Una pujada del mar de mig metre, probable ja el 2050, podria afectar a poblacions urbanes de l'ordre 800 milions de persones. Londres, amb un 75% de la seva superfície per sota del nivell del mar, fa anys que treballa en una estratègia.
Font: Getty
L'expressió ecologia urbana s'ha emprat per designar estudis diferents. Hi ha els treballs que fan referència a comunitats de diverses espècies, o poblacions d'una, de plantes i animals que viuen en les ciutats: estudis sobre la flora de plantes vasculars o de briòfits, sobre els ocells, mamífers, papallones, etc., o sobre la demografia d'espècies concretes, habitants antics de zones urbanes com rates, coloms o gavines, que s'hi han introduït recentment i prosperat, com les cotorres, o que les visiten amb freqüència creixent, com els senglars. I estudis que consideren les ciutats com ecosistemes i el seu metabolisme (fluxos de materials i energia d'entrada i sortida, emissions de gasos d'efecte hivernacle, abocaments d'aigües residuals, condicions ambientals, etc.). Parlaré d'aquesta segona aproximació.
Els primers treballs sobre ecosistemes urbans són dels anys 1970. El principal referent europeu fou l'estudi de Duvigneaud i Denayer-DeSmet a Brussel·les. El 1981 es publicà un estudi molt complet de Hong-Kong fet per investigadors australians que aprofitava que aquella ciutat era llavors no sols una illa sinó també un estat, cosa que facilitava el fet de disposar de dades d'entrades i sortides. El 1980, vam iniciar un programa MAB-UNESCO sobre Barcelona que ens dugué a publicar dos llibres, un mapa ecològic, un estudi monogràfic sobre el verd urbà i diversos articles, i a dissenyar una exposició (Barcelona funciona: ecologia d'una ciutat) que es va fer a l'Hivernacle de la Ciutadella. Aquesta línia de treball esdevé cada cop més important, a causa del paper de les ciutats en l'ecologia global: ocupen només un 2% dels territoris continentals, però aviat el 80% de la població humana viurà en ciutats de més de 100.000 habitants, quan a mitjan segle passat ho feia menys d'un 30%, i la contribució urbana a les emissions de gasos hivernacle, i per tant a l'escalfament climàtic, és enorme. A més, han crescut en molt pocs anys enormes macrociutats, sobretot a Àsia i Àfrica, que presenten problemes específics molt seriosos. Les ciutats, com més grans, més insostenibles resulten.
El disseny i la construcció urbans són elements claus del futur. Haurem de canviar la manera de construir, per reduir l'ús de recursos i la producció de residus sòlids, líquids i gasosos, així com el consum d'aigua i energia, i pensar els edificis i l'urbanisme per possibilitar un transport eficient i una adaptació a condicions climàtiques noves. Caldrà refer les normatives per millorar l'aïllament tèrmic, la separació de conduccions d'aigua de boca i aigües grises, la recuperació de l'aigua usada, la presència de refugis climàtics, l'electrificació del transport... Dividir les ciutats en mòduls funcionals, amb poblacions de màxim 400.000 habitants, en els que tot allò que cal al ciutadà es pugui trobar en una àrea a no més de 15 minuts a peu, augmentaria la sostenibilitat i la resiliència.
"Haurem de canviar la manera de construir, per reduir l'ús de recursos i la producció de residus sòlids, líquids i gasosos, així com el consum d'aigua o energia, i pensar els edificis i l'urbanisme per possibilitar un transport eficient i una adaptació a condicions climàtiques noves."
D'altra banda, moltes ciutats són als litorals o a la vora dels grans rius. La pujada del nivell del mar i les inundacions representen una greu amenaça. L'aglomeració urbana més gran del món, que inclou Guangzhou (l'antiga Canton) i altres municipis, amb 42 milions d'habitants, es troba a la Xina, al delta del riu de la Perla, una situació perillosa. El desastre causat per l'huracà Katrina a Nova Orleans és un exemple d'un risc per les ciutats costaneres, risc que creix amb l'augment del nivell del mar i la freqüència d'episodis climàtics violents associats a l'escalfament. La NASA ha identificat unes 300 ciutats en perill de quedar totalment o parcialment sota l'aigua a finals de segle, entre elles Tokyo, Sant Petersburg, Djakarta, Nova Orleans, Rio, Ho-Chi-Minh, Calcuta, Dacca, Bombai, Bangkok, Shanghai, Rangún, Miami, Amsterdam, Basora i no cal dir que Venècia. Altres fonts eleven a 570 les ciutats en perill d'afectacions importants i calculen que una pujada de mig metre, probable ja el 2050, podria afectar a poblacions urbanes de l'ordre 800 milions de persones. Londres, amb un 75% de la seva superfície per sota del nivell del mar, fa anys que treballa en una estratègia contra els efectes del canvi, i també ho fan altres ciutats sobretot a Europa. La pujada del nivell del mar dificulta el desguàs de les aigües dolces de rius, rieres i torrents, així que, per exemple a Barcelona, als pous de la xarxa del metro les bombes extrauen 345 L d'aigua per segon, per evitar la inundació de les vies. L'aigua marina, salada, té un alt poder corrosiu sobre les infraestructures subterrànies.
Lagos, Manila i Barcelona, amenaçades
L'augment de la temperatura o la manca d'aigua potable -no oblidem l'efecte illa de calor-, a més de les inundacions, seran problemes greus a Lagos (una de les ciutats que més creixen del món), Manila, Bogotà (que depèn d'aigua de glaceres en vies d'assecament), etc. Barcelona, com altres ciutats mediterrànies, s'exposa a temperatures estivals perilloses per a la salut: es calcula que més del 4% de la mortalitat estival a les ciutats europees es deu a la calor, i aquesta anirà en augment els anys que venen, fet que pot afectar greument el turisme (juntament amb la pèrdua de platges) però també als residents, i que demanarà un gran esforç d'adaptació i augmentarà la demanda energètica, d'aigua potable i d'espais verds. Un altre aspecte de l'ecologia de les ciutats és que la gran densitat de població i la globalització incrementen el risc d'epidèmies i fenòmens com el de les espècies introduïdes invasores o vectores de malalties.
Hem d'entendre cada cop millor el metabolisme urbà i repensar estructures i funcionalitats, aprenent a adaptar-les a condicions més extremes i que suposaran riscos, alguns nous, tenint en compte les vulnerabilitats desiguals de la població. Cal protegir les maresmes perquè actuen d'amortidors dels efectes de l'aigua. Algunes mesures suposaran costos importants, com la construcció de dics o alguns aspectes de la remodelació urbanística per mitigar els impactes del canvi. Totes les ciutats haurien d'implementar estratègies amb participació d'experts (arquitectura, urbanisme, transport, ecologia, geologia, hidrologia, sanitat, etc.), no sols per a fer plans sinó per monitorar la mitigació dels efectes del canvi, adaptar allò que calgui i incrementar la resiliència dels sistemes urbans, millorant la seva relació amb els ecosistemes veïns o remots sobre els quals impacten sovint negativament.
