El segon cap de setmana del passat mes de maig, 500.000 europeus van sortir de casa ben d’hora per assistir a un mateix esdeveniment. Mig milió d’europeus (per comparar, l’equivalent aproximat a la població de Copenhaguen, de Manchester o de Ciutat de Palma), es van posar d’acord per anar a recollir brutícia al bosc, als rius, a les platges i als aiguamolls de més de 30 regions d’Europa: famílies amb nens i avis, escolars, empresaris i treballadors, socis d’organitzacions no governamentals, esportistes, persones amb diversitats funcionals, enginyers, policies locals i bombers, polítics en actiu i un munt més de gent de tota catalogació. En total hi van participar uns 5.800 grups de voluntaris, 175 dels quals ho van fer a Catalunya amb unes 7.000 persones. La dada és sorprenent i reconfortant, especialment en aquests temps en què semblen haver-se instal·lat en la nostra societat, i es pregonen, les plagues de l’individualisme i de la insolidaritat.
Però, “Per què?” ¿Per què mig milió de persones decideixen “perdre” (...dedicar; “guanyar?”) un matí de dissabte o diumenge a llevar-se d’hora, desplaçar-se uns quilòmetres, remenar tota mena de brutícia (sovint poc agradosa) i carregar-la en un sac (pesant i incòmode) a l’esquena fins a deixar-lo en una furgoneta de recollida, situada uns quants centenars de metres lluny?
Sens dubte, i com a requisit previ, i meritori, perquè prèviament la campanya Let’sClean Up Europe! els havia convocat a organitzar jornades de neteja en espais naturals arreu d’Europa. Des de fa ja uns anys, la campanya, que forma part del projecte LIFE de la Setmana Europea de Prevenció de Residus, liderat a Catalunya per l’Agència de Residus de Catalunya, convoca entitats de tots els sectors —ONG’s, associacions, escoles, centres excursionistes, empreses, administracions públiques, particulars— perquè surtin a netejar el seu entorn natural en un mateix cap de setmana, amb l’objectiu d’obtenir-ne el màxim ressò als mitjans de comunicació.
El balanç de la campanya de 2016 entusiasma, pels resultats aconseguits. Però, segons com els mirem, també esgarrifa: en aquest cap de setmana s’han recollit 6.000 tones de residus a Europa (6 milions de kg!), gairebé 50 tones a Catalunya (47.453 kg, exactament). La xifra és considerablement superior a l’edició de 2015, cosa que no sabem si ha d’alegrar-nos o preocupar-nos: ¿se n’han recollit més deixalles perquè els voluntaris hi han treballat més? O perquè aquest any s’han abocat més residus a la natura? La naturalesa del “material” recollit tampoc no tranquil·litza: predominen deixalles que, quan hom surt d’excursió, són de “difícil” retorn a casa o al contenidor, com ara els envasos de plàstic, les llaunes i els brics (31%), els envasos de vidre (8%) i els envasos de paper i cartró (4%). El 57% restant el completen residus que tampoc no hi haurien de ser, i per a tots els quals, qui els abandona, disposa de sistemes de recollida previstos: canonades de plàstic i metall, plàstics de grans dimensions, bidons de metall, ferralla diversa, pneumàtics, compreses, tovalloletes i bastonets de cotó fluix, burilles de cigarreta...
Aquestes accions de neteja, els Clean up Days, volen donar resposta als problemes generats pels “abocaments incontrolats” en espais naturals, a mitigar-ne la degradació ecològica i paisatgística. Però, alhora, les activitats es programen pel seu potencial de sensibilització, ja que esdevenen una bona oportunitat per visualitzar en viu l’impacte dels comportaments incívics.
La campanya té també la vocació d’introduir els conceptes de la prevenció i la reducció de residus en la nostra vida quotidiana, en el convenciment que el millor residu és el que no es produeix. Per a les administracions públiques, les dades recollides són d’especial interès per definir línies de treball centrades en la prevenció, com ara la priorització de l’envàs reutilitzable sobre els productes sobreembolcallats, el foment dels materials i productes reutilitzables en les polítiques de compra pública verda, i la sensibilització de la població sobre les conseqüències d’abocar residus a la natura, i en particular sobre els impactes greus en el medi marí.
La iniciativa incentiva el treball col·laboratiu amb les entitats del territori, de cara a crear sinergies entre sectors. En concret, a Catalunya s’ha comptat amb la participació dels grups implicats en les 175 accions ja esmentades, i l’Agència de Residus de Catalunya ha treballat amb el suport dels sistemes integrats de gestió ECOEMBES i ECOVIDRIO, de l’Associació Paisaje Limpio i de la Diputació de Barcelona, a més del de la Comissió Europea, en el marc ja esmentat del projecte LIFE de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus.
Què no funciona?
Fins aquí, les dades. Dades que ens inspiren un seguit de preguntes i de reflexions: enfront d’aquesta volum insensat de residus mal ubicats, ens cal fer una aturada i plantejar-nos diverses qüestions si realment volem arribar a analitzar el problema amb un mínim d’objectivitat i amb certes esperances de reeixir.
Qui ha llençat la llauna? En primer lloc ens interessa saber QUI els hi ha llençat, aquests residus al medi. No pas (de moment) el noms i els cognoms, però sí el perfil i el per què, els motius i les causes. Es tracta d’un acte d’incivisme premeditat, o simplement d’un comportament de desídia? O potser d’una alegre inconsciència?
I el pneumàtic? I la ferralla? Ens cal diferenciar els patrons d’abocament per tipus de residu i per les activitats que hi estan vinculades. El de la llauna de beguda o el petit bric de suc, amb ser greus, encaixen millor en els àmbits (incívics) de la desídia o de la inconsciència pròpies del visitant abans conegut com a “diumenger”. Una altra cosa és el cas del residu voluminós, les canonades, els pneumàtics, els bidons o la ferralla abandonats fora de normativa per professionals o afeccionats, residus que tenen un impacte negatiu afegit important.
És lícit que netegi qui No ha embrutat? Aquí entrem en jardins ètics, i per tant més delicats i complexos. Enfront de la “resposta reflexa” (No! És injust!) es poden generar altres “reflexions” de més calat. Si analitzem els fets objectius, el mig milió d’europeus congregats el darrer Clean up Day ens desmenteixen la resposta impulsiva i ens semblen mostrar un clar comportament altruista (prefereixo netejar-ho jo a veure-ho brut) digne d’admiració. Però potser el nostre deure com a administració mirar una mica més enllà i valorar si aquesta predisposició ciutadana, amb tot el seu impuls, no ha de ser canalitzada cap a objectius de més projecció (dins del camp de la prevenció de residus o de la protecció de la natura) que el de netejar en un cercle viciós el que altres embruten.
Què és el que no funciona? En els darrers temps hem progressat força. És evident que la consciència ciutadana ha millorat i també que la imatge dels nostres espais naturals és més neta. Però és evident que alguna cosa no acaba d’anar a l’hora. Més enllà dels supòsits d’incivisme, i conscients de la feina i els esforços que s’han fet des de l’administració i el sector privat, es poden adequar millor els sistemes de recollida de residus? Funcionen òptimament els costos de gestió de residus per sectors professionals? Es poden millorar els sistemes d’informació i les campanyes educatives?
Cal posar vigilància, fer custòdia del territori? És un opció a considerar en alguns casos singulars, com de fet ja es fa de sempre en espais naturals especialment protegits. Amb tot, i més enllà que la solució depassa els plantejaments pressupostaris raonables, cal plantejar-se la viabilitat i la idoneïtat de la mesura.
Cal pensar en sancions? És una altra opció. En alguns casos pot ser efectiva, sens dubte, fins i tot en el nivell de la comminació. En qualsevol cas es tracta d’una situació complexa en la qual cal valorar una variació de factors i estratègies d’aplicació.
Cal buscar solucions innovadores? Hem de promoure productes que siguin biodegradables o compostables perquè assumim que un determinat “percentatge poblacional” no serem capaços d’anar a la platja o a la muntanya amb una bossa d’escombraries per emportar-nos el mocador de paper, l’envàs de l’entrepà, del caramel o del suc? Es pot millorar la senyalització o estudiar-ne la seva efectivitat per tal que aconsegueixi millors efectes? Cal adaptar la gestió dels espais, especialment dels conflictius, enfront d’una problemàtica concreta i ben coneguda?
Com hem de dissenyar les campanyes de sensibilització? Després de prop de 40 anys d’educació ambiental hem après moltes coses i també em aconseguit bones fites. Però l’educació és una activitat canviant perquè la societat és una entitat canviant: sempre arriben noves generacions, amb nous referents, que han de ser educats de nou. Qui no s’ha posat vermell quan el fill petit crida l’atenció a algú que tira un paper al terra? O per exemple, ¿coneixen els responsables dels abocaments les conseqüències de les seves accions? ¿Els impactes dels microplàstics en la biodiversitat dels oceans, posem per cas? En aquest punt, els educadors ambientals tenen molt a dir, però segurament cal apostar per la transversalitat, no només en els continguts, sinó també en les aportacions al disseny i els objectius de les campanyes. Al capdavall, el fenomen presenta alguns avantatges, com ara la possibilitat de mesurar quantitativament i objectiva, la efectivitat d’una determinada acció educativa en un espai concret, mesurat en tones de residus. A més, és tracta d’una tasca d’educació ambiental que, més enllà de la “formació de la persona” incideix en aspectes directes de gestió de residus i d’espais naturals.
La resposta a totes aquestes preguntes, i a moltes altres, segurament no és única ni genèrica per a tots els territoris i tots els casos. Però el que és cert és que ens cal prudència i saviesa en el plantejament de campanyes de neteja sense fer prèviament un intent per buscar les respostes a aquestes preguntes, involucrant tots els sectors i buscant solucions basades en la innovació i la millora contínua.
Mentrestant, us engresquem a participar en la propera edició IV Let’s Clean Up Europe, del 12 al 14 de maig de 2017 i esperem tornar a comptar amb tots vosaltres.
Article de Mireia Padrós, Gonçal Luna i Enric Coll
