El diccionari defineix "progrés" com "acció d'anar cap a endavant", i també com "avanç, avenç, perfeccionament". És aquesta última accepció la que s'utilitza habitualment per a referir-nos a la irreversible millora que en les seves condicions de vida ha experimentat la humanitat en els dos últims segles. O almenys això és el que diu el consens. Perquè... és que hi ha algú que s'atreveixi a anar contra la idea del progrés?
Possiblement no es pugui llançar pitjor sospita sobre algú que la de "ser enemic del progrés". No obstant això, algunes veus discordants ens adverteixen que encara que intrínsecament la idea de progrés no té res de dolent, sí podria ser perjudicial, per a aquest mateix progrés!, dipositar en ell una fe cega.
John Gray, politòleg, escriptor i catedràtic de Pensament Europeu a la London School of Economics és un d'aquests heterodoxos incòmodes que van contra corrent. Antic assessor del govern conservador de Margaret Tatcher, és ara un descregut de les tesis neoliberals i considera que tant el neoliberalisme com el socialisme són versions laiques del cristianisme i que per tant estan imbuïdes d'una fe irracional en el progrés.
Gray va estar a Barcelona al març de 2007, i va oferir una conferència en el cicle Sentits, organitzat pel centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). La conferència, al costat d'una entrevista realitzada per Daniel Gamper Sachse durant la seva visita, s'ha editat ara en un llibret titulat Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra (Katz - CCCB).
(F)
El pensament pessimista de Gray es fonamenta en una simple observació: els dos últims grans projectes d'emancipació social i política, socialisme i capitalisme, estan fonamentats en un projecte utòpic i irrealitzable la base del qual està en la substitució de la fe religiosa per la fe en la ciència i la tecnologia. Per a Gray, aquest mite del progrés tecnocientífic no ens porta cap a una visió més racional del món, sinó cap a una mitologia secular que fins i tot ens allunya encara més de les veritats de la condició humana que els autèntics mites religiosos del passat (com la metàfora de l'arbre del coneixement, el fruit del qual comporta alhora beneficis i perills).Altres autors, com David Ehrenfeld, professor d'ecologia a la Rutgers University, han relacionat aquesta actitud amb l'humanisme que va sorgir de la il·lustració, i han identificat a aquesta, igual que Gray, com una versió laica del cristianisme. Segons explica Ehrenfeld al seu llibre The Arrogance of Humanism, l'humanisme és una religió vital, els principals preceptes de la qual són acceptats com veritats que no requereixen de verificació. I quins són aquests preceptes? En poques paraules:
-Tots els problemes són solubles (per les persones).
-Molts problemes són solubles mitjançant la tecnologia.
-Els problemes que no poden solucionar-se a través de la tecnologia, tenen solucions en el món social (en la política i l'economia).
-Quan arribi el moment, ens posarem a treballar, abans que sigui massa tard.
-Alguns recursos són finits, tots els recursos finits o limitats tenen substituts.
-La civilització humana sobreviurà.
No és estrany que postures pessimistes com aquestes tinguin pocs adeptes. Es diria que com espècie, no estem programats per a això, especialment quan ens enfrontem a problemes heretats i les conseqüències dels quals possiblement no vegem, però a les quals contribuïm amb el nostre comportament.
Desitjar l'avanç, la millora, no és dolent, el que sí pot resultar perjudicial és aferrar-se a la fe en el progrés simplement per por del que passaria si visquéssim sense aquesta creença. Gray recorda que tots morim, i no obstant això, aquest fet no buida de sentit les nostres vides, que abandonant aquestes càrregues i esperances innecessàries, podem enfrontar-nos millor als mals, que mai podrem eliminar ni vèncer permanentment. El progrés és, òbviament, desitjable, però la història ens ensenya que la fe secular en el progrés donada per l'aparent avanç tecnocientífic té també la capacitat de crear monstres.
