans companyies tecnològiques i fabricants de telèfons mòbils perquè resulta extremadament eficaç per regular el voltatge i emmagatzemar energia. Quan el coltan és refinat a les fàbriques europees i nord-americanes es converteix en tàntal, un element metàl·lic les propietats del qual són molt importants per al funcionament de telèfons mòbils, ordinadors portàtils, videoconsoles, assistents digitals personals (PDA) o qualsevol altre aparell electrònic amb components miniaturitzats. Sony, Nokia, Ericsson, Motorola, Alcatel, Dell, Hitachi, NEC, Intel, etcètera són des de fa anys els consumidors de tàntal.
El mes de juliol passat, els presidents de Rwanda, Paul Kagane, i de l'RDC, Joseph Kabila, van decidir signar un primer acord (només bilateral) que suposa un alto el foc. Les esperances d'una pau duradora a la zona són mínimes ja que hi ha massa actors implicats. Tots els que trafiquen amb el coltan saben que estan fora de la llei, però hi ha massa diners en joc per no saltar-se-la.
Fins a les mines de coltan de la República Democràtica del Congo arriben cada any milers de refugiats, presoners de guerra que hi van a reduir les seves penes, grangers expulsats de les seves terres i joves de 12 a 18 anys que, sota la vigilància de militars ugandesos i rwandesos, són obligats a cavar grans cràters a la terra per trobar el metall preciós.
Amb ells conviu també una plaga de gonocòccia i sida generada per les miserables condicions de salut i higiene. En una situació així, un congolès només vol que els del Nord consumeixin molts aparells electrònics que requereixin coltan, perquè el contrari és pitjor per a ell. La caiguda del Nasdaq, a la primavera de 2001, va alterar les entranyes d'aquesta economia submergida del Congo: en baixar la demanda de productes d'alta tecnologia, un miner havia d'extreure coltan durant tot el dia només per mantenir-se en pèssimes condicions, i treballar tres o quatre jornades per pagar-se les medicines que el salvessin d'una gonocòccia.
Un miner pot extreure al dia un quilo d'aquest metall preciós, la qual cosa suposa un benefici d'entre 10 i 50 dòlars la setmana, mentre que qualsevol treballador congolès guanya 10 dòlars al mes. Per acabar d'arrodonir el conflicte, les principals reserves de coltan es troben en parcs naturals com el de Kahuzi-Biega, en els quals els goril·les, elefants i ocapis estan desapareixent. Els congolesos estan rebent molt poc a canvi de destruir el seu país.
Però, com parar un conflicte on tots els que hi trafiquen guanyen? El Consell de Seguretat de Nacions Unides ha proposat que es faci complir un embargament a tots aquells que exportin coltan i altres recursos naturals d'Uganda i Rwanda. Els fabricants d'alta tecnologia no volen que aquest assumpte perjudiqui la imatge de les seves companyies i han assegurat que només l'adquireixen a Austràlia, el Canadà o el Brasil (països autoritzats per a l'extracció en petites quantitats). Però hi ha molt poques possibilitats de demostrar si el tàntal utilitzat als nostres mòbils procedeix o no del Congo, perquè en la xarxa proveïdora intervenen molts intermediaris. Altres companyies, com l'aèria Sabena, ja han anunciat que deixarien de transportar-lo.
Què passarà amb l'extracció del coltan si s'acaba el conflicte? La tecnologia continua el seu camí, fins i tot a l'Àfrica. Segons la Unió Internacional de les Telecomunicacions (UIT) , el 2005 hi haurà 100 milions d'usuaris de telèfons mòbils al continent africà. Quina opció escolliran les corporacions d'alta tecnologia i els governs on estan situades aquestes empreses per acabar amb la massacre, el tràfic il·legal i l'explotació d'éssers humans si la demanda de tàntal continua augmentant? Nosaltres, els ciutadans del carrer que som els consumidors finals d'aquests aparells, tenim alguna cosa a dir o fer referent a això?
