Un congrés obert, amb una fórmula improbable, estructurat en vuit sessions virtuals, preparades una a una amb recepta artesana.
Per fortuna no viatjaven sols: aquí el gran encert. Vuit institucions i entitats, més de 25 ponents i un miler d’assistents els van acompanyar en l’exploració. Digueu-li ODS 17: la necessitat de fer aliances en educació ambiental, ja postulada com a lema per la primera edició del Congrés (Girona, 2018) va resultar decisiva perquè l’experiència fos plena i, sobretot, fructífera.
Podríem dir que el II Congrés Nacional d’Educació Ambiental (CNEA) ha estat el cau del conill d’Alícia en terra de meravelles de la generació actual de l’educació ambiental catalana. Els organitzadors, agafats per sorpresa per la corredissa eixelebrada del virus, van optar per no renunciar a l’expedició, es van llançar-se de cap a l’avenc i van iniciar un viatge iniciàtic que va desembocar en noves descobertes i aventures, plenes de coneixences. Un congrés obert, amb una fórmula improbable, estructurat en vuit sessions virtuals, preparades una a una amb recepta artesana. Per fortuna no viatjaven sols: aquí el gran encert. Vuit institucions i entitats, més de 25 ponents i un miler d’assistents els van acompanyar en l’exploració. Digueu-li ODS 17: la necessitat de fer aliances en educació ambiental, ja postulada com a lema per la primera edició del Congrés (Girona, 2018) va resultar decisiva perquè l’experiència fos plena i, sobretot, fructífera.
Participació i diàleg entre generacions
Sobre la base de l’aliança com a requisit imprescindible, es va construir una hipòtesi compartida pels organitzadors que va quedar reflectida en el lema del congrés: és el moment de transitar “de l’acció individual a la transformació col·lectiva”. I aquesta hipòtesi era la que es volia sotmetre a la validació del col·lectiu: la participació va ser un dels eixos irrenunciables del congrés. Si hi creiem, hi anem amb tot.
El diàleg ‘entre generacions’ va ser una altra de de les riqueses que es van afegir a la singladura. La història de l’educació ambiental no és tan llarga, però probablement per primera vegada, pioners, menestrals i joves exploradors van poder intercanviar arguments en un fòrum obert, participatiu i entre iguals. Sovint, fórmules antigues rejovenides amb formats innovadors. La veu de la sessió inaugural es va encarregar d’invocar el relat del rerefons històric i de fer la valoració consegüent. Pablo Meira, Teresa Franquesa i Paco Heras van recollir les idees de la seva conversa en un article que es pot consultar a la web del Congrés, juntament amb l’enregistrament íntegre de la sessió. Entre moltes altres aportacions, un dels debats que es posa sobre la taula és, justament, el del canal de transmissió entre generacions, que implica l’aprofitament o, tristament de vegades, la pèrdua de coneixements i experiències. És un problema de ‘terminologia’ divergent entre l’educació ambiental ‘oficial’ i els activistes de la nova època? O és una qüestió de fons i descrèdit i es tracta d’un nou ‘fracàs de l’EA?
Deu punts per a una declaració institucional
El Congrés va elaborar un decàleg de punts —destil·lat de les fructíferes aportacions de les dinàmiques participatives que es van organitzar en cada sessió— que van servir per redactar la ‘Declaració del II Congrés Nacional d’Educació Ambiental, per transitar de l’acció individual a la transformació col·lectiva’. La declaració està oberta a l’adhesió de tots aquells que es vulguin sumar a les propostes del Congrés —administracions, entitats, empreses, centres educatius, universitats i particulars— i que vulguin utilitzar-la, dins del seu àmbit de treball, com a argument per generar implicació.
El decàleg s’estructura en blocs, que no s’expliciten en la Declaració, però que marquen clarament la dinàmica de les conclusions del Congrés. El primer bloc (punts 1 a 3) —que podríem anomenar ‘de visió’— aporta idees sobre el rol de l’educació ambiental en el nostre marc social i històric, en particular sobre l’extrem a on hem arribat i les crisis on ens hem immergit. Crisis ben tangibles que imposen una resposta urgent cap a un canvi de model en la relació de la societat amb el medi. Que l’educació ambiental és la (una) resposta, un instrument del qual seria irresponsable prescindir. Que en la mateixa mesura que altres instruments d’actuació social, l’educació ambiental necessita recursos i reclama una concreció d’objectius i una planificació estratègica (i una dotació pressupostària!). I que l’escala local, que és l’àmbit més proper i vivencial de les persones, és el cercle de treball en què l’educació ambiental aconsegueix un impacte més perceptible.
Noves ‘maneres de fer’
Un segon bloc (punts 4 a 8) —que podríem anomenar ‘d’acció i maneres de fer’— comença amb un postulat genèric que bascula entre la visió i els procediments: (4) ‘Cal generar experiències autènticament transformadores’. Si apostem per la ‘transformació col·lectiva’, un dels reptes pedagògics que té l’educació ambiental és el de generar processos d’aprenentatge que portin cap a experiències autènticament transformadores. Fàcil de dir. No tan fàcil de fer. Afortunadament, el col·lectiu és ampli i competent, i aquí és imprescindible destacar l’aportació de l’Arnau Amant, la Mariona Espinet i la Neus Sanmartí, que van fer una aportació molt necessària per al col·lectiu d’educadors ambientals (sovint més propers a ‘l’ambient’ que a ‘l’educació’). Aportació que van tenir la generositat de reflectir-la en un article de lectura recomanable. Sobre la idea de fons: “una nova mirada sobre el món [que] no només ens fa comprendre millor els problemes socioambientals, sinó que també ens permet prendre millors decisions per poder-lo transformar”, l’article fa un recull de les aportacions de tots els participants en la sessió, ben estructurades en tres reptes que són una veritable guia pedagògica per a la professió: 1. generar processos d’ensenyament i aprenentatge a partir de problemes autèntics; 2. incorporar les veus d’altres agents per tal de generar experiències socioambientals transformadores en comunitat i; 3. repensar els processos de recerca i avaluació per tal que siguin motors de transformació.
El següent punt del decàleg (5) està vinculat encara en la visió però connecta amb els procediments: ‘Transformar des de la participació’. Una idea que concorda plenament amb el tarannà amb què es va organitzar el Congrés: cal incorporar-hi les veus de tots els agents per tal de generar experiències socioambientals transformadores en comunitat. I un corol·lari, hom diria que evident, però que cal apuntar: els col·lectius han de disposar d’estructures de participació ben definides de participació i comunicació.
Un món de ciència i emoció, i de llenguatges nous
I, quant a maneres de fer, tres idees més d’aquest segon bloc del decàleg: tres claus de criteri metodològic que aporten color i, per tant, estímul. La primera (6) se centra en el nexe de la ciència amb l’educació ambiental, ‘una simbiosi fèrtil’. La ciència ciutadana va aflorar al Congrés com a paradigma d’aquest lligam. En els anys recents, la ciència ciutadana ha emergit amb força en el panorama de l’educació ambiental i s’ha revelat com un instrument transformador, tant pel seu component participatiu com per la seva contribució a generar consciència enfront de les emergències climàtica i de la biodiversitat. Voldríem, però, apuntar un parell d’idees. ’Educació ambiental’ i ‘ciència ciutadana’ comparteixen la singular característica gramàtica de reunir ‘dues paraules’, subjecte i atribut, per generar com a resultat conceptes nous que sinèrgicament van més enllà dels mots que els conformen.
Actualment, l’educació ambiental s’ha abocat a l’àmbit de la ciència ciutadana més tradicional, l’anomenada de ‘col·laboració distribuïda’, on el disseny i la gestió del projecte romanen en mans dels àmbits de recerca, i la ciutadania actua com a recopilador de dades (que no és poc). En aquesta situació, esperable en una etapa inicial, els objectius del projecte serveixen bàsicament als interessos de la recerca (que tampoc és poca cosa). Es tracta, en definitiva, d’aliances guanyadores —nosaltres guanyem, vosaltres guanyeu, el medi ambient guanya—. Però semblaria interessant que, des del món de l’educació ambiental, s’explorés paulatinament la possibilitat de generar projectes més adaptats a un entorn local concret o a una problemàtica ambiental específica i pròpia. I, també, iniciatives en les quals la ciutadania tingui una implicació més directa, tant en el disseny com en la gestió de dades, que li permeti l’adopció de decisions ambientals informades i ‘autènticament transformadores’.
El següent apunt (7) sobre ‘maneres de fer’ és una altra consideració que ha surat a l’ambient en totes les sessions del Congrés: la ‘vinculació entre les emocions i aprenentatge’, la constatació que l’educació ambiental ha de cercar pràctiques més connectades amb les vivències en primera persona. Una premissa que es fonamenta en el convenciment que la vinculació amb les emocions millora l’aprenentatge, i que l’educació ambiental és un àmbit especialment adequat per construir aquest vincle i contribuir així a l’empoderament per a l’acció. Caldria verificar aquest extrem i aprofundir més en la qüestió. La intuïció, efectivament, apunta en aquest sentit. Però, de la mateixa manera que quan es va parlar de reptes pedagògics es va demanar i agrair el concurs de la pedagogia, en aquest cas caldrà invocar-la també. I això comporta una nova aliança, de nou amb els àmbits de la recerca, però, també, amb el món de l’escola. Serà irresponsable prescindir de la veu, el bagatge i el coneixement d’un col·lectiu que treballa una gran part de les experiències educatives de la comunitat. Especialment les administracions i les entitats de l’educació ambiental, des de la seva expertesa merescudament reconeguda, hauran de mostrar especial cura a escoltar —proactivament— la comunitat educativa. Incloent-hi, també, esclar, la tantes vegades reclamada millor connexió entre les administracions educativa i ambiental. Hi tornarem més endavant.
Una puntualització sobre el tema de les emocions. Advertència general dels participants del Congrés i vella reivindicació del col·lectiu: evitar generar ecoansietat i la consegüent percepció d’impotència per generar canvis. Novament, ens vindria de meravella el suport de la psicopedagogia i, com també s’ha reivindicat a bastança, aliances amb els mitjans i altres col·lectius implicats en l’esfera de la comunicació.
I un punt final del decàleg sobre metodologies (8): ‘llenguatges nous per a l’educació ambiental’. Els participants en el Congrés van reconèixer en tot moment que el món actual ens brinda contínuament formats innovadors d’expressió i de comunicació que cal aprofitar i incorporar a les maneres de fer de l’educació ambiental. Per tant, la creativitat ha de combinar elements del món de l’art, de la cultura i de la tecnologia, que sens dubte poden esdevenir eines molt potents a l’hora de generar transformació. De nou, suport i transversalitat. La major part del col·lectiu de l’educació ambiental prové de sectors acadèmics molt concrets, amb tota la formació que vulguem en aquests nous llenguatges. Però sovint sense l’ofici ni el bagatge. No és cap descrèdit demanar als professionals corresponents ens acompanyin en el viatge.
Reivindicació per transformar la societat
El tercer bloc del decàleg (punts 9 i 10) es posiciona clarament en la reivindicació. Reivindicació del col·lectiu de l’educació ambiental cap a si mateix, cap a la societat en general i cap a tots els que responsablement entenguin que els està dirigida. Ras i curt, l’educació ambiental és una aposta necessària per a la transformació social enfront de les emergències actuals. I, en conseqüència, requereix de recursos econòmics, tècnics i humans. Tota una declaració d’intencions verbalitzada des de la professió, però també des de l’ètica col·lectiva. El Congrés va vincular també un seguit de criteris aquesta reivindicació: l’aportació de recursos de cada actor ha de mantenir un criteri de proporcionalitat a la responsabilitat que ostenta.
El decàleg finalitza amb una conclusió solemne del Congrés, compartida i consensuada per la diversitat de persones i d’organitzacions que van participar en el conjunt de sessions: el convenciment que cal cultivar la col·laboració a tots els nivells i teixir aliances entre tots els actors involucrats, perquè les actuacions orientades a la transformació col·lectiva de la nostra societat són la resposta adequada als reptes que ens plantegen les crisis del nostre temps.
Parlem un mateix idioma?
La impressió dels organitzadors en finalitzar el Congrés va ser molt satisfactòria. El certamen es va haver de treballar sessió a sessió, amb il·lusió i esforç, en circumstàncies no del tot favorables. I, sobretot, es té la sensació d’haver fornit un espai per a la participació en el que tot el col·lectiu de l’educació ambiental ha pogut manifestar el seu parer i ha contribuït al disseny d’un full de ruta per encarar els objectius i els reptes dels propers anys.
Tanmateix, no se’ns escapen algunes ombres que val la pena comentar, en particular una de significativa i pendent de molt temps ençà. Tradicionalment, i encara ara, l’educació ambiental ha estat pensada per a un destinatari principal: l’àmbit escolar. Des de sempre, s’ha convingut que cal ampliar el públic de l’educació ambiental al món dels adults, a les famílies i als col·lectius. I cal reconèixer que s’hi ha avançat. Però és innegable que el gruix de l’activitat se segueix dirigint a l’educació formal. I, no obstant això, la participació d’aquest àmbit en el Congrés va ser significativament baixa (per emprar un adverbi de cortesia). Siguem concrets: parlem d’un 6,7 %, concentrat majoritàriament en només una de les sessions del Congrés, la dedicada als reptes pedagògics. No és un percentatge satisfactori. Té explicació aquesta anomalia? És transcendent? Ens hem de preocupar?
Ja en preparar la primera edició del Congrés, l’any 2018 a Girona, en què es pretenia congregar participants dels diferents sectors —entitats, administracions, universitats i món escolar— per tal de donar fortalesa al lema del simposi, ‘Teixir aliances per avançar en l´educació ambiental’, algú, davant les dificultats per aconseguir consensuar un paquet d’objectius comuns i una estructura de congrés, va observar: “potser és que parlem idiomes diferents!” Parlem idiomes diferents els diversos col·lectius de l’educació ambiental?
Podríem trobar infinitat de causes a les quals atribuir el fenomen. Sabem de la complexitat de la professió docent i, precisament en aquests moments, no entrarem en consideracions. Alguna cosa, tanmateix, no va a l’hora. Es tracta d’un problema transcendent? ‘Transcendent’ és una paraula gruixuda, però és evident que la situació, si més no, no és desitjable. Que el col·lectiu receptor de la major part de l’activitat de l’educació ambiental faci un acte de presència tan escàs en un congrés nacional pot ser atribuït a manca d’informació, falta de temps, anomalies en l’estructura del sistema educatiu, errors en el disseny del congrés, desconeixement mutu dels col·lectius, diàleg insuficient... o tal vegada que parlem un idioma diferent. Qui ho sap? Potser no és l’espai per treure’n conclusions, temps hi haurà. Però sí que és el moment de constatar-ho. Perquè quedi constància, són moltes les vies d’interacció obertes des de les administracions i des de l’escola, totes ben conegudes i totes molt valuoses, en som ben conscients. Amb tot, cal posar remei a aquesta desconnexió. Potser aquest és un dels reptes pendents de l’educació ambiental.
Epíleg per a la il·lusió
El passat 26 de gener, Dia Mundial de l’Educació Ambiental, el Congrés Nacional d’Educació Ambiental va anunciar la constitució d’una secretaria permanent que permetrà establir una plataforma de treball intercongressos i desenvolupar els compromisos que el Congrés va assumir en la seva declaració final. Cal afegir-hi l’estudi sobre la professionalització del sector de l’educació ambiental, elaborat per dos dels organitzadors del Congrés, un avenç molt important per a la professió.
En aquest moment, és just també dedicar unes paraules d’agraïment a les persones que han fet possible el Congrés en circumstàncies adverses. Als participants, als ponents, a les institucions i a les entitats i, també, a les consultores que ens han acompanyat, que en tot moment han prestat un servei professional de primera línia.
El Congrés ha estat un laboratori de síntesi de coneixement de l’educació ambiental a Catalunya, ha refermat la necessitat de teixir aliances per avançar en educació ambiental i ha fet èmfasi en la urgència de transitar de l’acció individual a la transformació social col·lectiva. Un pas important. Ara ens queda molta feina per fer i molt camí per descobrir.
