Qualificar els humans d'animals racionals és molt humà i molt poc racional. És una típica definició emocional, tan clàssica com poc enraonada. Expressa la manera com el definidor voldria que fóssim, no pas com som en realitat. Som una espècie certament més intel·ligent que cap altra, però no gaire racional, precisament. La intel·ligència humana està compilada en el nostre programa genètic; la racionalitat, en canvi, és una laboriosa consecució cultural.
L'esoterisme és l'estat carencial en què, per defecte, cau l'ànima humana quan baixa la guàrdia racionalista. No fa gaire temps que la raó ha guanyat el respecte general. Al llarg de la història, hem preferit creure a pensar. Reflexionar estava mal vist i experimentar, encara més. Les religions creien saber, els filòfofs pensaven sense tocar i no és fins a l'emergència del pensament científic que la filosofia pensa experimentant. I no sempre.
La veritat és que pensar racionalment és molt cansat. Cal desprendre's dels tics atàvics de la nostra natural condició. El cervell és un òrgan glandular que regula la fisologia i els moviments. Resulta inexplicable que, a més, permeti reflexionar. La reflexió fenomenològica pròpia de la ciència, que defuig l'especulació perquè mesura i compara, és encara més inexplicable. Així que el triomf cultural de la racionalitat, de la Il·lustració ençà, és una anomalia històrica.
Una anomalia que ha permès el desenvolupament de la cultura industrial, és a dir, del món modern. Però els usuaris que l'habiten tendeixen al retorn ancestral. En temps de crisi de valors, aquesta regressió s'accentua. Això explica l'auge d'endevins, bruixots, fonamentalistes i profetes diversos. Rescaten l'emoció irracional, més humana que l'exercici de la ráo. És de doldre, perquè el seny racionalista és ara més necesari que mai. La ballarem.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
