La ciutat és un artefacte natural. L’antropocentrisme de les cultures occidentals ha situat tradicionalment els humans a part de tota la resta del planeta, com si no fóssim un primat, ni tan sols un mamífer. De retruc, ha establert una dicotomia entre natural i artificial sense gaire consistència. Un escull coral·lí, un rusc, un termiter o una resclosa de castors són naturals; una casa, per contra, és artificial. Un observador extraterrestre trobaria insòlita aquesta diferenciació. En efecte, moltes espècies animals construeixen habitacles, nosaltres no som cap excepció. Per això té sentit dir que la ciutat és un artefacte natural. És l’artefacte natural de què ens dotem els humans per a acollir la nostra vida col·lectiva.
Els primers humans disposaven d’un capital cultural escàs. Eren pocs i els seus artefactes, rudimentaris. A mesura que vam anar capitalitzant cultura i destreses, vam anar essent capaços de fer artefactes més i més sofisticats, basta comparar una maça de pedra amb una màquina-eina. Amb els habitacles, igual. Primer una cova sumàriament agençada, després un cobert de branques, finalment una ciutat. La complexitat de la ciutat moderna tradueix la complexitat de la cultura actual. La ciutat moderna és un artefacte molt sofisticat, però ben natural. Que resulti més o menys agradable d’habitar és ja una altra qüestió.
Un dels nostres problemes, justament, és que no sempre establim una bona correlació entre les nostres elaboradíssimes consecucions culturals i la satisfactòria adequació dels resultats que n’obtenim. És un tema que fa pensar. Els problemes de la ciutat actual, que són nombrosos, no deriven de la seva diferenciació respecte de la natura no transformada, sinó de la seva concepció improcedent. Per això la mala ciutat no es desqualifica per raons naturalístiques, sinó culturals. No és defectuosa perquè sigui un artefacte, sinó perquè és un artefacte mal fet.
Mal fet fins a un cert punt només. Des de fa segles, els humans hem tendit a concentrar-nos en nuclis urbans. Hi ha d’haver-hi alguna raó. Malgrat els problemes socioambientals que té, la ciutat actual no para d’atreure més i més persones. La ciutat fascina avui més que mai i això explica per què més del 52% de la humanitat viu ja en grans concentracions urbanes. La vida pretesament simple i saludable de l’espai rural ja és actualment una opció minoritària. En els països subdesenvolupats és on aquest corrent migratori cap a la ciutat es presenta amb més intensitat. I també on, és clar, la precarietat urbana s’expressa amb més dramàtica contundència.
Mai no hem estat capaços, però, de fer ciutats que ponderin oferta i limitacions. La mateixa naturalesa humana, envejosa i mandrosa, ho explica. Volem el mercat, però no la feina d’eliminar-ne les deixalles
La ciutat és un espai d’intercanvi. Aquesta és la clau. Tothom hi ofereix el que sap fer i per això s’hi troba de tot. Com més complexes són les relacions de producció i consum, més s’incrementen les economies d’escala i, doncs, l’envergadura dels intercanvis. Només la ciutat té la dimensió adequada a l’escala dels temps moderns. Els nuclis rurals petits i poc densos van sobrats de béns passius i reactius (tranquil·litat, espai, parsimònia…), però no poden oferir oportunitats, diversificació i serveis. A l’hora de sobreviure, les escoles, les fàbriques i els hospitals atreuen més que les postes de sol.
Mai no hem estat capaços, però, de fer ciutats que ponderin oferta i limitacions. La mateixa naturalesa humana, envejosa i mandrosa, ho explica. Volem el mercat, però no la feina d’eliminar-ne les deixalles. Volem l’espectacle de masses, però no l’embús que trobem per arribar-hi. Hi ha moltes explicacions erudites o tecnocientífiques sobre els conflictes de les ciutats de l’antigor ençà, però quasi cap pren com a punt de partida una evidència capital: el principal problema és la manca de generositat dels ciutadans. L’ambició insaciable i la peresa immobilitzant fan que els problemes apareguin, es consolidin i augmentin. També la ignorància i la falta de capacitació tècnica, naturalment. De totes aquestes xacres anem ben servits.
L’urbanisme i l’ecologia urbana aporten molta informació i molt coneixement sobre la ciutat i la manera de gestionar-la i de combatre’n els defectes. Jo mateix treballo en aquests dominis des de fa temps. Segurament cap de les seves recomanacions és ociosa. Però sense regeneració moral de la ciutadania totes les mesures tècniques estan destinades al fracàs, perquè els efectes saludables de la seva aplicació seran de seguida desactivats per noves astúcies i despropòsits. En tot cas, la solució no és renegar de la ciutat i imaginar una impossible nova realitat bucòlico-pastoril (inviable i, a més, tant pervertible com l’actual situació urbana). La solució és supeditar les actuacions personals a una ètica d’interès col·lectiu i implementar, això sí, una bona política urbanística i socioecològica.
Segurament és demanar molt. Però no se m’acut cap altra manera de plantar cara a les evidents i agudes disfuncions de les aglomeracions urbanes actuals, sobretot al món subdesenvolupat. Ara, si volem viure contents i enganyats, podem abraçar qualsevol de les utopies salvífiques disponibles, siguin neoliberals o ecofonamentalistes. Engresquen, però no porten enlloc…
Imatges:
1. Més del 52% de la humanitat viu ja en grans concentracions urbanes. Foto: Carla Montoto
2. La ciutat de Jodhpur, a l’Índia, amb una població de més de 850.000 habitants. Foto: Judit Saavedra
* Article publicat a la Revista Inspira de la Fundació Roger i Torné
